Evangeli (Lc 5, 1-11)

En una ocasió, Jesús es trobava vora el llac de Genesaret, i la gent s'apinyava al seu voltant per escoltar la paraula de Déu. Llavors veié dues barques amarrades vora l'aigua; els pescadors n'havien baixat i rentaven les xarxes. Pujà en una de les barques, que era de Simó, li demanà que l'apartés una mica de terra, s'assegué i instruïa la gent de la barca estant.

Quan acabà de parlar, digué a Simó:

Tira llac endins i caleu les xarxes per pescar.

Simó li respongué:

Mestre, ens hi hem escarrassat tota la nit i no hem agafat res; però, ja que tu ho dius, calaré les xarxes.

Ho feren així, i van arreplegar tant i tant de peix que les xarxes se'ls esquinçaven. Llavors van fer senyal als companys de l'altra barca que vinguessin a ajudar-los. Ells hi anaren, i ompliren tant les dues barques que quasi s'enfonsaven.

Simó Pere, en veure-ho, es llançà als genolls de Jesús dient:

Aparta't de mi, Senyor, que soc un pecador!

Veient una pesca com aquella, ell i tots els qui anaven amb ell no se'n sabien avenir, i igualment passà amb Jaume i Joan, fills de Zebedeu, que eren socis de Simó. Jesús digué a Simó:

No tinguis por. D'ara endavant seràs pescador d'homes.

Ells tornaren les barques a terra, ho deixaren tot i el van seguir.

Comentari

Segons el relat de sant Lluc, Jesús coneixia Simó des de poc abans. S'havia allotjat a casa seva i havia curat la sogra, que tenia febre[1]. Ara, quan Jesús està predicant al port de Cafarnaüm, es pren la confiança de pujar a la barca de Simó, i fins i tot li demana que deixi el que té entre mans (estava rentant les xarxes), i la separi una mica de la riba. Simó estava cansat i desanimat perquè, després d'una nit de feina dura, no havia pescat res, però ho fa sense queixar-se.

Quan Jesús acaba de parlar, encara li demana alguna cosa més, molt exigent en aquestes circumstàncies: Tira llac endins i caleu les xarxes per pescar. També ara Simó obeeix, sense ganes, i comprova sorprès que les seves pobres xarxes s'omplen amb una quantitat enorme de peixos. Quantes vegades passa el mateix a la nostra vida, quan escoltem el que Jesús ens diu, i ho fem!

L'escena és molt actual. També ara, sense donar més importància al cansament i a l'aparent infecunditat de l'esforç dels seus, Jesús repeteix a cada cristià la mateixa petició: mar endins! “També avui es diu a l'Església i als successors dels Apòstols que s'endinsin al mar de la història i tirin les xarxes, per conquerir els homes per a l'Evangeli, per a Déu, per a Crist, per a la vida veritable”[2].

“Aquesta és la lògica que guia la missió de Jesús i la missió de l'Església: anar a cercar, “pescar” els homes i les dones[…] per restituir a tothom la plena dignitat i llibertat, mitjançant el perdó dels pecats. Això és essencial del cristianisme: difondre l'amor regenerant i gratuït de Déu, amb actitud d'acollida i de misericòrdia cap a tothom, perquè cadascú pot trobar la tendresa de Déu i tenir plenitud de vida”[3].

Jesús prepara a poc a poc Simó per a la crida. Partint d'una amistat que construeix dia a dia, posa a prova la seva generositat, i el seu amic va comprovant amb els fets que, al final, el Senyor és més generós, i dona molt més del que demana. En arrossegar les xarxes plenes de peixos, queda sorprès i esglaiat. Reconeix el poder de Déu, que actua a través de la paraula de Jesús, i aquesta trobada directa amb el Déu viu, que és capaç de realitzar aquest prodigi valent-se del poc que pot aportar un pobre home, l'impressiona profundament.

Simó té por, però Jesús treu dramatisme a la situació, el convida a una gran aventura, i li demana un lliurament total, un seguiment sense condicions. La resposta de Simó i dels que estaven amb ell no es va fer esperar: ho deixaren tot i el van seguir. “Abans d’ésser apòstol, pescador. Després d’apòstol, pescador. La mateixa professió que abans, després”[4].

El que va passar amb aquells homes és una cosa singular però molt representativa de la crida que Déu fa a cadascú, amb particular claredat en alguns moments de la vida, perquè descobreixi allò per al que ha estat fet i on trobarà la felicitat. La vocació és una crida divina. L'home no la dissenya, sinó que la descobreix quan dona una resposta positiva a la proposta que li fa el Senyor.

L'experiència de les pròpies limitacions i de la personal debilitat no és cap obstacle. Simó Pere era conscient de tot això i, malgrat la por inicial, no va dubtar a seguir Jesús. També ara, com va passar amb ell, la força de Déu supleix les nostres pobres condicions, sempre que confiem en el poder de la seva misericòrdia i en l'acció de la gràcia divina que ens transforma i renova.

[1] Lc 4, 38-39.

[2] Benet XVI, Homilia al començament del Pontificat, 24.IV.05.

[3] Francesc, Àngelus, 7.II.16.

[4] Sant Josepmaria Escrivà, Amics de Déu, 264-265.