Evangeli (Lc 2, 36-40)
Hi havia també una profetessa, Anna, filla de Fanuel, de la tribu d'Aser. Era d'edat molt avançada: havia viscut set anys amb el seu marit, però havia quedat viuda, i ara ja tenia vuitanta-quatre anys. Mai no es movia del temple i donava culte a Déu nit i dia amb dejunis i pregàries. Ella, doncs, es va presentar en aquell mateix moment i donava gràcies a Déu i parlava de l'infant a tots els qui esperaven que Jerusalem seria alliberada.
Quan hagueren complert tot el que manava la Llei del Senyor, se'n tornaren a Galilea, al seu poble de Natzaret. L'infant creixia i s'enfortia, ple d'enteniment; i Déu li havia donat el seu favor.
Comentari
Una primera consideració, sobre quelcom que sembla molt secundari en aquest relat de l'Evangeli: l'edat d'Anna. Se'ns diu que ja havia fet vuitanta-quatre anys. Sol ser corrent pensar que la millor etapa de la nostra vida és la joventut o el temps en què hem exercit amb èxit la professió i lamentar-nos nostàlgicament del pas dels anys. Fins i tot podem sentir cert menyspreu pels ancians i considerar-los persones poc útils o veure'ls com una càrrega. L'evangeli d'avui ens ensenya tot el contrari. El millor moment de la llarga vida d'aquesta dona, vídua des de ben jove, s'esdevé al final de la seva existència: la trobada amb la Sagrada Família, coneixent el Salvador del món. Als vuitanta-quatre anys es converteix en apòstol de Crist i parla de l'arribada del Redemptor a tots aquells que esperaven la redempció d'Israel. Els molts anys no són un obstacle per rebre la crida de Déu i complir la nostra missió al món.
Quan Maria i Josep van presentar el Nen al Temple, tal com prescrivia la Llei de Moisès, se'n van tornar a casa, a casa seva a Natzaret, per continuar vivint com una família més. A sant Josepmaria li alegrava contemplar la naturalitat amb què el Fill de Déu va voler viure a la Terra, sobretot durant els trenta anys de vida oculta a Natzaret. Ens parla de la grandesa de la vida corrent, de com les tasques quotidianes es poden santificar i resulten un veritable camí de santedat pel qual podien caminar els cristians laics.
El passatge de l'Evangeli que contemplem avui, conclou dient que el Nen creixia i s'enfortia, ple de saviesa, la gràcia de Déu estava en ell. Ho demanem al Senyor, per a cadascú de nosaltres en acabar la contemplació d'aquest passatge de l'Evangeli: que l'Esperit Sant ens enforteixi en les tribulacions i il·lumini els nostres pensaments amb la seva saviesa, perquè aprofitem les gràcies que rebem del Senyor.