Ja feia un temps que vivia un pèl atrotinat. Es desplaçava amb dificultat amb el seu carretó de rodes i, sempre, la seva cartera de mà, inseparable. Era més que una cartera ministerial. Molt més. Tots els seus llibres i fullets –uns cent cinquanta, tot plegat– han passat per successives carteres. Cal dir que mossèn Joan Marquès ha sigut un home de llibres. Un editor de la paraula escrita. Però no ha escrit per afany d’escriure. Les publicacions, en ell, han estat sempre una concreció de la seva Paraula sacerdotal.

Recordo que sempre deia: vaig sortir del Seminari amb una idea molt clara: He de ser sant.

Mn. Joan era un predicador nat. Però això no vol dir un obsessionat de la paraula escrita ni oral. Mossèn Marquès només parlava de Jesucrist. D’allò que acosta i separa d’Ell. Del seu enamorament i del seu allunyament. Un servidor l’ha conegut i estimat. Li deia sempre: Joan, si et fan bisbe, m’excardino. Que vol dir, me’n vaig a un altre bisbat. Però era per la lògica fèrria de la seva manera de fer. Dic seriosament que mai li he vist perdre el temps. Recordo que sempre deia: vaig sortir del Seminari amb una idea molt clara: He de ser sant. El seu Crist estimat estava en el seu cap, en el seu cor, en la boca, i en la ploma i l’ordinador, i en qualsevol tema en el qual ell pensava que hi havia d’haver la «pesca miraculosa».

Era un sembrador nat. Precís com un jugador de tennis, eficaç, racional. I després d’una feina, l’altra. Perquè l’enamorament inicial del seu sacerdoci només va fer que créixer. Mossèn Joan Marquès i Suriñach és el primer capellà del món que, tot i guardant plenament la seva condició de capellà diocesà de Girona, va captar l’esperit de l’Opus Dei i el va incorporar amb goig i amb eficàcia a la plenitud sacerdotal de la seva tasca gironina. El seu cor va estar sempre a Cruïlles, el seu poble, i a la capella de la Mare de Déu d’Esperança.

Àngel Caldas

Veure la notícia al Diari de Girona