Evangeli (Mc 2, 13-17)
Jesús tornà a sortir cap a la vora del llac. Tothom venia a trobar-lo i ell els ensenyava. Tot passant, veié Leví, fill d’Alfeu, assegut a la taula de recaptació d’impostos, i li digué:
—Segueix-me.
Ell s’aixecà i el va seguir.
Més tard, es posà a taula a casa d’ell, i molts publicans i altres pecadors es posaren també a taula amb Jesús i els seus deixebles; eren molts els qui el seguien. Llavors, quan els mestres de la Llei del grup dels fariseus veieren que Jesús menjava amb els pecadors i els publicans, preguntaren als deixebles:
—Com és que menja amb els publicans i els pecadors?
Jesús ho va sentir i els digué:
—El metge, no el necessiten els qui estan bons, sinó els qui estan malalts. No he vingut a cridar els justos, sinó els pecadors.
Comentari
“Tothom venia a trobar-lo”, “eren molts els qui el seguien”. Què tindria el rostre de Jesús, com en seria l’esguard i quines les seves paraules perquè tantes dones i homes pecadors quedessin embadalits per la seva humanitat santíssima? Avui Jesús vol continuar fent miracles en molts cors i per fer això vol comptar amb la cara, la mirada i les paraules dels cristians. Ens cal imitar-lo si volem ser col·laboradors seus.
El relat de la vocació de Mateu (Leví, fill d’Alfeu) mostra un tresor del cor de Jesús: no excloïa ningú. El Mestre es deixava convidar i fins i tot s'autoconvidava a dinar a casa d'aquells col·lectius o grups humans descartats. Jesús no pregunta ni per ideologies, ni per races, ni per res. Simplement mira al cor amb tendresa, tusta a la porta i, si l'obren, entra.
Així va entrar a la casa de Mateu, el publicà, amb tot el que això significa… Perquè ser publicà comportava ser menyspreable. Un publicà era un jueu cobrador d'impostos, un col·laboracionista del poder romà pagà i generalment era un home corrupte i extorsionador. Era molt mal vist per les autoritats i la gent comú relacionar-s'hi. A Jesús, però, no el frena ni el què diran ni el pecat de ningú, perquè Ell és el Salvador de la humanitat. Jesús estima Mateu i punt.