Evangeli (Lc 15, 3-7)
Jesús els va proposar aquesta paràbola:
Si un home d'entre vosaltres té cent ovelles i en perd una, ¿no deixa les noranta-nou al desert i va a buscar la perduda fins que la troba? I quan l'ha trobada, ¿no se la posa a les espatlles ple d'alegria i, arribant a casa, convida els amics i els veïns dient-los: “Veniu a celebrar-ho amb mi: he trobat l'ovella que havia perdut”?
Igualment jo us dic que en el cel hi haurà més alegria per un sol pecador que es converteix que no pas per noranta-nou justos que no necessiten convertir-se.
Comentari a l'Evangeli
Avui celebrem a l'Església la festa del Sagrat Cor de Jesús. Una festa per honrar nostre Senyor. El cor Sagrat de Jesús és un símbol d'amor diví. El cor de Jesús com a expressió de la seva entrega i amor total als homes. Sant Joan ens diu “Ell, que havia estimat els seus que eren al món, els estimà fins a l'extrem” (Jn 13, 1). El 1675, Jesús va dir a Santa Margarida Maria Alacoque que volia que la Festa del Sagrat Cor se celebrés divendres després de la vuitena del Corpus Christi. El 1856, la Festa del Sagrat Cor es va convertir en festa universal. Sant Joan Pau II, gran devot del Sagrat Cor, deia: “Aquesta festa ens recorda el misteri de l'amor de Déu pel poble de tots els temps”.
Per conèixer com és el Cor de Jesús, l'Església ens presenta avui la paràbola del Bon Pastor. Jesús és aquest pastor que apareix anònimament a la història de l'ovella perduda. El seu ramat és gran: les cent ovelles d'aquesta paràbola signifiquen tota la Humanitat. No obstant, per més nombrós que sigui el seu ramat, no li és igual perdre una sola de les seves ovelles. Jesús no arrodoneix la xifra de noranta-nou fins a cent: si li falta una ovella, ell sent que el seu ramat està incomplet. Anirà a buscar la pèrdua per les muntanyes, les canyades, les valls i no pararà fins a trobar-la…
La Solemnitat del Sagrat Cor de Jesús té una significació molt fonda per als cristians. Quan ens referim al cor d'una persona pensem en els afectes, els sentiments, en la forma d'estimar. Però com ens recorda sant Josepmaria, “quan en la Sagrada Escriptura es parla del cor, no es tracta d’un sentiment passatger, que commou o fa brollar llàgrimes. Hom parla del cor per a referir-se a la persona que, com ho manifestà Jesucrist mateix, s’adreça tota ella ―ànima i cos― a allò que considera el seu bé: perquè on hi ha el teu tresor, allí hi haurà també el teu cor” (És Crist que passa, n. 164).
Aquesta última frase pot ser un estímul per tornar-nos a sorprendre per l'amor de Déu: on hi ha el teu tresor, allà també hi haurà el teu cor. Podem afirmar sense por d'equivocar-nos: nosaltres som el tresor de Déu.
“Nosaltres hem conegut i cregut en l'amor que Déu ens té” (cf. 1 Jn 4, 16). L'apòstol fa servir dos verbs: conèixer i creure. Són dues pistes que ens poden ajudar per treure profit de la Solemnitat d'avui, tan valorada per la pietat popular de l'Església. Sant Joan sap que està transmetent una cosa sublim, impossible de plasmar en paraules, però així i tot ho intenta. Per això emfatitza tant en les seves cartes, de totes les maneres possibles, que Déu és Amor. S'entrega a la tasca d'explicar-nos-ho tot: perquè sap que diu la veritat, perquè també vosaltres cregueu.
Conèixer el Sagrat Cor de Jesús per creure en el seu Amor és la necessitat més profunda del nostre propi cor. Acudim a la intercessió de la Verge, el cor de la qual va bategar a l'uníson amb el de Crist, perquè no deixem mai de esbalair-nos davant d'aquest misteri: que nosaltres som el tresor del Cor de Déu.