‹‹L'encàrrec que va rebre un grapat d'homes en l’Hort de les Oliveres, proper a Jerusalem, durant un matí primaveral allà per l'any 30 de la nostra era, tenia totes les característiques d'una "missió impossible". Rebreu el poder de l'Esperit Sant que baixarà sobre vosaltres i sereu els meus testimonis a Jerusalem, en la Judea, a Samaria i fins als confins de la terra (Actes 1, 8).
Les últimes paraules pronunciades per Crist abans l'Ascensió semblaven una bogeria. Des d'un racó perdut de l'Imperi romà, uns homes senzills —ni rics, ni savis, ni influents— haurien de dur arreu del món el missatge d'un ajusticiat.
Menys de tres-cents anys després, una gran part del món romà s'havia convertit al cristianisme. La doctrina del Crucificat havia vençut les persecucions del poder, el menyspreu dels savis, la resistència a unes exigències morals que contrariaven les passions. I, malgrat els vaivens de la història, encara avui el cristianisme segueix sent la força espiritual més gran de la humanitat. Només la gràcia de Déu pot explicar això. Però la gràcia ha actuat a través d'homes que se sabien investits d'una missió i la van complir.
Crist no va presentar als seus deixebles aquesta tasca com una possibilitat, sinó com un mandat imperatiu. Així llegim a sant Marc: Aneu per tot el món i prediqueu el missatge joiós a tota criatura. El qui creurà i serà batejat, se salvarà; però el qui no creurà, es condemnarà (Marc 16, 15-16). I sant Mateu recull les següents paraules de Crist: Aneu, doncs, convertiu tots els pobles batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l'Esperit Sant, ensenyant-los a observar tot allò que us he manat. I jo estaré amb vosaltres dia rera dia fins a la fi del món.›› (Mateu 28, 19-20)
Mons. Álvaro del Portillo va morir el 23 de març de 1994. Està en marxa el seu procés de canonització. Són paraules que porten a la nostra memòria les pronunciades per Jesús en l’Última Cena —com Tu em vas enviar al món, així els he enviat Jo al món (Jo 17, 18)—, de les que el Concili Vaticà II ha fet el següent comentari: “Aquest mandat solemne de Crist d'anunciar la veritat salvadora, l'Església l’ha rebut dels Apòstols amb l'encàrrec de dur-lo fins a la fi de la terra” (...)
Els primers cristians van saber canviar la seva societat, posant tot el seu esforç al servei del mandat de Crist: Ells se n'anaren a predicar a tot arreu, i el Senyor hi cooperava i confirmava la paraula amb els miracles que l'acompanyaven (Marc 16, 20).
Davant una societat que sembla fugir eixelebradament de Déu, els cristians d'aquest segle hem estat cridats a realitzar una nova evangelització “En i des de les feines civils, materials, seculars de la vida humana: en un laboratori, al quiròfan d'un hospital, a la caserna, a la càtedra universitària, a la fàbrica, al taller, al camp, a la llar familiar i en tot l'immens panorama del treball, Déu ens hi espera cada dia. Sapigueu-ho bé: en les situacions més comunes hi ha quelcom de sant, de diví, amagat que pertoca a cadascun de vosaltres de descobrir”[2].
I, amb paraules de Joan Pau II, “Això només serà possible si els fidels laics saben superar en si mateixos la fractura entre l'Evangeli i la vida, recomponent en l’activitat quotidiana en la família, en la feina i en la societat la unitat de vida que troba en l'Evangeli inspiració i força per realitzar-se en plenitud”[3]. El món espera cristians sense escletxes, cristians d'una peça. Amb errors, però amb la ferma voluntat de rectificar quantes vegades calgui i seguir endavant en el camí que, de la mà de la Verge, ens duu al Pare a través de Crist, Camí, Veritat i Vida.
--------------------------------------------------------------------------
(Article publicat en "Catholic Familyland", Issue XXVII, pàg. 11-14).
[1] Concili Vaticà II, Const. dogm. Lumen gentium, n. 17.
[2] Josepmaria Escrivà, Converses amb Monsenyor Escrivà de Balaguer, n. 114.
[3] Joan Pau II, Exhort. apost. Christifideles laici, n. 34.
