Pecaria d’ingenu aquell que s’imaginés que les exigències de la caritat cristiana s’acompleixen fàcilment. Es demostra molt distint allò que experimentem en el quefer habitual de la humanitat i, malauradament, en l’àmbit de l’Església. Si l’amor no obligués a callar, cadascú parlaria llargament de divisions, d’atacs, d’injustícies, de murmuracions, d’insídies. Hem d’admetre-ho amb senzillesa, per mirar de posar de la nostra part el remei oportú, que s’ha de traduir en un esforç personal per no ferir, per no maltractar, per corregir sense enfonsar ningú.

(…) Jo em sento mogut a demanar al Senyor, ara, ―uniu-vos, si voleu, a aquesta oració meva― que no permeti que en la seva Església la manca d’amor sembri el jull en les ànimes. La caritat és la sal de l’apostolat dels cristians: si perd el gust, ¿com ens podrem presentar davant el món i explicar, amb el cap alt, que aquí hi ha el Crist?(Amics de Déu, 234)