Evangeli (Mt 23, 1-12)

Aleshores Jesús s’adreçà a la gent i als seus deixebles i digué:

—Els mestres de la Llei i els fariseus s’han assegut a la càtedra de Moisès. Feu i observeu tot el que us diguin, però no actueu com ells, perquè diuen i no fan. Preparen càrregues pesades i insuportables i les posen a les espatlles dels altres, però ells no volen ni moure-les amb el dit. En tot actuen per fer-se veure de la gent: s’eixamplen les filactèries i s’allarguen les borles del mantell; els agrada d’ocupar el primer lloc als banquets i els primers seients a les sinagogues, i que la gent els saludi a les places i els doni el títol de “rabí”, o sigui “mestre”.

Però vosaltres no us feu dir “rabí”, perquè de mestre només en teniu un, i tots vosaltres sou germans; ni doneu a ningú el nom de “pare” aquí a la terra, perquè de pare només en teniu un, que és el del cel; ni us feu dir “guies”, perquè de guia només en teniu un, que és el Crist. El més important d’entre vosaltres, que es faci el vostre servidor. El qui s’enalteixi serà humiliat, però el qui s’humiliï serà enaltit.

Comentari

Les paraules que el Senyor pronuncia a l'evangeli d'avui són dures. Són una denúncia clara i directa d'un capteniment que desplau Déu: la hipocresia.

La qüestió és que la hipocresia tampoc no és ben vista a ulls humans. Per això, és molt fàcil tenir empatia amb allò que diu Jesús i donar-li la raó. Tanmateix, no és tan fàcil examinar el propi cor i plantejar-se fins a quin punt allò que diu el Senyor se'ns aplica a nosaltres. Perquè la hipocresia és alhora repulsiva i subtil.

“Preparen càrregues pesades i insuportables”. Podríem preguntar-nos: la meva vida, les meves paraules, les meves actituds, fan més fàcil i escaient el camí de la santedat als altres, o per contra el fan més insuportable? La imatge del cristianisme que resulta del meu capteniment, és la d'una càrrega pesada o un camí de felicitat?

Sens dubte, és molt fàcil dir als fills, o al cònjuge, o a un germà, que s'han de comportar de manera determinada. Però, ho fem nosaltres? Perceben els altres, no per les nostres paraules, sinó per les nostres obres, la importància de somriure sempre, de tractar bé tothom, de no criticar ningú a l'esquena, de no dir mentides?

Sant Josepmaria va conrear al llarg de la vida un desig, al qual ens convidava a sumar-nos: “posem generosament el nostre cor a terra, de manera que els altres trepitgin tou, i els sigui més amable la lluita” (Amics de Déu, 228). És a això al que Jesús ens estimula amb adonar-nos que no som aquí per fer més difícil la vida dels altres. Som cridats a ser facilitadors de la santedat de tots els que ens envolten.

Quina és la millor manera de fer-ho? Jesús ens va dir: “Qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor” (Mt 20, 26). En primer lloc, amb el nostre exemple, amb la nostra caritat traduïda a obres de servei.

Així ho va entendre també sant Pau: “Ajudeu-vos a portar les càrregues els uns als altres, i compliu així la llei de Crist” (Ga 6, 2). Els fariseus augmentaven la càrrega dels altres, nosaltres som cridats a alleugerir-la, tal com fa el Senyor (cf. Mt 11, 28).

“Tothom qui s’enalteixi serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit” (Lc 18, 14). Maria santíssima ens ensenya que la humilitat no consisteix simplement a sentir-se humil: es tracta de posar realment i efectiva la vida al servei dels altres. Per això ella va esdevenir la millor facilitadora del camí cap a Déu, fins al punt que l'Església la invoca com a Porta del cel.