QUAN el Senyor va arribar a Galilea amb els seus deixebles, va pronunciar un discurs en què va descriure algunes característiques de la vida a l’Església. Un dels seus trets és la fraternitat: els cristians vetllen pels seus germans com ho va fer Crist, per atreure’ls tots cap al Pare. Jesús sabia bé que en moltes ocasions ens resistim i que, en aquest conviure els uns amb els altres, podem ferir algú que tenim a prop. Aleshores el Senyor proposa una solució agosarada. En comptes de retirar-li la confiança o de resoldre-ho per vies de distanciament, demana als seus deixebles: «Si el teu germà peca, ves a trobar-lo i parleu-ne vosaltres dos sols. Si te'n fa cas, t'hauràs guanyat el germà» (Mt 18, 15).
Aquest costum evangèlic consisteix en el fet que una altra persona, després d’haver-ho considerat en la seva oració amb Déu, ens ofereix un suggeriment per millorar algun aspecte concret de la nostra vida. Aquest auxili ens dona la seguretat de saber-nos part de tota una família implicada en la nostra lluita. Manifesta que som importants per a algú i que necessitem ser cuidats. És fruit de tenir algú al costat que no només ens aconsella en les decisions importants, sinó que ens comprèn i ens anima en allò que ens pot costar en el dia a dia, encara que sovint siguin les mateixes realitats. Així, en cas de necessitat, aquest germà o germana pot acudir en la nostra ajuda. Per això, la correcció fraterna és el contrari de la crítica, la murmuració o la difamació. Mentre que en aquestes darreres hi ha judici i condemna, en l’ajuda fraterna hi ha una abraçada que acull i impulsa cap al futur. El Senyor compta amb els altres per ajudar-nos a ser, amb la seva gràcia, la millor versió de nosaltres mateixos, amb la nostra història i les nostres característiques peculiars. «Déu moltes vegades se serveix d’una amistat autèntica per dur a terme la seva obra salvadora»[1].
EN LA HISTÒRIA de la salvació veiem que Déu sempre actua en un poble, en una comunitat, en una família, en un grup d’amics. Pensar que la santedat prescindeix del que els altres poden fer per nosaltres podria ser un símptoma d’aïllament. Per això, és natural que, en un entorn d’amistat, sorgeixi la correcció fraterna. La comprensió és potser un dels primers passos per poder ajudar. Evita que la nostra mirada ensopegui amb detalls de poca importància, i més aviat convida a sintonitzar amb aquest profund anhel de santedat que vivifica l’actuar de qualsevol cristià i que a poc a poc impregna les diverses manifestacions de la vida diària.
Sant Josepmaria deia que «més que a “donar”, la caritat consisteix a “comprendre”»[2]. En primer lloc, ens porta a veure les virtuts i les qualitats dels altres. En ajudar un germà, procurem mirar-lo com ho fa Déu i tractem de custodiar-lo com una cosa preciosa, valorant el que té de bo i les possibilitats de madurar en l’amor. Per això, el que impulsa la pràctica de la correcció fraterna no és tant la pretensió de conservar un ordre extern, sinó el desig que la persona que tinc a prop sigui cada vegada més feliç. Aquesta convicció de buscar la seva felicitat implica, per tant, el màxim respecte a la seva llibertat, perquè només així la fraternitat és delicada i veritable.
«Posa’t sempre en les circumstàncies del proïsme —suggeria sant Josepmaria—: així veuràs els problemes o les qüestions serenament, no et disgustaràs, comprendràs, disculparàs, corregiràs quan i com calgui, i ompliràs el món de caritat»[3]. La comprensió no consisteix a obviar el dany que hem rebut o el molt que, segons ens sembla, l’altre pot millorar; més aviat ens permet entendre que tots necessitem afecte i, especialment, perdó, «com ha fet i fa Déu amb cadascun de nosaltres»[4]. Ens diu que els defectes poden no tenir l’última paraula en la relació amb l’altre. Com ensenya el prelat de l’Opus Dei, podem estar segurs «que l’aspecte positiu és molt superior al negatiu. En qualsevol cas, l’aspecte negatiu no és cap motiu de separació, sinó d’oració i d’ajuda; si és possible, de més afecte; i, si és el cas, de correcció fraterna»[5].
EL MATEIX Jesús va practicar la correcció fraterna en diverses ocasions. Potser la més impactant és la que va fer a Pere quan, després de predir la seva mort i la seva resurrecció, l’apòstol el va reprendre dient: «Déu te'n guard, Senyor! A tu això no et passarà». Crist va corregir immediatament el plantejament de Pere: «Vés-te'n d'aquí, Satanàs! Em vols fer caure, perquè no veus les coses com Déu, sinó com els homes» (Mt 16, 22-23). Sorprèn veure que Jesús anomena «Satanàs» aquell a qui poc abans havia confiat les claus del Regne del Cel. Podríem dir, fins i tot, que encara és més cridaner no tenir notícia de cap reacció negativa per part de Pere. ¿Qui no s’hauria desanimat en sentir un retret així de llavis de Crist?
Probablement Pere no entenia del tot el que estava passant. Tanmateix, estava segur d’una cosa: que Crist l’estimava de tot cor. No només era el Messies esperat, sinó que era un amic que es preocupava per ell, li manifestava contínuament el seu afecte i li anava desvelant a poc a poc els misteris profunds dels seus plans de salvació. La correcció buscava, en primer lloc, modificar un plantejament important de fons. Per això, aquell retret, encara que fos dur, no el va ensorrar, perquè tenia la seguretat que Jesús només volia el seu bé i que el feia participar de la seva saviesa divina. Al mateix temps, Crist sabia bé a qui ho estava dient. Les seves paraules permeten intuir que la confiança amb Pere era molt gran i que sabia que en podia treure profit sense sentir-se ferit.
«No es pot corregir una persona sense amor i sense caritat»[6]. La correcció fraterna necessita un context —com el que es va crear entre Jesús i Pere— en què s’hagi percebut la proximitat, l’interès sincer i la preocupació real per la vida de l’altre. I requereix, a més, conèixer bé aquest germà o germana. Així, més que un punt de partida d’una relació d’amistat, és una etapa més en el camí de la fraternitat, que permet que es puguin compartir molts quilòmetres junts. Podem demanar a la Mare de Déu que ens ajudi a vetllar pels nostres germans i a acollir-los amb la seva mateixa mirada de comprensió.
[1] Mons. Fernando Ocáriz, Carta pastoral, 1-XI-2019, n. 5.
[2] Sant Josepmaria, Camí, n. 463.
[3] Sant Josepmaria, Forja, n. 958.
[4] Benet XVI, Missatge per a la Quaresma de 2012, n. 1.
[5] Mons. Fernando Ocáriz, Carta pastoral, 16-II-2023, n. 4.
[6] Francesc, Homilia, 12-IX-2014.