Evangeli (Jn 6, 16-21)

Al capvespre, els seus deixebles van baixar al llac i s’embarcaren en direcció a Cafarnaüm, a l’altra riba. Ja s’havia fet fosc i Jesús encara no s’havia reunit amb ells; a més, com que el vent bufava fort, el llac s’anava encrespant. Quan havien remat unes dues o tres milles, van veure que Jesús s’acostava a la barca caminant sobre l’aigua, i es van esglaiar. Ell els diu:

—Soc jo, no tingueu por.

Volien fer-lo pujar a la barca, però tot seguit la barca tocà terra al lloc on anaven.

Comentari

Després de considerar ahir el miracle de la multiplicació dels pans i dels peixos, la litúrgia ens proposa avui un altre prodigi sublim: Jesús que va a trobar els deixebles enmig d'una tempesta caminant sobre les aigües.

Aquesta acció sorprenent del Senyor reflecteix una vegada més el seu poder, que domina la natura i que torna a meravellar la fe, encara minsa, dels apòstols.

Si al llibre de l'Èxode es narra la sortida d’Egipte del poble d'Israel, travessant el mar Roig a peu, gràcies a l'acció de Déu per mediació de Moisès, en aquest episodi Jesús es mostra més gran que el “major dels profetes”, ja que ni tan sols li cal separar les aigües per poder acostar-se a la barca que estava en dificultats.

De la mateixa manera, l'expressió que Jesús fa servir perquè el reconeguin: “Soc jo”, és la mateixa que va fer servir Déu per donar-se a conèixer a Moisès en l'episodi de la bardissa ardent (Cfr. Ex 3, 11).

Els cristians de tots els temps, precedits i també representats pels deixebles que es trobaven atemorits a la barca, necessitem el poder de Déu per a no sucumbir davant la tempesta. Sant Tomàs deia, comentant un text de sant Agustí, que si tenim una fe gran en l'acció de Déu «el vent, la tempesta, les onades i les tenebres no aconseguiran pas que la nau s'aparti del rumb i quedi destrossada».

Aquesta barca que representa l'Església ‒aparentment feble davant del temporal‒ sempre se’n sortirà perquè qui la guia és, al capdavall, Jesucrist mateix.