Triar una carrera professional és un moment important en la vida dels fills. Per a l'Annabel i la seva família, aquest pas va implicar canvis, preguntes i decisions que no sempre van ser senzilles. En traslladar-se a Caracas (Veneçuela) per estudiar a la universitat, els seus fills no només van trobar la residència universitària de l'Opus Dei, sinó que van començar a descobrir el que Déu en volia… i també dels seus pares.

Una història i diverses vocacions

Omar i Annabel es van conèixer a la feina. Van començar a sortir, es van casar, i van tenir dos fills: Omar Alejandro i Manuel Agustín. Quan Omar Alejandro va acabar el col·legi, se'n va anar a estudiar a Caracas.

Per la seva feina, l'Annabel ja coneixia el Centre universitari Monteávila on el seu fill Omar va començar a assistir a mitjans de formació, a anar amb més freqüència a la Santa Missa, i a poc a poc va madurar la seva decisió, que va canviar el rumb de tota la família. «Vaig demanar l'admissió com a supernumerari perquè, conversant-ho amb Déu, vaig entendre que aquesta era la meva vocació».

La seva mare explica que, quan va rebre la notícia, no ho va entendre del tot. «Jo volia tenir un fill per 'deixar-lo' a l'Obra... », no que l'Obra em deixés el fill a mi. «Allà vaig ser 'mama gelosa'...», confessa l'Annabel. Tot i això, amb el temps va comprendre què havia mogut el seu fill a aquest camí i va començar a anar als recessos mensuals a Lechería, un centre de l'Opus Dei.

Uns anys més tard, Manuel Agustín en acabar el col·legi també es va traslladar a la capital per començar la universitat. «Quan el meu germà va dir-me que volia ser supernumerari, jo li vaig contestar que mai no seria res d'això», recorda rient. Aleshores, Manuel resava el rosari i assistia a Missa cada dia. Al cap de poc temps, va entendre que Déu li cridava a l'Opus Dei i va demanar l'admissió com a numerari.

Ser numerari és viure en celibat apostòlic. A la seva mare no li agradava la idea, perquè per a ella la família era molt important. I li va tornar a dir el mateix que ja havia dit a Omar Alexandre: «Jo volia prestar un fill a l'Obra, i no que l'Obra li prestés aquest fill».

Un dia li va explicar la decisió del seu fill Manuel a una amiga catequista, i aquesta la va abraçar i li va dir: «Annabel, això és una benedicció. Jo voldria que el meu fill prengués el camí que estan agafant els teus fills».

Un càncer i les rialles del pare

De manera inesperada, a l'Omar, l'espòs d'Annabel, li van diagnosticar un enorme tumor. «L'únic que vaig fer va ser trucar a un sacerdot, i en dues hores ja era a la clínica», recorda commogut Manuel. «Veure la cara del pare, sentir les rialles del pare... això no té preu».

L'Omar va morir el 9 d'octubre. «Jo plorava i els meus dos fills estaven forts», recorda l'Annabel. «Vaig poder rebre i sentir el suport de la família de l'Opus Dei per viure la partida d'Omar amb més fermesa, amb més fortalesa».

Assistir a Missa cada dia va ajudar l'Annabel a travessar el dol. Com ella mateixa explica: «Un dia vaig sentir la necessitat de continuar creixent, i vaig decidir demanar l'admissió a l'Obra com a supernumerària». Des d'aleshores, va començar una nova etapa a la seva vida: ««Ho visc de manera bonica, visc agraïda i amb ganes de continuar creixent.»

Amb el temps, l'Annabel i els seus fills han après a deixar que Déu acompanyi, pas a pas, les seves vides. El seu camí com a família ha tingut dificultats i moments de dolor, però avui ho miren amb gratitud. Com deia sant Josepmaria en convidar a viure una llibertat autèntica: «cada caminant segueixi el seu camí», el que Déu l'ha marcat, amb fidelitat i amor, encara que de vegades costi».