Evangeli (Mt 12, 46-50)

Mentre Jesús s’adreçava a la gent, la seva mare i els seus germans, que eren fora, volien parlar amb ell. Algú li digué:

—La teva mare i els teus germans són aquí fora, que volen parlar amb tu.

Ell li respongué:

—¿Qui és la meva mare i qui són els meus germans?

Llavors, assenyalant amb la mà els seus deixebles, digué:

—Aquests són la meva mare i els meus germans. El qui fa la voluntat del meu Pare del cel, aquest és el meu germà, la meva germana, la meva mare.

Comentari

La memòria litúrgica d'avui recorda una antiga i pietosa tradició basada sobre un relat de l'apòcrif Protoevangeli de Sant Jaume. Segons explica aquest text, quan Maria era molt petita, els seus pares, sant Joaquim i santa Anna, la van portar al Temple de Jerusalem, on romandria, durant un temps junt amb altres nenes, per ser instruïda en les tradicions i en la pietat d’Israel.

Pot sorprendre que l'Església ens proposa, un dia especialment dedicat a Maria, un passatge de l'Evangeli on sembla que Jesús la deixi en segon pla, com poc agraït a la seva Mare: «Qui és la meva mare?»

La resposta és immediata: «El qui fa la voluntat del meu Pare del cel, aquest és el meu germà, la meva germana, la meva mare». El Senyor aconsegueix deixar-nos l’ensenyament més important i alhora adreçar a Maria la floreta millor que hom li pogués fer: fer la voluntat de Déu és la millor manera d'imitar Jesucrist: «En el llibre hi ha escrit de mi que vull fer, Déu meu, la teva voluntat» (He 10, 7).

Tota la vida del Senyor i de Maria ha estat un fer-ne allò que Déu volia. I d'aquí la invitació de la Mare de Jesús als homes, que és tot un projecte de vida: «La seva mare diu als servidors: “Feu tot el que ell us digui”» (Jn 2, 5). I allò que vol Déu de cadascú ho sabem molt bé: «Aquesta és la voluntat de Déu: que visqueu santament» (1Te 4, 3). Com ens hem de santificar cadascú és una tasca que ens cal descobrir dia a dia.