Durant anys, a Jack Valero li han preguntat pel poder, els diners, la influència o el suposat secretisme de l'Opus Dei. Són preguntes que considera legítimes, però adverteix que solen deixar fora la qüestió decisiva: per què algú decideix formar part de l'Obra i com viu aquesta vocació «un dilluns qualsevol».

A «El Opus Dei sin filtros. Por qué me hice de la Obra», que Almuzara publicarà el proper 4 de setembre, el director de l'Oficina de Comunicació de l'Opus Dei al Regne Unit deixa parlar els qui l'encarnen: des d'un taxista madrileny que es lleva de matinada fins a un jove musulmà togolès que, després de sobreviure a un naufragi, va trobar a València una amistat que l'ajudà a recompondre la seva vida. L'entrevista il·lumina, des de l'experiència d'una vintena de persones, una realitat feta de llibertat, vida ordinària, dubtes, treball, entrega i recerca de Déu.

👉 Llegir la notícia-entrevista de Religión en Libertad

Jack Valero viu a Londres des dels disset anys. Després de dirigir una empresa informàtica durant una dècada, es va dedicar a la comunicació catòlica. Va fundar Catholic Voices amb motiu de la visita de Benet XVI al Regne Unit, va ser portaveu de la canonització de sant John Henry Newman i dirigeix actualment l'Oficina de Comunicació de l'Opus Dei al Regne Unit.

— Vostè fa anys que explica la fe i l'Opus Dei en la conversa pública. Què el va fer pensar que, per comprendre l'Obra, ja no eren suficients les explicacions generals i calia deixar parlar els qui la viuen?

Les explicacions generals són necessàries: cal explicar què és l'Opus Dei, quin és el seu lloc en l'Església i en què consisteix el seu missatge. Però arriba un moment en què les definicions es queden curtes. L'Obra no és principalment una teoria ni una estructura, sinó persones concretes que intenten respondre a una crida de Déu enmig de la seva vida ordinària. Vaig pensar que la millor manera de comprendre-la era acostar-se a aquestes vides i deixar que elles mateixes parlessin.

A més, durant molts anys com a portaveu m'han preguntat pel poder, els diners, la influència o el secretisme. Són preguntes legítimes i cal respondre-les, però rarament es pregunta a un membre de l'Opus Dei per què hi és, què hi va trobar o com viu la seva vocació un dilluns qualsevol. Aquest llibre neix, en part, d'aquest desig: canviar el focus de la institució abstracta a les persones reals, amb les seves virtuts, els seus defectes, les seves alegries i les seves dificultats.

—Abans de ser comunicador i portaveu, vostè va ser un jove que va haver de discernir una crida. Què va trobar personalment en l'Opus Dei que el va portar a dir: «Aquest és el camí concret pel qual Déu em demana seguir-lo»?

La primera trobada veritablement significativa amb l'Opus Dei va ocórrer als quinze anys, durant un viatge a Roma. Allà vaig assistir a una reunió amb sant Josepmaria. No recordo exactament el que va dir, però sí la impressió profunda que em va produir: estava davant d'una persona per a qui Déu era absolutament real. Aquella mitja hora va deixar en mi una empremta que va romandre latent.

Temps després, algú em va suggerir que potser Déu em cridava a l'Opus Dei. La meva primera reacció va ser de por; no volia ni plantejar-m'ho. Tot i això, després de diverses setmanes d'oració i reflexió, vaig comprendre amb una certesa interior difícil d'explicar que aquell era el meu camí. Em va captivar la possibilitat d'entregar-me completament a Déu sense sortir del món, trobant-lo en el treball, l'amistat i les circumstàncies normals de la vida.

Amb els anys he conegut les meves limitacions, he comès errors i he tingut moments difícils, però mai no he deixat d'agrair aquella crida. No canviaria per res la vida que m'ha donat.

—Els protagonistes del llibre provenen de mons molt diferents. Després d'escoltar-los, quin tret comú descobreix en aquestes vides, en aparença tan ordinàries, que permeti comprendre des de dins què és una vocació a l'Opus Dei?

El tret comú és el descobriment que la seva vida ordinària pot convertir-se en lloc de trobada amb Déu i de servei als altres. No tenen en comú una professió, una procedència social o geogràfica —hi ha entrevistats dels cinc continents—. Tampoc comparteixen una sensibilitat política, ni tan sols una manera de ser. Al llibre apareixen una comptable, un músic, un sacerdot paraplègic, un empresari, una divulgadora de Tolkien, un taxista, matrimonis, cèlibes… de tot. No hi ha un motlle humà del membre de l'Opus Dei.

El que sí que apareix una i altra vegada és una crida que il·lumina el que ja tenien al davant. Déu no els demana que abandonin la seva vida, sinó que la visquin d'una altra manera: que treballin millor, que estimin més la seva família, que cuidin les seves amistats, que serveixin els qui tenen a prop i que aprenguin a oferir també les seves contrarietats. Hi ha una única vocació, però tantes formes d'encarnar-la com persones. Precisament per això vaig voler reunir històries tan diferents.

—Davant d'una imatge pública tan sovint dominada pel poder, el secretisme o la influència, quina experiència concreta recollida al llibre li sembla més capaç de desmuntar aquesta visió sense necessitat d'entrar en polèmiques?

Potser la història d'en Garba. Va arribar a Espanya des del Togo amb setze anys, després de travessar diversos països africans i sobreviure a un naufragi prop de les illes Canàries en el qual va morir la meitat dels qui viatjaven a la pastera. Quan va arribar a València estava sol, no parlava espanyol i no sabia com reconstruir la seva vida. Allà va trobar unes persones de l'Opus Dei que li van ensenyar l'idioma, el van ajudar a formar-se, a aconseguir els seus papers i el seu primer treball i, sobretot, li van oferir amistat.

Més de vint anys després, en Garba, que continua sent musulmà, veu en aquelles persones la família que no tenia. Mai no van intentar convertir-lo ni van condicionar l'ajuda al fet que canviés de religió. Ell ho expressa amb una enorme contundència: «A l'Opus Dei mai, mai, mai a la vida ningú m'ha obligat a res».

Avui és cooperador de l'Obra i ha creat al Togo una escola per a nens orfes, inspirada en el que va rebre a València. Davant d'una història així, parlar d'una organització obsessionada amb el poder resulta estrany.

El mateix succeeix en llegir les històries de diverses mares i pares de família que apareixen al llibre —aquest seria el rostre més comú a l'Opus Dei—. La vida de la gent real de l'Obra revela alguna cosa molt més senzilla i evangèlica: persones que troben Déu en les realitats més comunes i tracten de viure com «altres Cristos». I, quan troben algú necessitat, procuren estimar-lo com un germà.

—En una època que sospita de tot compromís estable i tem perdre autonomia, com experimenta una persona de l'Opus Dei que la seva vocació, el seu acompanyament espiritual i les seves decisions són veritablement lliures?

La llibertat no consisteix a no adquirir compromisos, sinó a poder estimar i entregar-se conscientment. Una vocació no elimina la llibertat: la necessita. Ningú no pot respondre per una altra persona a una crida de Déu i, per això, la decisió ha de néixer de la consciència i renovar-se al llarg de la vida.

La Patricia, una de les protagonistes del llibre i numerària auxiliar, ho expressa de forma molt clara: «La vocació no és alguna cosa que t'arrossega per inèrcia, sinó alguna cosa que trio lliurement cada dia». I afegeix: «Jo soc aquí perquè em dona la gana i, si no fos així, me n'aniria».

L'acompanyament espiritual ofereix llum, formació i consell, però no substitueix la consciència ni pren decisions en nom de la persona. Cadascú decideix lliurement sobre la seva professió, les seves opcions polítiques, les seves relacions familiars i socials, i sobre la manera concreta de portar endavant la seva vocació. Un consell pot acceptar-se o no.

Per descomptat, aquesta llibertat pot viure's malament, perquè tots som imperfectes i poden produir-se errors. Però el principi és essencial: sense llibertat interior, l'entrega cristiana deixa de ser una resposta d'amor i corre el risc de convertir-se en una càrrega.

—Sant Josepmaria va proposar trobar Déu en el treball, la família, l'amistat i les contrarietats de cada dia. Què significa això, no com una bella idea, sinó en la jornada real d'una persona cansada, amb responsabilitats i dificultats?

Significa, per exemple, el que intenta viure l'Àngel, el taxista que apareix al llibre. Es lleva a les dues de la matinada i condueix fins a l'aeroport de Madrid. Passa moltes hores al volant, es preocupa per arribar a final de mes, menja amb el seu fill quan acaba i dorm unes cinc hores abans de tornar a començar.

Aprofita alguns trajectes per resar el rosari, llegeix l'Evangeli al mòbil durant una pausa i procura assistir a missa. Però, sobretot, tracta de veure cada client com una persona a qui el mateix Crist atendria: escoltant-lo, conversant amb ell i fent bé la seva feina.

L'Àngel reconeix que hi ha dies en què està cansat, sec i no sap què dir-li a Déu. Santificar la vida ordinària no significa sentir-se inspirat a totes hores ni afegir a una jornada difícil una llista impossible d'obligacions. Consisteix a convertir precisament aquest cansament, aquell trajecte incòmode, la preocupació econòmica o la paciència amb un client en matèria d'oració i d'amor. És dir-li a Déu: «Avui això és el que tinc i això és el que t'ofereixo».

La santedat ordinària no fa desaparèixer les dificultats, però els dona un sentit nou.

—En tancar «El Opus Dei sin filtros», què li agradaria que entengués —o potser reconsiderés— un lector que mira l'Obra amb simpatia, prevenció o simplement desconeixement?

M'agradaria que comprengués que l'Opus Dei no s'entén bé des dels tòpics, siguin favorables o contraris. No és una organització de persones perfectes ni una maquinària d'influència. És una part de l'Església formada per homes i dones molt diferents que han discernit una crida de Déu i tracten de respondre-hi en el seu treball, la seva família i les seves relacions.

Ho fan amb encerts i errors, amb dubtes i pors, perquè són persones normals. Aquest llibre recull el que m'han explicat; no he edulcorat res. També els he fet les preguntes difícils que solen fer-se a les persones de l'Opus Dei, i cadascú ha respost a la seva manera.

No pretenc que el lector acabi el llibre d'acord amb tot, sinó que miri l'Obra a través de qui la viu i es pregunti si la imatge que en tenia correspon realment amb la realitat. Potser descobrirà alguna cosa més humana, lliure i senzilla del que esperava: una família espiritual que ajuda persones corrents a buscar Déu i a intentar estimar millor les qui tenen al seu costat.

Si el llibre aconsegueix despertar aquesta mirada nova, més enllà de les etiquetes i els prejudicis, haurà complert el seu propòsit.