«LES CIRCUMSTÀNCIES actuals de l’evangelització fan encara més necessari, si es pot, donar prioritat al tracte personal, a aquest aspecte relacional que és al centre de la manera de fer apostolat que sant Josepmaria va trobar en els relats evangèlics»^[1], assenyala el prelat de l’Opus Dei. Sant Mateu ens ofereix, precisament, un relat d’autèntica amistat. Un grup d’amics d’un paralític, moguts per l’afecte que li tenen i per la seva gran fe, s’entesten a portar-lo fins a Jesús perquè sigui guarit. Al Mestre el commou aquest gest. Per això, no només guarirà el seu cos, sinó que «Jesús, en veure la fe d'aquella gent, va dir al paralític: —Coratge, fill, et són perdonats els pecats» (Mt 9, 2).

Sant Marc, en el seu evangeli, ens explica també que hi havia tanta gent al lloc on es trobava Jesús que no podien acostar-s’hi. Però aquesta circumstància no els va aturar. Amb determinació i audàcia van decidir pujar dalt de la casa i van despenjar la llitera amb el paralític, obrint un forat al sostre, just davant d’on era Jesús. Podem imaginar-nos la sorpresa de la multitud. Assistirien atònits al despreniment de materials de la teulada i al descens de la llitera. Potser no tots mirarien amb bons ulls aquesta operació, especialment els amos de la casa, o els qui havien aconseguit entrar després d’una llarga espera. Però l’amistat era més forta. Actuen amb la seguretat i amb la llibertat d’un amor que els mou a actuar pensant en el bé d’aquest amic necessitat, encara que no de la manera que tothom esperava.

També el paralític demostra una gran capacitat d’amistat en deixar-se ajudar i posar-se en mans dels seus amics. N’havia d’estar molt segur per prestar-se a una maniobra semblant. Jesús queda impressionat per la força d’aquesta amistat i per l’audàcia de la seva fe. Per això, a diferència d’altres vegades en què Jesús demana la fe del qui ha de ser guarit, aquí posa l’accent en la dels amics. Aquesta guarició mostra fins a quin punt la veritable amistat és font de benediccions divines: «L’amistat és un dels sentiments humans més nobles i elevats que la gràcia divina purifica i transfigura»^[2].

LA GRÀCIA pot potenciar molt l’amistat en obrir aquella relació entre amics a l’àmbit de la fe, de l’esperança i de la caritat. Aquestes tres virtuts es posen de manifest en l’escena que estem considerant. «L’acció de Crist és una resposta directa a la fe d’aquestes persones, a l’esperança que dipositen en ell, a l’amor que demostren tenir els uns pels altres»^[3]. Jesús va guarir ahir i continua guarint avui. Però la gràcia de Crist «no guareix simplement la paràlisi, ho guareix tot, perdona els pecats, renova la vida del paralític i dels seus amics. Fa néixer de nou. (…) Imaginem com aquesta amistat, i la fe de tots els presents en aquella casa, hauran crescut gràcies al gest de Jesús»^[4].

«A fi que aquest món nostre avanci per un camí cristià —l’únic que paga la pena—, hem de viure una lleial amistat amb els homes, basada en una prèvia lleial amistat amb Déu»^[5], diu sant Josepmaria. L’amistat profunda amb Crist habitualment es manifesta amb naturalitat, sense adonar-nos-en, mitjançant l’alegria i un desig de servir que s’expressa en mil petits gestos. «Aquesta manera de transmetre l’Evangeli revesteix una eficàcia particular, també perquè respon a una realitat antropològica important: el diàleg interpersonal, en què es busca transmetre a un altre el bé rebut. Aquest diàleg apostòlic sorgeix amb naturalitat quan hi ha amistat sincera. No es tracta d’una instrumentalització de l’amistat, sinó de fer partícips els amics del gran bé de la fe i de l’amistat amb Crist»^[6].

Perquè pot passar el contrari, i quan una cosa tan valuosa com l’amistat amb un fill o una filla de Déu és rebaixada a un mitjà per aconseguir una meta personal, per més elevada que aquesta sigui, deixa sempre un regust amarg. Jesús admirava la veritable amistat perquè ell mateix la va experimentar i la continua experimentant. Per això, una característica de l’amistat és la gratuïtat: un és amic d’un altre no perquè en pugui obtenir alguna cosa, sinó perquè simplement l’estima; cadascú és feliç amb l’existència de l’altre i no vol res més que el seu bé.

L’AMISTAT és sempre un regal. No és una cosa que es pugui programar o calcular, però sí que es pot fomentar. «Si algú manifesta noblement els seus sentiments i és lleial, si sap sacrificar-se pels altres, al final passa allò que escrivia sant Joan de la Creu: on no hi ha amor, posa-hi amor i en trauràs amor. També es podria dir: on no hi ha amistat, posa-hi els sentiments nobles de l’amistat i en trauràs amistat»^[7]. També podem créixer en disposicions que ens fan persones més amables i fiables; amb la nostra actitud podem preparar el terreny per crear una relació autèntica amb els nostres amics. «Guanyar en afabilitat, alegria, paciència, optimisme, delicadesa, i en totes les virtuts que fan amable la convivència és important perquè les persones puguin sentir-se acollides i ser felices: “Les paraules gentils multipliquen els amics, una llengua afable afavoreix les bones relacions” (Sir 6, 5). La lluita per millorar el propi caràcter és la condició necessària perquè sorgeixin més fàcilment relacions d’amistat»^[8].

En la filosofia clàssica es considera que no es pot ser feliç sense amics, i sant Tomàs comenta també que sense amics no es pot assolir la plenitud de la felicitat. Un amic és un dels tresors més grans que podem tenir, però és un tresor que requereix cura. Podem pensar com devien haver cuidat l’amistat els qui acompanyaven el paralític del relat evangèlic. Segurament no devia ser sempre fàcil ni còmode, però al final va pagar la pena perquè els va portar a prop de Crist. No n’hi ha prou només de compartir moments en comú, sinó que cal fer-se l’un amb l’altre: allò que preocupa o alegra un amic és important, perquè també és meu. Podem acudir a santa Maria perquè ens ajudi a tenir un cor que, com el seu, es faci un amb el dels nostres amics.

^[1] Mons. Fernando Ocáriz, Carta pastoral, 14-II-2017, n. 9.

^[2] Benet XVI, Audiència, 15-IX-2010.

^[3] Francesc, Audiència, 5-VIII-2020.

^[4] Ibíd.

^[5] Sant Josepmaria, Forja, n. 943.

^[6] Mons. Fernando Ocáriz, Amar con obras: a Dios y a los demás, “Amor a los demás y apostolado”.

^[7] Beat Àlvar del Portillo, Tertúlia, 11-IX-1979.

^[8] Mons. Fernando Ocáriz, Carta pastoral, 1-IX-2019, n. 9.