Evangeli (Lc 13, 10-17)

Un dissabte, Jesús ensenyava en una de les sinagogues. Hi havia allà una dona que des de feia divuit anys tenia una malaltia produïda per un esperit. Anava tota encorbada i no es podia redreçar per res. Jesús, en veure-la, la va cridar i li digué:

—Dona, quedes lliure de la teva malaltia!

Li va imposar les mans i a l’instant ella es redreçà i glorificava Déu. Però el cap de la sinagoga, indignat perquè Jesús havia curat en dissabte, deia a la gent:

—Hi ha sis dies per a treballar. Veniu a fer-vos curar un d’aquests dies i no en dissabte.

El Senyor li contestà:

—Hipòcrites! ¿No és veritat que també en dissabte tots deslligueu el bou i l’ase de l’estable i els porteu a l’abeurador? ¿No calia, doncs, precisament en dissabte, deslligar aquesta filla d’Abraham que Satanàs tenia subjectada des de feia divuit anys?

Amb aquestes paraules, tots els seus adversaris van quedar avergonyits. La gent, en canvi, s’alegrava de totes les coses extraordinàries que feia.

Comentari

La dona de la narració de l'Evangeli feia gairebé vint anys que estava encorbada sense poder-se redreçar; la malaltia, però, la fa humil: s'apropa a Déu, va a la sinagoga. El Crist, que penetra els cors, veu en aquella dona una ànima senzilla i purificada. Li imposa les mans i s’hi adreça: “Quedes lliure de la teva malaltia!”

És una imatge preciosa del sagrament de la misericòrdia de Déu, de la confessió, en la qual Jesús ens deslliura dels lligams del pecat, beneint-nos amb les seves mans per alliberar-nos del mal. Quina alegria pregona va sentir aquella dona! Podia alçar-se i aixecar amb facilitat l’esguard al cel. La seva mirada es va trobar amb la mirada del Senyor i llàgrimes de gratitud van solcar-li la cara.

L'Evangeli relata a continuació la reacció irada del cap de la sinagoga, que posa l'observança d'un precepte per sobre de la misericòrdia. Una reacció que amagava hipocresia i que contrasta amb la joia de la gent en veure les meravelles que feia Jesús. No vol el diable –l'enemic de la nostra santedat– que ens apropem al Cor misericordiós de Jesús i posa tota mena d'obstacles, fins i tot citant la paraula de Déu! Cal que reaccionem amb fermesa, per anar al Senyor i amb senzillesa mostrar-li els nusos que ens tenallen l'ànima, perquè la seva misericòrdia els deslligui.

Si romangués en nosaltres algun afecte al pecat, viurem encorbats sense poder aixecar la vista al cel, amb la mirada baixa, ocupats només de les coses de la terra, com si Déu no existís. L'afecte al pecat tenalla, provoca un replegament sobre nosaltres mateixos: l'horitzó de la vida s'estreny i els millors talents es desaprofiten.

El cor de l'home ha nascut de Déu i en té anhels d'infinit. Pot conformar-se amb la cosa efímera; això, però, no calma la seva set profunda, camina en cercle sense avançar, es traeix a si mateix i els intents de donar alguna utilitat a la seva vida es van pansint i acaben sent castells de sorra. Omplim el nostre cor dels anhels veritables, que ens donen plenitud i que ens fan anar alçats, amb l’esguard al cel.