La Creu, la Santa Creu!, pesa.
—D'una banda, els meus pecats. D'una altra, la trista realitat dels sofriments de la nostra Mare l'Església; l'apatia de tants catòlics que tenen un «voler sense voler»; la separació ―per diversos motius― d'éssers estimats; les malalties i tribulacions, alienes i pròpies...
La Creu, la Santa Creu!, pesa: Fiat, adimpleatur...! ―¡Faci's, compleixi's, sigui lloada i eternament exalçada la justíssima i amabilíssima Voluntat de Déu sobre totes les coses! Amén. Amén. (Forja, 769)
La Creu no és la pena, ni el disgust, ni l'amargura... És la fusta santa on triomfa Jesucrist..., i on triomfem nosaltres, quan rebem amb alegria i generosament allò que Ell ens envia. (Forja, 788)
Sacrifici, sacrifici! ―És veritat que seguir Jesucrist ―ho ha dit Ell― és portar la Creu. Però no m'agrada sentir com les ànimes que estimen el Senyor parlen tant de creus i de renúncies: perquè, quan hi ha Amor, el sacrifici es fa de gust ―encara que costi― i la creu és la Santa Creu.
―L'ànima que sap estimar i donar-se així, s'omple a vessar d'alegria i de pau. Així, doncs, ¿per què insistir en «sacrifici», com si es busqués consol, si la Creu de Crist ―que és la teva vida― et fa feliç? (Solc, 249)