PERE arriba a la riba després de tota una nit de fatiga i cansament en va, perquè no ha pescat res. Seguint la descripció de l’escena que fa sant Lluc, és fàcil imaginar Pere i Andreu, Jaume i Joan, capcots, esgotats i enfadats mentre netegen les xarxes. És un d’aquells moments en què ens venen al cap les pors pel futur, totes les preocupacions s’amunteguen i al cansament i al mal humor s’hi uneix també la desesperança. Potser, fins i tot, dins seu començava a sorgir un cert retret a Déu, que no els havia ajudat en la feina. Les seves famílies depenen d’aquelles pesques, però com les podran sostenir si, posant en joc totes les seves arts de pescadors durant una llarga nit, no han aconseguit pescar res? Déu, que sempre s’ha ocupat del seu poble, ¿no podria girar el seu rostre i mirar de tant en tant cap al llac de Galilea?

És en aquest moment quan Jesús apareix al seu costat amb una petició que, a primera vista, és de tot menys pertinent. Com que la multitud que hi ha present és considerable i no té lloc a la riba, necessita un espai que li faci de púlpit. Per això puja a la barca i demana a Pere «que l'apartés una mica de terra» (Lc 5, 3) per poder adreçar-se a la gent. Probablement els pescadors es van quedar estranyats. Al cansament després d’una nit en vetlla que no havia servit per a res s’hi afegia la intervenció inoportuna d’aquell Mestre.

A vegades el Senyor es presenta així en les nostres vides, amb reclams que semblen d’allò més inconvenients: algú que necessita que li donem un cop de mà en un moment de més estrès; una llum que no acabem d’entendre en l’oració o en l’acompanyament espiritual; un fet o una paraula d’una altra persona que fa que se’ns capgiri l’ànima… Es podria dir que són circumstàncies en què, d’alguna manera, Crist juga amb nosaltres. Vol que aprenguem a relativitzar els nostres petits fracassos o els nostres punts de vista per deixar que sigui ell qui prengui el timó de la nostra barca. En aquella persona necessitada, en la indicació que no comprenem o en aquell esdeveniment inesperat, Jesús té alguna cosa a dir-nos. «Senyor, que gran que sou tothora! Però em commoveu quan us abaixeu per seguir-nos, per cercar-nos, en els nostres tràfecs diaris. Senyor, concediu-nos la ingenuïtat d’esperit, la mirada neta, el cap clar, que permeten d’entendre-us quan veniu sense cap signe extern de la vostra glòria»^[1].

PERE ja coneix Jesús. L’ha escoltat a la sinagoga i l’ha rebut a casa seva, on ha curat la seva sogra. A més, ha vist guarir tots els malalts de Cafarnaüm que s’hi van acostar a la posta de sol (cf. Lc 4, 38-44). Sabent qui és i, potser, més en agraïment per haver guarit la seva sogra que no pas per ganes d’escoltar un sermó, Pere fa cas al Senyor: puja a la barca i l’aparta lentament de terra. Podem suposar que Pere, pel cansament, amb prou feines va aconseguir parar atenció al que deia Crist. Quan va acabar el discurs, potser va pensar que finalment podria anar cap a casa, però es va trobar amb una altra petició inoportuna del Mestre: «Tira endins, i caleu les xarxes per pescar» (Lc 5, 4). Aleshores Pere va intentar raonar: «Mestre, ens hi hem escarrassat tota la nit i no hem pescat res» (Lc 5, 5). I hauria pogut afegir: Si no hem pescat res de nit, encara menys ho farem a plena llum del dia. En canvi, empès per la mirada de Jesús i pel record dels miracles que li ha vist fer, va respondre una cosa ben diferent: «ja que vós ho dieu calaré les xarxes» (Lc 5, 5).

El qui seria cap de l’Església ha vist actuar la paraula de Jesús i se’n refia. El que el Senyor demana no té gaire sentit, però Pere no es deixa guiar per una lògica merament humana, sinó que posa la seva confiança en l’eficàcia de la paraula de Crist. I aquesta no es fa esperar: «Així que ho feren, agafaren tant de peix, que les xarxes s'esquinçaven» (Lc 5, 6). Aquesta seria una constant en la vida de Pere: ell farà el que estigui a la seva mà, i el Mestre s’ocuparà de la resta. «No era una hora adequada per pescar, era ple dia, però Pere confia en Jesús. No es recolza en les estratègies dels pescadors, que coneixia bé, sinó que es recolza en la novetat de Jesús. Aquella sorpresa que el movia a fer allò que Jesús li deia. El mateix passa amb nosaltres: si acollim el Senyor a la nostra barca, podem anar mar endins. Amb Jesús es navega pel mar de la vida sense por, sense cedir a la decepció quan no es pesca res, i sense cedir al “no hi ha res més a fer”. (...) Acceptem, doncs, la invitació: allunyem el pessimisme i la desconfiança i entrem mar endins amb Jesús. Fins i tot la nostra petita barca buida serà testimoni d’una pesca miraculosa»^[2].

L’ESCENA de la pesca miraculosa mostra que, quan ens refiem de la paraula de Jesús, ell podrà superar els nostres propis plantejaments. «Així actua amb cadascun de nosaltres: ens demana que l’acollim a la barca de la nostra vida, per recomençar amb ell a solcar un nou mar, que es revela ple de sorpreses. La seva invitació a sortir al mar obert de la humanitat del nostre temps, a ser testimonis de la bondat i la misericòrdia, dona un nou significat a la nostra existència, que sovint corre el risc de replegar-se sobre si mateixa»^[3].

Aquestes meravelles que Déu pot dur a terme en nosaltres són compatibles amb el coneixement de la nostra pròpia feblesa. Pere, en veure l’abundància de la pesca, es va llançar als peus de Jesús i va dir: «Senyor, allunyeu-vos de mi, que soc un pecador» (Lc 5, 8). Sant Josepmaria tenia una experiència semblant. En una ocasió, va comentar: «Us asseguro que en topar-me durant tota la vida amb tants de prodigis de la gràcia, obrats a través de mans humanes, m’he sentit inclinat, cada dia més, a cridar: Senyor, no us aparteu de mi, que sense Vós no puc fer res de bo»^[4].

Tocar la pròpia fragilitat pot contrastar amb tot el que Déu ens crida a fer. Aquesta realitat, lluny de desanimar-nos, ens impulsa a no voler separar-nos de qui omple la nostra vida de grandesa. «No t’espantis en notar el llast del pobre cos i de les humanes passions: seria estúpid i ingènuament pueril que t’assabentessis ara que «això» existeix. La teva misèria no és obstacle, sinó incitament per unir-te més a Déu, per buscar-lo amb constància, perquè Ell ens purifica»^[5]. Crist no rebutja Pere quan li confessa el seu pecat, sinó tot el contrari: el crida a una vida al seu costat. «No tinguis por: des d'ara seràs pescador d'homes» (Lc 5, 10). I, confiant en la paraula de Jesús, com va fer la nostra Mare amb el seu fiat, «tornaren a terra les barques, ho deixaren tot i se n'anaren amb ell» (Lc 5, 11).

^[1] Sant Josepmaria, Amics de Déu, n. 313.

^[2] Francesc, Àngelus, 6-II-2022.

^[3] Francesc, Àngelus, 10-II-2019.

^[4] Sant Josepmaria, Amics de Déu, n. 23.

^[5] Sant Josepmaria, Solc, n. 134.