Evangeli (Mc 2, 23-28)

Un dissabte, Jesús passava per uns sembrats, i els seus deixebles, tot fent camí, es posaren a arrencar espigues. Els fariseus li van preguntar:

—Mira, per què fan en dissabte això que no és permès?

Jesús els respon:

—¿No heu llegit mai què va fer David quan van tenir necessitat de menjar ell i els qui anaven amb ell? Tal com es diu en el passatge del gran sacerdot Abiatar, David va entrar al temple de Déu, va menjar els pans d’ofrena, que solament tenen permès de menjar els sacerdots, i en va donar també als qui l’acompanyaven.

I els deia:

—El dissabte ha estat fet per a l’home, i no l’home per al dissabte. Per això el Fill de l’home és senyor fins i tot del dissabte.

Comentari

Seguir Jesús i compartir els dies amb ell implicava per als deixebles patir algunes estretors, perquè “el Fill de l'home no té on reposar el cap” (Mt 8, 20). Això no vol dir, però, que se sentissin aclaparats o oprimits per les circumstàncies, com veiem en l'evangeli de la Missa d'avui.

Els companys de Jesús passen per uns sembrats que semblen oferir als caminants els seus grans de blat. Amb espontaneïtat, els deixebles accepten allò que la naturalesa els dona, i arrenquen sense més advertiment les espigues, distraient potser la gana que podrien tenir en aquell moment. Els deixebles no es plantegen més problemes, perquè saben que són al costat del Mestre i ho fan tot sota el seu esguard. És fàcil d’imaginar-se l'alegria de Jesús en veure com els deixebles se sentien lliures i sabien gaudir amb coses senzilles.

Els fariseus, en canvi, no es mouen sota la mirada del Senyor, sinó sota l'ombra de la Llei. La llei a què ells acudeixen és simplement humana i l'apliquen sense atendre les necessitats concretes de les persones. Esdevé una càrrega opressiva. Per això, Jesús intenta aixecar una mica la mirada dels fariseus, els posa l'exemple de la llibertat amb què actuà molts anys enrere el rei David i els recorda que “el Fill de l’home és senyor fins i tot del dissabte” (v. 28).

Ésser amb el Crist porta a moure's amb profunda llibertat interior. Ell ens fa valorar en la mesura justa les nostres opinions i idees sobre com hauríem de viure un aspecte o un altre de la fe. I ens posa sempre davant dels ulls la primacia de les necessitats reals dels altres.