ELS APÒSTOLS no poden suportar la fam. Probablement fa diversos dies que amb prou feines han tastat res. Per això, quan passen entre uns sembrats, arrenquen unes espigues, les desgranen amb les mans i se les mengen. El gest en si no sembla que tingui res de problemàtic, però és dissabte. I la llei diu que en aquest dia no es pot recollir la sembra. Per això alguns fariseus, en observar el descuit d’aquests deixebles, demanen explicacions: «Per què feu una feina que no és permesa en dissabte?» (Lc 6, 2). No són els apòstols qui responen, sinó Jesús: «¿No heu llegit tan sols allò que va fer David quan ell i els seus homes no tenien res per a menjar? No heu llegit com va entrar al temple de Déu, va menjar els pans sagrats, que només poden menjar els sacerdots, i en va donar també als seus homes?» (Lc 6, 3-4).
Sovint, el Senyor va descuidar algunes pràctiques habituals en el poble jueu. Alguns escribes i fariseus li van retreure que els seus deixebles no es rentessin les mans abans de menjar, per no parlar de les denúncies que va suscitar el fet que fes miracles en dissabte. I per què ho va fer? Per portar la fe al centre de la pràctica religiosa, «i evitar un perill, que val tant per a aquells escribes com per a nosaltres: el d’observar les formalitats externes deixant en un segon pla el cor de la fe. També nosaltres moltes vegades ens “maquillem” l’ànima. (...) És el risc d’una religiositat de l’aparença: aparentar ser bo per fora, descuidant purificar el cor. Sempre existeix la temptació de “reduir la nostra relació amb Déu” a alguna devoció externa, però Jesús no està satisfet amb aquest culte. Jesús no vol exterioritat, vol una fe que arribi al cor»[1].
Certament, això no significa que les obres externes no tinguin importància. De fet, en el dia a dia del Senyor hi són presents moltes de les tradicions de qualsevol jueu de l’època: recita les oracions acostumades, va sovint a la sinagoga, celebra les festes… Però tot això no ho faria pel simple afany d’aparentar, o com una manera de guanyar-se el respecte de Déu Pare o dels altres, sinó que era expressió de l’amor que omplia el seu cor. D’aquesta manera, «ens recorda que la vida cristiana és un camí per recórrer, que no consisteix tant en una llei que hem d’observar, sinó en la persona mateixa de Crist, a qui hem de trobar, acollir i seguir»[2].
JESÚS no critica tant el zel que tenien alguns escribes i fariseus per complir la llei, sinó la seva manca d’amor. Molts d’ells dedicaven un temps considerable a la pregària i al dejuni, però, en canvi, descuidaven els deures més elementals de caritat envers el proïsme. Així, no dubtaven a criticar qui no seguia els seus estàndards de vida, o els importava més el compliment d’uns preceptes que alegrar-se per la curació d’una persona. En realitat, no hi ha res més oposat que contraposar el seguiment de la llei divina amb el desig de voler el bé dels altres. «M’estimo més les virtuts que les austeritats, diu amb unes altres paraules Jahvè al poble escollit, que s’enganya amb certes formalitats externes. ―Per això, hem de cultivar la penitència i la mortificació, com a mostres vertaderes d’amor a Déu i al proïsme»[3].
Sant Gregori el Gran comentava que el dejuni és sant quan va acompanyat d’altres actes de virtut, especialment de la generositat[4]. En aquest sentit, sant Josepmaria animava a practicar «Mortificacions que no mortifiquin els altres, que ens facin ser més delicats, més comprensius, més oberts a tothom». I afegia: «Si ets susceptible, no tens esperit de mortificació; si estàs només pendent dels teus egoismes; si trepitges els altres, si no saps privar-te d’allò que és superflu, i a vegades, del necessari; si t’entristeixes quan les coses no et surten tal com les havies previstes. En canvi, et mortifiques, si saps donar-te tot per a tots, per guanyar-los tots»[5].
Cada dia ens ofereix moltes oportunitats d’agradar a Déu buscant el bé de les persones que ens envolten: somriure quan estem cansats, oferir-nos a fer una tasca més costosa, perdonar els petits frecs de la convivència, compartir el nostre temps amb qui més ho necessita… A través d’aquests gestos estem complint els principals manaments de la llei: «Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb totes les forces i amb tot el pensament, i estima els altres com a tu mateix» (Lc 10, 27).
A VEGADES els formalismes poden donar una certa sensació de seguretat. En general, tots necessitem indicacions precises per saber si estem fent bé alguna cosa. Si apliquem aquest plantejament a la vida cristiana, la relació amb Déu pot acabar convertint-se en la d’aquells fariseus que Jesús va denunciar: plena d’obres externes bones, però amb un cor que no vibra amb el que viu. En canvi, quan complim els manaments involucrant les nostres potències —voluntat, afectes i intel·lecte—, descobrim una alegria profunda, serena, perquè assaborim amb els sentits espirituals el seu amor en cadascun dels seus preceptes i en cadascuna de les circumstàncies de la vida. El prelat de l’Opus Dei expressa: «Saber que l’Amor infinit de Déu es troba no només en l’origen de la nostra existència, sinó en cada instant, perquè Ell és més íntim a nosaltres que nosaltres mateixos, ens omple de seguretat»[6].
Fonamentar la lluita cristiana en la filiació divina ens omple d’optimisme. Avui dia es diu que les expressions d’afecte que rep un infant dels seus pares poden tenir una importància decisiva en el seu futur. Si des de petit se sent estimat i reconegut, quan sigui gran tindrà una base sòlida sobre la qual construir la resta de relacions. Doncs bé, passa una cosa semblant en el nostre tracte amb Déu. «Saber que tenim un Pare que ens estima infinitament ens permet portar una vida alegre i plena, i ens porta també a il·luminar tots els àmbits de la nostra existència des d’aquest amor, confiança i senzillesa, fins i tot enmig de les dificultats o quan experimentem amb més força els nostres defectes»[7]. La filiació divina dona també una altra perspectiva al compliment de la llei: no som súbdits que miren d’acontentar un rei, sinó fills que s’esforcen a agradar al seu pare… encara que no sempre ho aconsegueixin. Podem demanar a la Mare de Déu que sapiguem sentir-nos sempre fills estimats per Déu.
[1] Francesc, Àngelus, 29-VIII-2021.
[2] Benet XVI, Audiència, 9-III-2011.
[3] Sant Josepmaria, Solc, n. 992.
[4] Cf. Sant Gregori el Gran, Regla Pastoral, 19, 10-11.
[5] Sant Josepmaria, És Crist que passa, n. 9.
[6] Mons. Fernando Ocáriz, Carta pastoral, 9-I-2018.
[7] Mons. Fernando Ocáriz, Homilia, 26-VI-2024.