La manera com ens aixequem i com ens n’anem a dormir diu molt de qui som. Aquests primers i últims gestos del dia ens revelen, gairebé sense voler, el que portem al cor. És d’on surten els nostres desitjos més profunds, els nostres afectes més arrelats, el que considerem digne de la nostra atenció immediata. Així, la mare o el pare de família, abans de dormir, s’asseguren que el fill nounat està bé; i tan bon punt es desperten, es tornen a apropar al bressol. A més, el que fem quan anem a dormir i quan ens despertem no només revela el que estimem, sinó que també anticipa simbòlicament el nostre destí. El son ha estat sempre figura de la mort, i l’obertura dels ulls cada matí ho és del naixement.

L’Evangeli ens mostra com el Senyor vivia aquells moments del dia. S’escapava silenciosament quan sortia el sol per estar tot sol amb el seu Pare (cf. Mc 1, 35), i també el contemplem recollit en oració la nit que l’introdueix en la passió (cf. Mc 14, 32). L’Església, des dels primers segles, ha volgut imitar Jesús: els cristians han intentat resar des de les primeres hores del matí, així com quan el sol es pon, i fins i tot quan és negra nit.

També a l’Opus Dei hi ha el costum de l’oferiment d’obres de bon matí i de resar tres avemaries abans d’anar a dormir. Aquest últim, que té l’origen en una antiga tradició cristiana, va adquirir forma pròpia en la història de l’Obra en un moment molt concret.

La manera com ens aixequem i com ens n’anem a dormir diu molt de qui som

Va ser durant la Guerra Civil espanyola, a la seu del Consolat d’Hondures. En una casa de pocs metres quadrats convivien gairebé un centenar de persones, entre les quals hi havia sant Josepmaria, el seu germà Santiago i quatre membres de l’Opus Dei. Els dies passaven lents, sense cap tasca concreta que omplís les hores, però amb una sensació constant de fam. En aquesta situació, el nostre Pare predicava als seus fills per ajudar-los a alimentar la seva vida d’oració. En una d’aquestes meditacions, els va proposar:

«Recordeu que a l’Obra tenim tres grans amors: el de Crist, el de la seva Mare i el del Papa. Voldria que, des d’ara, amb motiu d’aquesta xerrada, adquiríssiu un costum —serà un dels nostres costums— (...). El costum serà aquest: resar cada dia tres avemaries a la Mare de Déu, de genolls i amb els braços en creu, sempre que sigui possible, perquè concedeixi el do de la puresa a tots els de l’Obra».^[1]

Més endavant, en la carta circular que va escriure des de Burgos a tots els que formaven part de l’Obra, el gener del 1938, sant Josepmaria es refereix a aquesta pràctica com una manera concreta de viure la comunió dels sants, vetllant els uns pels altres:

«Fa un temps, enmig del malson comunista, es va introduir el costum de resar a la nit, immediatament abans d’anar a dormir, les tres avemaries de la puresa, per demanar a la Mare de Déu que ens conservi nets d’ànima i cos. —Sempre que et sigui possible, resa aquestes tres avemaries de genolls i amb els braços en creu».^[2]

Des d’aleshores, aquesta oració va quedar com un element més entre els que donen forma a una jornada qualsevol d’una persona de l’Opus Dei.

Posar el son sota la protecció de Maria

Quan ens dirigim a Maria amb l’oració més comuna, li demanem que pregui per nosaltres «ara i en l’hora de la nostra mort». Es tracta d’una súplica que inclou l’existència sencera: el present concret —amb les seves lluites i fragilitats— i l’instant del trànsit definitiu. A aquesta hora última s’hi uneixen promeses tan consoladores com les associades a l’escapulari del Carme.

Per això, es comprèn que el cristià acudeixi a Maria també quan cau la nit. Cada jornada que acaba evoca, a petita escala, el final de la vida; i el descans, imatge de la mort, es converteix així en ocasió d’abandonament confiat. Tota l’Església viu aquest gest diàriament: la litúrgia de les hores acaba amb una antífona mariana al final de les completes,^[3] i així es posa el son sota la protecció de Maria.

La Mare de Déu és per als cristians l’estrella del matí, que anuncia l’aurora, i també l’estrella del mar, que orienta i sosté enmig de la foscor. Així ho expressava sant Bernat: «Oh, tu que et sents lluny de la terra ferma, arrossegat per les onades d’aquest món, enmig de les borrasques i de les tempestes, si no vols sotsobrar, no apartis els ulls de la llum d’aquesta Estrella, invoca Maria!». I afegeix: «En els perills, en els moments d’angoixa, davant dels dubtes, pensa en Maria, crida Maria. Si la segueixes, no et desviaràs. Si li pregues, no et desesperaràs. Si hi penses, no t’equivocaràs. Si ella et sosté, no cauràs. Si ella et protegeix, no tindràs por. Si ella et condueix, no et cansaràs. Si ella t’ajuda, arribaràs».^[4]

És significatiu que fos precisament en la difícil situació del temps de guerra quan es va obrir pas en l’Obra el costum de les tres avemaries de la nit. Era una manifestació concreta de la confiança en l’ajuda segura de Maria en tota contrarietat, tant en les grans com en les petites. En la mateixa conversa en què presentava aquesta devoció, explicava sant Josepmaria: «Abandoneu-vos, doncs, més i més en la nostra mare santa Maria; confieu més i més en el seu auxili. Feu el propòsit d’acudir a ella, no només en els grans perills de la vida espiritual, sinó en les lluites quotidianes amb el nostre enemic. Jo sé que amb aquest propòsit, encara que en el moment del tràngol us oblideu de suplicar-li, obtindreu, tanmateix, la seva ajuda».^[5]

El recurs a Maria va ser una constant en la vida del fundador de l’Opus Dei, com ho ha estat també en qui ha emprès aquest camí. Acudir a ella abans d’anar a dormir pot ser una manera de redescobrir-ne la proximitat i de recordar-nos que vivim una vida rebuda. Tanquem els ulls sabent que necessitem la seva ajuda, i ho podem fer amb paraules semblants a aquestes:

«Només som una pobra cosa, Senyor, però t’estimem molt, i et volem estimar molt més, perquè som fills teus. Comptem amb tot el teu poder i amb tota la nostra misèria. Reconeixent la nostra misèria, anirem com els fills petits als braços de la nostra Mare, a la falda de la Mare de Déu, que és Mare nostra, i al cor de Crist Jesús. Rebrem tota la fortalesa, tot el poder, tota l’audàcia, tota la generositat, tot l’amor que Déu Senyor nostre guarda per a les seves criatures fidels. I estarem segurs, serem eficaços i alegres, i haurem complert —amb aquesta fortalesa divina— la santa voluntat de Déu, amb l’ajuda de santa Maria».^[6]

Un cor unificat

El context de guerra fa comprensible la preocupació pels qui formaven part de l’Obra i, en particular, per les diverses maneres en què es podia veure temptada la seva decisió de viure la virtut cristiana de la castedat. I el que és cert és que l’hedonisme que s’ha anat estenent i l’erotització que ha filtrat la cultura durant les últimes dècades tampoc no han generat un context gaire propici.

Entre els diferents mitjans que faciliten aquesta virtut, l’oració ocupa un lloc privilegiat. El text de l’avemaria, en recollir les paraules de l’arcàngel Gabriel, ens situa davant de l’escena de l’anunciació. Maria escolta el missatge diví i pregunta amb senzillesa: «Com podrà ser això, si jo soc verge?» (Lc 1, 34). Fins a aquest punt estava convençuda que el lliurament de la seva virginitat havia agradat a Déu que no aconseguia comprendre que ara se li pugui demanar una altra cosa. «Només quan sant Gabriel li respon que no es farà per obra d’home, sinó per un prodigi extraordinari, i que la seva virginitat i la seva maternitat divina aniran juntes; només llavors la Mare nostra, la Reina de la puresa, la que custodiarà sempre els cors dels meus fills i el meu pobre cor, només llavors pronuncia el fiat. Fill meu, mira si és puríssima santa Maria».^[7]

Cada nit, abans d’acabar la jornada, demanem a Maria, amb aquest costum, la puresa de cor, la que ens fa benaventurats i capaços de veure Déu (cf. Mt 5, 8). En què consisteix aquesta puresa? Es podria resumir així: voler una sola cosa, viure amb el cor unificat. Diverses escenes de l’Evangeli destaquen la importància de la unitat interior. Al jove ric el Senyor li diu: «Només et falta una cosa: ves, ven tot el que tens i dona-ho als pobres, i tindràs un tresor al cel. Després vine i segueix-me» (Mc 10, 21). Jesús li demana precisament el que ocupava el seu cor. I als seus deixebles els adverteix: «Qui estima el pare o la mare més que a mi, no és digne de mi...» (Mt 10, 37).

Tenir el cor net significa que en aquest no hi hagi cap altre amor superior a l’amor a Déu

Tenir el cor net significa que en aquest no hi hagi cap altre amor superior a l’amor a Déu. O, més ben dit, que no hi hagi cap altre amor que sigui obstacle a l’amor de Déu. Perquè és aquest amor —quan el Senyor ocupa veritablement el centre de l’ànima— el que dona unitat a tots els desitjos del cor, els purifica i els ordena; i així es converteix en una mena de focus d’irradiació des del qual aprenem a estimar rectament totes les altres coses.

Aquesta purificació remet a una guerra que no es lliura fora, sinó a l’interior de cada persona. Per veure Déu —és a dir, per discernir-ne la voluntat i reconèixer la seva presència en els sagraments i en els altres, especialment en qui més ho necessita—,^[8] cal alliberar el cor dels enganys i lligams que ens porten a desitjar el que en el fons no volem. «Aquesta purificació interior implica el reconeixement d’aquesta part del cor que està sota l’influx del mal (...) per aprendre l’art de deixar-se ensinistrar i guiar sempre per l’Esperit Sant. El camí del cor malalt, del cor pecador, del cor que no pot veure bé les coses, perquè està en pecat, a la plenitud de la llum del cor és obra de l’Esperit Sant. Ell és qui ens guia per recórrer aquest camí. I així, a través d’aquest camí del cor, arribem a “veure a Déu”».^[9]

La vida contemporània, marcada per un ritme intens i una dispersió contínua, afegeix una altra dificultat. Compromisos, projectes i contratemps també s’acumulen a l’interior. Experimentem un cansament que de vegades ens roba la serenitat: hem corregut darrere del que era urgent, però hem descuidat el que és important. És llavors quan ens adonem que la pau veritable no es troba en la multiplicació d’estímuls, ni tampoc corrent cap als béns del món, sinó en l’amor de Déu. Aquest és «el secret del moviment del cor humà: tornar a la font del seu ésser, gaudir del goig que no acaba, que no decep. Ningú no pot viure sense un sentit que vagi més enllà del que és contingent, més enllà del que passa. El cor humà no pot viure sense esperar, sense saber que està fet per a la plenitud, no per al buit».^[10]

Amb el costum de les tres avemaries concloem la jornada redirigint deliberadament el cor cap al seu centre. En un moment d’especial cansament, quan portem a sobre el pes de tot el dia i potser el cor s’ha dispersat en assumptes secundaris, manifestem explícitament a Jesús i a la seva Mare el que veritablement volem. Abans de tancar els ulls, quan ja no queden tasques per fer ni paraules per dir, recordem quina és la font del nostre ésser i el goig que no decep. I aquest gest té un valor singular precisament perquè és l’últim: com una síntesi silenciosa de la jornada, declara cap a on volem que s’inclini finalment la nostra vida.

Maria és Mare de l’amor bell, perquè va saber voler una sola cosa, perquè va viure cada instant orientada a agradar Déu. Ella ens pot ajudar, també avui, en aquests últims instants del dia, a unificar el nostre interior i a custodiar aquest desig net que dona unitat i sentit a tota la vida.

Amb els braços en creu

En la carta circular que hem esmentat abans, sant Josepmaria va especificar la manera com els seus fills viurien aquest costum: «Sempre que et sigui possible, resa aquestes tres avemaries de genolls i amb els braços en creu». No es tracta d’un detall menor, ja que la postura amb què resem és també una forma d’oració. El cos pot expressar respecte, atenció, adoració, recolliment, súplica. A través d’aquest, tota la persona es posa davant de Déu.

Moisès havia pregat al Senyor amb els braços en creu quan el poble jueu lluitava contra els amalecites: «Si Moisès alçava la mà, guanyava Israel; però si l’abaixava, guanyaven els amalequites. Quan a Moisès començaven a pesar-li les mans, li van acostar una pedra, i ell s’hi va asseure. Aaron i Hur, un a cada banda, li sostenien les mans. Així les va mantenir fermes fins a la posta del sol» (Ex 17, 11-12).

Resar les tres avemaries a la nit, amb els braços en creu, ens situa en aquesta bellíssima guerra d’amor en la qual el Senyor ha volgut comptar amb nosaltres

Els primers cristians van veure en la postura de Moisès una figura del lliurament de Crist al Pare en la creu. Moisès intercedeix pel poble; Jesús ofereix la seva vida com a únic mediador entre Déu i els homes. Pregar amb els braços en forma de creu és, per tant, una manera d’unir-nos a l’oració de Crist, d’associar-nos a la seva intercessió i de renovar el lliurament de la nostra vida, de demanar-li la gràcia d’un cor pur. «Sembla increïble, però és així: Déu necessita les mans aixecades del seu servent. Els braços elevats de Moisès fan pensar en els de Jesús a la creu: els braços estesos i clavats amb què el Redemptor va vèncer la batalla decisiva contra l’enemic infernal. La seva lluita, les seves mans alçades cap al Pare i esteses sobre el món demanen altres braços, altres cors que es continuïn oferint amb el seu mateix amor, fins al final del món».^[11]

Alhora, quan recordem l’oració de Moisès, el gest indica que la nostra petició s’estén a tot el Poble de Déu, que és l’Església. No només demanem la nostra puresa, sinó la de tothom. Vivim així una comunió peculiar dels sants, i ens sentim units als qui, al món sencer, segueixen la crida de Jesús i lluiten també per custodiar un cor pur, enterament orientat a Déu. És una manera concreta de viure la compassió i la intercessió, en experimentar aquella «preocupació per totes les esglésies» de la qual parlava sant Pau: «Quan algú és feble, jo també m’hi sento. Si fan caure algú, tot jo m’encenc» (2 Co 11, 29).

No hi havia dolor, malaltia o flaquesa que l’apòstol no sentís com a pròpia. De la mateixa manera, amb aquest costum fem nostra la lluita dels nostres germans a tot el món per viure la puresa; i ells, alhora, ens sostenen en la nostra. Recordem així que, al mig de les proves que es puguin presentar, no estem sols. Una carta, per si sola, no se sosté; però recolzades les unes en les altres «poden formar un castell que s’aguanta dret. Déu compta amb les nostres flaqueses, amb la nostra debilitat, i amb la debilitat dels altres; però també compta amb la fortalesa de tots, si la caritat ens uneix».^[12]

Tant la creu de Crist com l’actitud de Moisès ens mostren que el camí no serà fàcil. El llenguatge de la lluita, fins i tot bèl·lic, s’ha fet servir sovint per descriure aquest aspecte de la vida cristiana. Tanmateix, es tracta d’una batalla de característiques singulars: «Nosaltres estem combatent una bellíssima guerra d’amor i de pau: in hoc pulcherrimo caritatis bello! Intentem portar a tots els homes la caritat de Crist, sense excepció de llengües, ni de nacions, ni de circumstàncies socials».^[13]

Resar les tres avemaries a la nit, amb els braços en creu, ens situa en aquesta bellíssima guerra d’amor en la qual el Senyor ha volgut comptar amb nosaltres. Demanem, així, la nostra puresa de cor, però també la de totes les persones que segueixen la crida de Déu a encendre el món amb el foc del seu amor (cf. Lc 12, 49). I l’única manera d’estendre aquest foc consisteix a estar nosaltres mateixos encesos en ell, amb la decisió de qui «només vol una cosa»: omplir-se de l’Amor per convertir-se en presència i comunicació d’aquest mateix Amor.

José María Álvarez de Toledo

^[1]. Sant Josepmaria, Crecer para adentro, núm. 141.

^[2] El text complet de la carta es troba a: A. Méndiz, «Tres cartas circulares del fundador del Opus Dei (Burgos, 1938-1939)», Studia et Documenta 9 (2015), p. 368-373.

^[3] Les completes és l’oració final de la litúrgia de les hores, que es resa abans del descans nocturn, amb la qual l’Església posa el dia que acaba en mans de Déu.

^[4] Sant Bernat, Homilia super Missus est, II, 17.

^[5]. Crecer para adentro, núm. 141.

^[6]. En diálogo con el Señor, núm. 28.

^[7] De sant Josepmaria, Meditació, 15.IV.1954.

^[8] Cf. Catecisme de l’Església catòlica, núm. 2519.

^[9] Francesc, Audiència, 1.IV.2020.

^[10] Lleó XIV, Audiència, 17.XII.2025.

^[11] Benet XVI, Homilia, 21.X.2007.

^[12]. Carta 2, núm. 56,

^[13] De sant Josepmaria, apunts agafats en una meditació, 29.II.1964; citat a: Mientras nos hablaba en el camino, p. 243.