Evangeli (Mt 14, 22-36)

Tot seguit, Jesús va fer pujar els deixebles a la barca i els manà que passessin al davant d’ell cap a l’altra riba, mentre ell acomiadava la gent. Després d’acomiadar-los va pujar tot sol a la muntanya a pregar. Al vespre encara era allà tot sol. Mentrestant, la barca ja s’havia allunyat un bon tros de terra, i les ones la sacsejaven, perquè el vent era contrari. A la matinada, Jesús va anar cap a ells caminant sobre l’aigua. Quan els deixebles el veieren caminant sobre l’aigua, es van esglaiar i es digueren:

—És un fantasma!

I es posaren a cridar de por.

Però de seguida Jesús els digué:

—Coratge! Soc jo. No tingueu por.

Pere li contestà:

—Senyor, si ets tu, mana’m que vingui caminant sobre l’aigua.

Jesús li digué:

—Vine.

Pere baixà de la barca, es posà a caminar sobre l’aigua i anà cap a Jesús. Però en veure que el vent era fort, es va espantar. Llavors començà d’enfonsar-se i cridà:

—Senyor, salva’m!

A l’instant, Jesús estengué la mà i va agafar-lo tot dient-li:

—Home de poca fe! Per què has dubtat?

Llavors pujaren a la barca, i el vent va parar. Els qui eren a la barca es prosternaren davant d’ell i exclamaren:

—Realment ets Fill de Déu!

Quan hagueren fet la travessia del llac, Jesús i els seus deixebles van tocar terra a Genesaret. La gent d’aquell indret el van reconèixer i escamparen la notícia per tota la regió. Li van portar tots els malalts i li suplicaven que els deixés tocar ni que fos tan sols la borla del seu mantell. I tots els qui el van tocar quedaren curats.

Comentari

Quan Jesús fa un miracle, amb freqüència cerca de seguida que no sigui mal entès. Així, només fer el prodigi sobrenatural de la multiplicació dels pans i peixos, envia els deixebles a la “vida ordinària”, al llac, on es desenvolupa la vida habitual de molts d’ells i on és normal haver de bregar a l’onatge. El llac simbolitza la vida ordinària, on Jesús hi és, encara que no el veiem. Ell no ha vingut al món per fer-nos tot més fàcil, sinó perquè quan caminem ens deixem agafar per la seva mà estesa i, amb la seva ajuda, puguem vèncer les hostilitats del dimoni i tenir força i esperança en les dificultats.

Per què de vegades ens costa reconèixer la presència de Déu en el dia a dia? Sentim dir a Pere: "Senyor, si ets tu, mana'm que vingui caminant sobre l'aigua". En aquestes paraules hom intueix alhora confiança en Jesús i incapacitat per reconèixer-lo a fons. Només el Senyor sap fins a quin punt la confiança de Pere era humana i fins a quin punt entenia el que anava a dir ben aviat: "Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu" (Mt 16, 16). Pere volia apropar-se a Jesús, però no en coneixem tots els motius. Podem prendre peu per reflexionar quines motivacions tenim nosaltres: com comptem amb Déu en el dia a dia? Amb quines intencions ens hi apropem o el deixem entrar a la vida i que faci per nosaltres allò que ens suposa esforç?

La vida és com una “cursa” que té com a meta quelcom que ultrapassa la mentalitat merament humana. Podem caminar amb seguretat humana quan afrontem empreses que depenen de les nostres forces. Això no és així, però, amb les tasques sobrenaturals.

Vist amb distància, tot el que és humà se'ns presenta com a fràgil i poca cosa, perquè fins i tot quan pensem controlar-ho tot, no deixen d'obrir-se davant nostre nous reptes que ens superen. L'Evangeli d'avui ens convida a no confiar excessivament en un mateix i a obrir-se a aquell que pot de debò guarir i omplir el cor humà de pau i confiança autèntiques: “Confia en el Senyor de tot cor, però malfia’t del propi saber” (Pr 3, 5).