Evangeli (Jn 15, 9-17)
―Tal com el Pare m’estima, també jo us estimo a vosaltres. Manteniu-vos en el meu amor. Si guardeu els meus manaments, us mantindreu en el meu amor, tal com jo guardo els manaments del meu Pare i em mantinc en el seu amor.
Us he dit tot això perquè la meva joia sigui també la vostra, i la vostra joia sigui completa. Aquest és el meu manament: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat. Ningú no té un amor més gran que el qui dona la vida pels seus amics. Vosaltres sou els meus amics si feu el que jo us mano. Ja no us dic servents, perquè el servent no sap què fa el seu amo. A vosaltres us he dit amics perquè us he fet conèixer tot allò que he sentit del meu Pare. No m’heu escollit vosaltres a mi; soc jo qui us he escollit a vosaltres i us he confiat la missió d’anar pertot arreu i donar fruit, i un fruit que duri per sempre. I tot allò que demanareu al Pare en nom meu, ell us ho concedirà. Això us mano: que us estimeu els uns als altres.
Comentari
Avui celebrem la festa de l'apòstol Maties. L'evangeli ens situa en el context de l'Última Cena. Jesús aprofundeix l’ensenyament sobre la naturalesa de l'amor, el qual, una vegada i una altra, posa en relació amb la vida i l'alegria. Ens convida a romandre units al seu amor. I romandre-hi significa romandre en les seves paraules: escoltar-les activament i fer-les vida pròpia. I com romanem units a Jesucrist? Per la fe i l'amor. I què posa en moviment el nostre amor? L’amor rebut.
Les paraules de Jesús que ens ofereix l'evangeli d'avui ens diuen que els manaments del Pare no són quelcom aliè a nosaltres, sinó que són com el nostre ADN espiritual. Ens recorden qui som, de què estem fets, allò a què aspirem. Al cor d'aquest ADN espiritual hi ha el manament de l'amor mutu. D’un amor la mesura del qual només podem advertir guaitant Crist.
Per fer aquesta tasca, prèviament Déu ens tria, ens concedeix una vocació. Com va fer amb sant Maties. Al passatge dels Fets dels Apòstols que l'Església ens proposa en la primera lectura de la Missa, els deixebles preguen per decidir la crida d’un nou apòstol. Perquè és Déu qui concedeix la vocació, no és un mateix qui l’escull. Després de pregar, “ho van fer a sorts, i la sort recaigué sobre Maties, que fou agregat als onze apòstols” (Ac 1, 26). Segons la Tradició «Maties, que va completar la dotzena d'apòstols, va atracar a Etiòpia primerament, i després d’haver portat les multituds a Crist, amb ànim valerós, va rebre la corona del martiri» (cf. Climent d'Alexandria, Stromata).
Igual que l'apòstol, tu i jo també hem estat cridats per Déu a proclamar la Bona Nova. Cadascú en les circumstàncies concretes, però tots amb la mateixa radicalitat de la crida evangèlica. Som afortunats: Déu s’ha fixat en nosaltres. La vocació, tota vocació, és un misteri; i el descobriment, un do de l’Esperit. Benet XVI ho explicava així: «El secret de la vocació rau en la relació amb Déu, en la pregària que creix justament en el silenci interior, en la capacitat de sentir que Déu és a prop. I això és veritat tant abans de l’elecció, és a dir, a l'hora de decidir i partir, com després, si es vol perseverar i ser fidel en el camí» [1]. Demanem al Senyor llum per veure la nostra vocació i força per portar el missatge de l'amor al proïsme a tots els racons de la terra, com va fer sant Maties.
[1] Benet XVI, Trobada amb els joves a Sulmona, 4-VII-2010.