Evangeli (Mt 17, 1-9)

Sis dies després, Jesús va prendre amb ell Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume, i se’ls endugué a part dalt d’una muntanya alta. Allí es transfigurà davant d’ells: el seu rostre es tornà resplendent com el sol, i els seus vestits, blancs com la llum. Llavors se’ls van aparèixer Moisès i Elies, que conversaven amb Jesús. Pere digué a Jesús:

—Senyor, és bo que estiguem aquí dalt. Si vols, hi faré tres cabanes: una per a tu, una per a Moisès i una altra per a Elies.

Encara parlava, quan els cobrí un núvol lluminós, i una veu digué des del núvol:

—Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut; escolteu-lo.

Els deixebles, en sentir-ho, es van prosternar amb el front a terra, plens de gran temor. Jesús s’acostà, els tocà i els digué:

—Aixequeu-vos, no tingueu por.

Ells van alçar els ulls i no veieren ningú més que Jesús tot sol. Mentre baixaven de la muntanya, Jesús els va donar aquesta ordre:

—No digueu res a ningú d’aquesta visió fins que el Fill de l’home hagi ressuscitat d’entre els morts.

Comentari

Mateu situa l’escena en un moment delicat pels apòstols. Just abans, Jesús els havia manifestat clarament “que calia que anés a Jerusalem i que patís molt de part dels notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei, i que havia de ser mort i de ressuscitar el tercer dia” (Mt 16, 21). Alhora, els havia dit, també amb tota cruesa, que “si algú vol venir darrere meu, que es negui a si mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi. Perquè qui vulgui salvar la seva vida la perdrà; però el qui perdi la vida per mi, la trobarà” (Mt 16, 24–25). És comprensible el desconcert i temor dels deixebles davant d'advertiments tan greus.

Per això, ara vol alimentar la seva esperança, manifestant la seva glòria davant de Pere, Jaume i Joan. Puja una muntanya alta, acompanyat per tres deixebles, de manera anàloga a com Moisès va pujar la muntanya Sinaí acompanyat per Aaron, Nadab i Abihú, seguits pels ancians del poble (cf. Ex 24,9). Aquests mateixos tres apòstols serien aquells a qui cridaria a Getsemaní perquè l'acompanyessin més de prop, mentre els altres quedaven una mica retirats del lloc on Jesús pregava en agonia (cf. Mc 14, 33). Contrasten les escenes d'esplendor joiós i patiment angoixat en què Pere, Jaume i Joan l'acompanyen; alhora, però, totes dues estan inseparablement relacionades. No hi ha glòria sense creu.

Moisès i Elies, que havien contemplat la glòria de Déu i rebut la seva revelació al mont Horeb o Sinaí (cf. Ex 24, 15-16 i 1Re 19, 8), es fan presents en aquesta muntanya alta quan Jesús “es transfigurà davant d’ells: el seu rostre es tornà resplendent com el sol, i els seus vestits, blancs com la llum” (v. 2). Ara contemplen la glòria i parlen amb aquell que és la revelació de Déu en persona.

Pere, exultant d’alegria, exclama: “Senyor, és bo que estiguem aquí dalt. Si vols, hi faré tres cabanes: una per a tu, una per a Moisès i una altra per a Elies” (v. 4). La petició expressa el desig de tot cor humà de romandre per sempre contemplant amb goig la glòria de Déu. A això hem estat cridats: a la benaurança. Amb aquests mateixos sentiments clamava sant Josepmaria, fent oració mentre predicava: “Jesús: veure’t, parlar-te! Romandre així, contemplant-te, abismat en la immensitat de la teva bellesa i no parar mai, en aquesta contemplació! Oh, Crist, qui et veiés! Qui et veiés per quedar ferit d’amor a Tu!”[1]

Des del núvol de llum que els envolta se senten unes paraules plenes de significat: “Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut; escolteu-lo” (v. 5). L'expressió “el meu Fill, el meu estimat” és un ressò de l’episodi en què Déu s'adreça a Abraham per demanar-li que sacrifiqui Isaac: pren “el teu fill únic, que tant estimes” (Gn 22, 2). D'aquesta manera s'estableix un paral·lel entre la dramàtica escena del Gènesi (en què Abraham està disposat a sacrificar Isaac, qui l'acompanya sense resistència) i el drama que es consumarà al Calvari, on Déu Pare va oferir el Fill en sacrifici assumit voluntàriament per a la redempció del gènere humà.

En efecte, a l'escena de la Transfiguració l'Església ha vist una preparació dels apòstols per suportar l'escàndol de la Creu. Per la seva banda, l'afegit “escolteu-lo” té ressonàncies clares de les paraules que el Senyor adreça ​​a Moisès en el Deuteronomi: “El Senyor, el teu Déu, farà que enmig teu, entre els teus germans, s’aixequi un profeta com jo. Escolteu-lo” (Dt 18, 15). Aquell qui és el Fill a qui el Pare Déu lliura a la mort, Jesús, és alhora aquell profeta a qui, com abans a Moisès, cal escoltar.

En una ocasió el Papa Francesc va comentar: “D'aquest episodi de la Transfiguració voldria prendre dos elements significatius, que sintetitzo en dues paraules: pujada i descens. Nosaltres necessitem anar a un lloc apartat, pujar a la muntanya en un espai de silenci, per trobar-nos nosaltres mateixos i percebre millor la veu del Senyor. Això fem a la pregària. No podem, però, romandre-hi. La trobada amb Déu en la pregària ens impulsa novament a baixar de la muntanya i tornar a la part baixa, a la plana, on trobem tants germans afligits per fatigues, malalties, injustícies, ignoràncies, pobresa material i espiritual. A aquests germans que travessen dificultats estem cridats a portar els fruits de l'experiència que hem tingut amb Déu, compartint la gràcia rebuda”[2].

[1]Sant Josepmaria, Sant Rosari. Quart misteri de llum. Transfiguració del Senyor.

[2] Francesc, Àngelus, 16 de març de 2014.