“Tant de bo que no et falti senzillesa”

Mira: els apòstols, amb totes les seves misèries patents i innegables, eren sin­cers, senzills..., transparents. Tu també en tens, de misèries patents i inne­gables. ―Tant de bo que no et falti senzillesa. (Camí, 932)

Aquells primers apòstols als quals servo una gran devoció i afecte eren, segons els criteris humans, poca cosa. Quant a posició social, llevat de Mateu, que segurament es guanyava bé la vida i que ho va deixar tot quan Jesús li ho demanà, eren pescadors: vivien al dia, maldaven de nit per guanyar-se el manteniment.

Però la posició social no compta. No eren cultes, ni tan sols gaire intel·ligents, almenys pel que fa a les realitats sobrenaturals. Fins i tot els exemples i les comparacions mes simples se'ls feien incomprensibles, i acudien al Mestre: Domine, edissere nobis parabolam, Senyor, explica'ns la paràbola. Quan Jesús, amb una imatge, fa al·lusió al ferment dels fariseus, entenen que els recrimina per no haver comprat pa. 

Pobres, ignorants. I ni tan sols senzills, planers. Dins llur limitació, eren ambiciosos. Molts cops discuteixen sobre qui seria més, quan segons la seva mentalitat Crist instaurés a la terra el regne definitiu d'Israel. Discuteixen i s'acaloren en aquest moment sublim en què Jesús és a punt d'immolar-se per la humanitat: en la intimitat del Cenacle.

De fe, poca. Jesucrist mateix ho diu. Han vist ressuscitar morts, guarir tota mena de malalties, multiplicar el pa i els peixos, calmar tempestes, expulsar dimonis. (…)

Aquells homes de poca fe, ¿que potser excel·lien en l'amor a Crist? No hi ha dubte que l'estimaven, si més no de paraula. (…) Són homes corrents amb defectes, amb febleses, amb la paraula més llarga que les obres. I, no obstant això, Jesús els crida per fer-ne pescadors d'homes, corredemptors, administradors de la gràcia de Déu. (És Crist que passa, 2)