Evangeli (Lc 18, 9-14)

Jesús proposà una altra paràbola a uns que es refiaven de ser justos i menyspreaven els altres:

—Dos homes van pujar al temple a pregar: l’un era fariseu i l’altre publicà.

El fariseu, dret, pregava així en el seu interior: “Déu meu, et dono gràcies perquè no soc com els altres homes, lladres, injustos, adúlters, ni soc tampoc com aquest publicà. Dejuno dos dies cada setmana i dono la desena part de tot el que guanyo o adquireixo.”

Però el publicà, de lluny estant, no gosava ni aixecar els ulls al cel, sinó que es donava cops al pit, tot dient: “Déu meu, sigues-me propici, que soc un pecador.”

Jo us dic que aquest va baixar perdonat a casa seva, i no l’altre; perquè tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit.

Comentari

Dos homes pugen al temple a pregar. El fariseu, trobant-se fins i tot al temple, no sent pas la necessitat de prostrar-se davant la majestat de Déu; resta dempeus, se sent segur. Sembla que resa donant gràcies a Déu; en realitat, però, el que surt dels seus llavis no és una pregària sinó una exhibició dels propis mèrits. Es mira a si mateix i a si mateix adreça les paraules.

El fariseu, tancat en si mateix, menysprea tots els que no són com ell. És incapaç de pregar des del cor, incapaç d'examinar-se a fons per avaluar-ne els pensaments i sentiments i permetre a Déu treure-li tota arrogància i hipocresia.

El publicà, en canvi, es presenta al temple amb esperit humil (“no gosava ni aixecar els ulls al cel”) i penedit. La seva pregària és molt breu: “Déu meu, sigues-me propici, que soc un pecador!”. Res més. Si el fariseu no demanava res perquè considerava que ja ho tenia tot, el publicà només pidola la misericòrdia de Déu. Busca la intimitat i el silenci per trobar Déu. Presentant-se amb les mans buides, amb el cor nu i reconeixent-se pecador, el publicà ens mostra la condició necessària per rebre el perdó del Senyor.