Evangeli (Jn 19, 25-34)
S’estaven vora la creu de Jesús la seva mare i la germana de la seva mare, Maria, muller de Cleofàs, i Maria Magdalena. Quan Jesús veié la seva mare i, al seu costat, el deixeble que ell estimava, digué a la mare:
—Dona, aquí tens el teu fill.
Després digué al deixeble:
—Aquí tens la teva mare.
I d’aleshores ençà el deixeble la va acollir a casa seva.
Després d’això, Jesús, sabent que ja tot s’havia acomplert, perquè s’acabés de complir l’Escriptura, va dir:
—Tinc set.
Hi havia allà un gerro ple de vinagre. Van fixar al capdamunt d’una tija d’hisop una esponja xopa d’aquell vinagre i la hi acostaren als llavis. Quan Jesús hagué pres el vinagre, va dir:
—Tot s’ha complert.
Llavors inclinà el cap i va lliurar l’esperit.
Per als jueus era el dia de la preparació, i els cossos no es podien quedar a la creu durant el repòs del dissabte, més quan aquell dissabte era una diada solemníssima. Per això els jueus van demanar a Pilat que trenquessin les cames dels crucificats i traguessin els seus cossos. Hi anaren, doncs, els soldats i van trencar les cames del primer i les de l’altre que havia estat crucificat amb Jesús. Quan arribaren a Jesús, es van adonar que ja era mort i no li trencaren les cames, però un dels soldats li traspassà el costat amb una llança, i a l’instant en va sortir sang i aigua.
Comentari
Aquest és un dels passatges més comentats de l'Evangeli. Sense pretendre ser originals, podríem subratllar dos aspectes:
—El verb “estar” és traducció del “stare” llatí emprat a la Vulgata. El seu significat va més enllà d’una precisió material per indicar-ne la posició. Vol dir que la nostra Mare era al costat de la creu per una decisió personal, totalment voluntària. No es limitava pas a suportar una situació desagradable que li havia estat imposada gairebé per força / a la força.
—Sant Joan parla de la “creu de Jesús”. Aparentment, és una precisió inútil, ja que no era possible una confusió amb les creus dels dos lladres. Això suggereix que, darrere, hi ha una intenció espiritual. Es tracta de la creu de Jesús, el nostre Salvador, la font de totes les gràcies. Així, l'evangelista insisteix en la contribució personalíssima de la Mare de Déu a l'obra de la Redempció.
Per això, sens dubte, l'Església ha escollit aquest passatge per a la memòria que celebrem avui, la benaurada Verge Maria, Mare de l'Església. Com a complement per a meditar el text de l'evangeli de la missa, ens pot ajudar llegir algunes idees del decret corresponent de la Sagrada Congregació per al Culte Diví i la Disciplina dels Sagraments.
El document subratlla perfectament la conveniència de la institució d'aquesta memòria: “El Summe Pontífex Francesc, considerant atentament que la promoció d’aquesta devoció pot incrementar el sentit matern de l’Església en els pastors, els religiosos i els fidels, així com la genuïna pietat mariana, ha establert que la memòria de la benaventurada Verge Maria, Mare de l'Església, sigui inscrita al calendari romà el dilluns després de la Pentecosta i hi sigui celebrada cada any” [1].
Consegüentment, intentem incrementar aquest sentit “matern” en les relacions amb els altres, sentint-nos instruments a les mans de Déu i de la seva Mare que, en part per mitjà nostre, n’exerceixen la paternitat i la maternitat. I no dubtem a resar amb freqüència la jaculatòria que forma part de les lletanies de Loreto: Mater Ecclesiæ, ora pro ea, ora pro nobis! Mare de l’Església, prega per ella, prega per nosaltres! Sobretot, si alguns esdeveniments o comentaris ens entristeixen o ens capfiquen.
[1] Congregació per al Culte Diví i la Disciplina dels Sagraments, Decret sobre la celebració de la benaventurada Verge Maria, Mare de l'Església, al calendari romà general, 11 de febrer de 2018.