“Que us estimeu, que us ajudeu”

Amb quina insistència l'Apóstol Sant Joan predicava el “mandatum novum”! -«Que us estimeu els uns als altres!» -Em posaria de genolls, sense fer comedia -m'ho diu a crits el cor-, a fi de demanar-vos per amor de Déu que us estimeu, que us ajudeu, que us doneu la mà, que us sapigueu perdonar. -Per tant, us cal rebutjar la supèrbia, ser com­passius, tenir caritat; prestar-vos mútuament l'auxi­li de l'oració i de l'amistat sincera. (Forja, 454)

Només pel sol fet de retornar a Ell el seu fill, després que l’ha traït, li prepara una festa: què ens concedirà, si sempre hem procurat restar al seu costat?

Lluny, doncs, de la nostra conducta el record de les ofenses que ens hagin fet, de les humiliacions que hàgim patit -per injustes, incivils i barroeres que hagin estat-, perquè és cosa impròpia d’un fill de Déu haver preparat un registre per presentar un memorial de greuges. No podem oblidar l’exemple de Crist, i la nostra fe cristiana no es canvia com un vestit: pot afeblir-se o enrobustir-se o perdre’s. Amb aquesta vida sobrenatural la fe cobra vigoria, i l’ànima s’aterreix en considerar la miserable nuesa humana, sense allò que és diví. I perdona, i agraeix-ho: Déu meu, si contemplo la meva pobra vida, i no trobo cap motiu de vanitat i, menys encara, de supèrbia: solament trobo raons abundants per a viure sempre humil i compungit. Ja sé bé prou que el millor senyoriu és servir.

M’alço i faig un tomb per la ciutat: pels carrers i per les places cerco el qui estima la meva ànima ... I no solament la ciutat: aniré d’una banda del món a l’altra -per totes les nacions, per tots els pobles, per senderes i dreceres- per tal d’aconseguir la pau de la meva ànima. I la descobreixo en les ocupacions diàries, que no em són cap destorb; que són -al contrari- viarany i motiu d’estimar Déu més i més i d’unir-m’hi també més i més. (Amics de Déu, nn. 309-310)