Jesús és a Galilea. Crida els dotze i els envia de dos en dos als pobles del voltant. Ells prediquen la conversió, expulsen dimonis i curen malalts. Tornen. Expliquen al Senyor tot el que han fet i ensenyat. Ell somriu i els diu: «Veniu ara vosaltres sols en un lloc despoblat i reposeu una mica» (Mc 6, 31). És tanta l’activitat apostòlica que no tenen temps ni per menjar. I Marc acaba: «Se n’anaren, doncs, amb la barca tots sols cap a un lloc despoblat» (Mc 6, 32).

Enmig de la nostra activitat desbordant, el Senyor ens condueix a un lloc desert, apartat, per estar tot sol amb ell, escoltar els seus ensenyaments i descansar del tràfec diari. 

En aquesta escena podem descobrir un antecedent evangèlic dels cursos de recés. També avui, enmig de la nostra activitat desbordant, el Senyor ens condueix a un lloc desert, apartat, per estar tot sol amb ell, escoltar els seus ensenyaments i descansar del tràfec diari. D’aquesta manera, trobem l’impuls per tornar amb un cor renovat a la missió que Crist ens ha confiat. Així ho experimentava sant Josepmaria, conscient de com n’era de decisiva aquesta pràctica per a la seva vida interior, especialment en aquells anys de labor pastoral intensa durant la seva joventut: «Necessito recés i llàgrimes».^[1]

Un lloc d’oració

A l’inici de la seva vida pública, va ser el mateix Jesús qui es va retirar al desert, portat per l’Esperit Sant (cf. Lc 4, 1). Què és el desert? És un espai dur, aspre, de solitud, de falta d’aigua, però també —i precisament per això— un lloc de silenci, de preparació i trobada amb Déu, de purificació. El desert ofereix, a qui hi camina, un ensenyament saludable: la seva extrema dependència de Déu, perquè només de dalt pot venir una ajuda en aquest espai buit. No posseïm res. Els peus no condueixen enlloc, les mans són incapaces d’agafar res tret de sorra o roca, la veu es perd i és inútil en aquesta immensitat. Només queda el parlar del cor cap a les altures o cap a les profunditats: Parenostre que estàs en el cel...

Per això, en la Sagrada Escriptura, el desert està unit a la idea de l’oració. És una relació que el mateix Déu estableix: «La portaré al desert i li parlaré al cor» (Os 2, 16). Retirar-nos al desert equival a recollir-nos per trobar la presència d’aquell que, com deia sant Agustí, ens és «més interior que tot secret»,^[2] més interior fins i tot que nosaltres mateixos, i que ens parlarà al cor. La solitud del desert és un clima adequat i favorable per percebre amb claredat la presència divina i entrar en comunicació amb Déu. Fins i tot la set, tan característica del desert, es relaciona amb l’oració: «Tu ets el meu Déu, Senyor; a l’alba et cerco. Tot jo tinc set de tu, per tu es desviu el meu cor en terra eixuta, assedegada, sense aigua» (Sl 63, 2). La set corporal ens recorda aquesta altra set molt més fonamental: la set de Déu, la set del tracte afectuós i tendre amb el Senyor, la set de l’amistat i la intimitat amb ell.

Moltes vegades Jesús es retirava a un lloc apartat per pregar al Pare (cf. Lc 5, 16; Mt 14, 13). El mateix fem nosaltres quan ens recollim i entrem en la nostra ànima, tancant la porta a l’exterior i quedant-nos tots sols amb Déu. «Tu, quan preguis, entra a la cambra més retirada, tanca-t’hi amb pany i clau i prega al teu Pare, present en els llocs més amagats» (Mt 6, 6). «Per tant, què farem tu i jo durant aquests dies de recés? Tractar molt el Senyor, buscar-lo, com Pere, per mantenir una conversa íntima amb ell. Fixa’t bé que dic conversa: diàleg de dos, cara a cara, sense amagar-se en l’anonimat. Necessitem aquesta oració personal, aquesta intimitat, aquest tracte directe amb Déu Nostre Senyor».^[3]

Però el desert es pot comparar amb una altra imatge bíblica, la de la parcel·la d’Azazel^[4] (cf. Lv 16, 10), una figura vinculada al ritu d’expiació dels pecats del poble. Allà Moisès parla amb Déu quan ell li revela el seu nom i el tria per alliberar Israel (cf. Ex 3, 11-15). És també l’espai on el poble elegit, durant quaranta anys, va ser purificat de l’esclavitud interior que arrossegava d’Egipte. Elies, en començar la seva missió, s’oculta en un torrent desert (cf.1 Re 17, 3). I, paradoxalment, el desert és també el lloc on va el diable per temptar Jesús, i on el maligne surt derrotat (cf. Lc 4, 1-13).

«El desert (...) per a Moisès, per a Elies, per a Jesús (...) és l’emplaçament de la vocació i de la preparació. Si no se surt del tràfec quotidià, si no s’afronta la força de la solitud, no es pot percebre Déu. (…) El cor cobdiciós, egoista, no pot conèixer Déu. (…) El cor sorollós, atordit, dispers, no pot trobar Déu».^[5] Per això, els intrèpids pares anacoretes, seguint l’exemple del Senyor, es retiraven al desert per combatre el dimoni, el «fort», mitjançant el poder del «més fort» (cf. Lc 11, 21-22). Buscaven purificar-se, desemmascarar el mal que es podia ocultar dins seu: només si el reconeixien s’hi podien enfrontar i vèncer amb l’ajuda de Déu.

En els dies de recés, ens situem davant de la veritat de la nostra vida.

També nosaltres, en els dies de recés, ens situem davant de la veritat de la nostra vida. La solitud del desert facilita que puguem descobrir tant els dons que Déu ens concedeix com les debilitats que demanen ser guarides. Allà, sota la llum de l’Esperit Sant, aprenem que el coneixement propi «requereix la capacitat d’aturar-se, d’“apagar el pilot automàtic”, per adquirir consciència sobre la nostra manera de fer, sobre els sentiments que ens habiten, sobre els pensaments recurrents que ens condicionen, i sovint sense que ens n’adonem. També requereix distingir entre les emocions i les facultats espirituals. “Sento” no és el mateix que “estic convençut”; “tinc ganes de” no és el mateix que “vull”. Així s’arriba a reconèixer que la mirada que tenim sobre nosaltres mateixos i sobre la realitat de vegades està una mica distorsionada. Adonar-se d’això és una gràcia!».^[6]

Moltes cases, un sol Esperit

Des dels primers segles l’Església va viure el recés espiritual més com un estil de vida que com un esdeveniment puntual.^[7]Els Pares del desert —com sant Antoni Abat, sant Pacomi o sant Basili— van encarnar una existència marcada per l’oració, el silenci i la lluita interior, i van donar origen al monacat cenobític. Tot i que alguns pelegrins del segle v buscaven passar uns dies retirats al costat dels anacoretes, la idea d’un recés temporal encara no era habitual; en canvi, la Quaresma ja funcionava com un gran recés espiritual per a tot el poble cristià, amb dejuni, silenci i exercicis de conversió.

Amb el desenvolupament del monacat occidental, sobretot entre benedictins i cistercencs, va sorgir el costum que clergues i laics busquessin en els monestirs uns dies de silenci i orientació espiritual. Durant l’edat mitjana també van aparèixer reflexions i mètodes dispersos: Guillermo de Saint-Thierry va parlar dels spiritualia exercitia, sant Bonaventura va proposar temes de meditació i Juan Gerson va intentar sistematitzar aquests exercicis amb la guia d’un director espiritual. El gran salt va arribar amb Cisneros i el seu Exercitatori, que va influir decisivament en sant Ignasi de Loiola, els Exercicis espirituals del qual s’estructuren en quatre setmanes.

Els papes, al segle xx, van consolidar aquest costum. Piu XII recomana la meditació alhora que subratlla la varietat de maneres possibles de practicar-la a l’Església: «Quant a les diverses formes amb què se solen practicar aquests exercicis pietosos, que tothom tingui present que en l’Església terrenal, no altrament que en la celestial, hi ha moltes cases (cf. Jn 14, 2), i que l’asceticisme no pot ser monopoli de ningú. Un de sol és l’Esperit, el qual, tanmateix, “bufa allà on vol” (Jn 3, 8), i per diversos dons i diversos camins dirigeix a la santedat les ànimes per ell il·luminades».^[8]

En els cursos de recés que va predicar sant Josepmaria, el centre constant era la vida de Crist. A partir d’aquest nucli il·luminador, considerava la riquesa de virtuts que el cristià està cridat a fer seves, segons la vocació concreta que ha rebut del Senyor, i sempre des de la joiosa realitat sobrenatural de la filiació divina, fonament del viure cristià i de l’esperit de l’Opus Dei. No hi faltava tampoc la meditació sobre els novíssims, l’escatologia cristiana, que —davant del Senyor ressuscitat i de l’Esperit Sant— no condueix a la por, sinó a l’esperança. El to cristològic i encoratjador dels seus cursos, que impulsava a un seguiment optimista, alegre i confiat de Jesús, va portar a alguns a dir que predicava «exercicis de vida» més que els tradicionals «exercicis de mort».^[9] Amb això al·ludien al fet que preferia posar l’accent no tant en les darreries —mort, judici, cel, infern, purgatori— com en l’amor de Déu manifestat en Crist, que dona sentit a totes les altres coses.

Per aquest motiu, durant aquells dies sant Josepmaria desitjava aprofundir en les grans motivacions de fons de la nostra vida. Aquesta és la particularitat del curs de recés en el conjunt dels mitjans de formació a l’Obra, ja que cadascun té la seva especificitat. Així, els cercles breus mantenen els temes vius i ajuden a concretar; les meditacions setmanals —a través de l’oració— permeten apropar-nos a l’Evangeli i a l’any litúrgic; els cursos anuals i les convivències ens fan aprofundir i pensar, amb temps i serenitat, en nous plantejaments en la nostra vida. En aquest marc, els cursos de recés s’adrecen a reforçar les conviccions de la fe i de l’esperit de l’Opus Dei, busquen elevar la mirada per aprofundir en el que és essencial i ens ajuden a reconsiderar el sentit últim de la vida i de la vocació cristiana. La conversió en un curs de recés, per tant, tot i que habitualment es manifestarà en aspectes concrets, abans que res s’adreça a enfortir o purificar les motivacions de fons, de les quals després derivarà l’estil de vida en les decisions quotidianes.

En aquest sentit, per mantenir viu l’impuls espiritual que s’ha rebut en el curs de recés al llarg de l’any, sant Josepmaria solia practicar el que ell anomenava, per la seva periodicitat, el recés mensual. Consistia a dedicar unes hores, un dia al mes, a meditar amb calma diferents aspectes de la vida cristiana, per revitalitzar el desig d’identificar-se amb Crist. És un moment especialment adequat per tornar sobre les llums que s’han rebut en el curs de recés i buscar, amb realisme i perseverança, com encarnar en l’avui de la nostra vida allò que l’Esperit Sant va inspirar llavors.

Déu parla en el ventijol suau

Quant a l’actitud per aprofitar els dies de recés, es conserva un guió de sant Josepmaria per a la meditació introductòria amb aquestes idees: «1/ Silenci. 2/ No, sacs de sorra. 3/ Aprofitar el temps lliure (examen, propòsits...). 4/ Actius: no, passius. 5/ Adquirir pietat senzilla, recordant els nostres anys d’infantesa. Aprendre a pregar».^[10] Com es veu, tot comença pel silenci, tant exterior com —sobretot— interior, i pel recolliment necessari per assolir-lo. En una altra ocasió, recomanava: «Quins mitjans us aconsello en començar el curs de recés? (...) En primer lloc, el recolliment interior: no abocar els sentits cap a fora, mortificar la memòria i la imaginació, no dissipar-se».^[11]

Sant Josepmaria solia advertir del risc de la dispersió durant els dies de recés recorrent a una imatge molt gràfica: comparava l’ànima distreta amb una casa en què, per una petita finestreta oberta, es colen preocupacions i distraccions que obren la porta a tot el que impedeix el tracte amb Déu.^[12] Recordava que el dimoni «se les enginya com pot per apartar-nos del Senyor», servint-se fins i tot de les coses més ximples per robar-nos el recolliment i disminuir o eliminar els fruits del recés. Per això insistia en el valor del silenci, que qualificava d’«una benedicció de Déu» i, «en molts aspectes, una necessitat». Si l’ànima sap recollir-se i guardar silenci —deia—, queda disposada a escoltar el que el Senyor li vulgui comunicar. En aquesta actitud veia la clau perquè el sembrador diví trobi una terra bona on la seva llavor pugui donar fruit abundant.

Per tant, es pot dir que el silenci exterior i l’interior es reclamen mútuament. De la mateixa manera que procurem allunyar-nos del soroll i de les preocupacions quotidianes retirant-nos a un lloc tranquil, és lògic que fem un esforç semblant perquè els sentits, la memòria i la imaginació no tornin precisament cap a allò de què busquem apartar-nos.

És fonamental reservar «moments de silenci, moments d’oració, temps en què, apaivagant sorolls i distraccions, ens posem davant seu i aconseguim unitat al nostre interior».^[13] El profeta Elies va experimentar la presència divina, no en l’huracà, el terratrèmol o el foc, sinó en el «murmuri d’un ventijol suau» (1 Re 19, 12). Déu parla baixet. Només amb el silenci estarem en condicions de captar les inspiracions divines, d’escoltar l’Esperit Sant, i així aprofitar els dies de recés. Un silenci que requereix per part nostra una decisió eficaç per evitar fonts de distracció —xarxes socials, missatges de correu electrònic, converses, notícies, lectures irrellevants—, recollir-nos i aplicar les nostres potències a la consideració dels temes que intentem tractar amb el Senyor.

Certament, cadascú concretarà aquest recolliment segons les seves circumstàncies. Per exemple, no sempre serà possible prescindir completament del telèfon per les responsabilitats que tenim: fills petits, el seguiment d’un familiar malalt, uns assumptes urgents de feina que depenen necessàriament de nosaltres... Però també en aquests casos podem buscar una manera de reduir tot el que sigui accessori i limitar-nos al que és realment necessari i evitar el que dispersa el cor. Es tracta de crear un clima interior que faciliti l’escolta: reservar moments lliures d’interrupcions, desactivar les notificacions, deixar el mòbil fora de la vista quan no faci falta o avisar prèviament els qui ens podrien requerir perquè només es posin en contacte amb nosaltres en cas de necessitat. No sempre es pretén una desconnexió absoluta, sinó la disposició sincera de qui vol donar a Déu un espai real, sense permetre que el que és urgent eclipsi el que és important. Així, fins i tot enmig de responsabilitats ineludibles, el silenci exterior contribueix a aquest silenci interior en què Déu, que parla en el ventijol suau, es pot fer sentir.

Tornar a Galilea

Els dies de recés són una ocasió privilegiada per fer un examen més profund de la nostra vida. «Observeu el que passa en la vida del cos —comentava sant Josepmaria—. Una persona comença a no trobar-se bé. Què et passa? —Doncs no ho sé; em trobo així, com estrany... La porten al metge i el metge la sotmet a un reconeixement, li fa les anàlisis necessàries, la mira ben mirada i al final conclou: Ah!, vet aquí l’inconvenient: és una cosa de fetge, o d’estómac, o que té la pressió arterial alta..., i li dona el remei adequat. Doncs el curs de recés suposa, en la vida espiritual, el mateix que un reconeixement mèdic en la salut física. Venim disposats a fer un examen profund, a descobrir la causa d’aquesta desgana en la lluita, d’aquesta fluixedat que de vegades notem».^[14]

Amb aquesta finalitat es preparen alguns exàmens de consciència, que ens poden ajudar a reflexionar sobre la nostra manera concreta de seguir el Senyor i sobre com ens podem identificar més amb ell. A diferència de l’examen propi de la confessió —centrat abans que res en el reconeixement dels pecats—, aquí es tracta de rellegir amb calma la nostra història i descobrir què és el que realment sadolla el cor. Un examen que no sigui una simple introspecció, sinó un diàleg amb el Senyor, una ocasió propícia també per recórrer amb ell aquells moments de la vida en què hem percebut de manera especial la seva presència i els dons que ens ha concedit. Aquesta oració memoriosa ens ajuda a redescobrir que Déu no ens abandona mai i ens sosté amb la seva gràcia, també en les situacions més difícils. Com als apòstols, el Senyor ens convida a tornar a Galilea (cf. Mt 28, 10), al lloc de la primera crida, on tot va començar. «Tornar a Galilea significa sobretot tornar allà, a aquest punt incandescent en què la gràcia de Déu em va tocar a l’inici del camí. Amb aquesta espurna puc encendre el foc per a l’avui, per a cada dia, i portar escalf i llum als meus germans i germanes. Amb aquesta espurna s’encén una alegria humil, una alegria que no ofèn el dolor i la desesperació, una alegria bona i serena».^[15]

En fer aquest examen més profund, Déu ens pot il·luminar amb idees que orienten el nostre seguiment del Senyor, amb propòsits concrets per a la nostra lluita espiritual, amb il·lusions renovades que encenen el cor. Són dies en què potser hem percebut amb més claredat alguns aspectes de la nostra vocació. Per això sant Josepmaria suggeria atresorar les gràcies rebudes, per poder-hi tornar sovint en l’oració:

«Aprofita aquestes llums. Has vist el que fan els homes per aprofitar les aigües fluvials, als països on l’aigua no és gaire abundant a l’estiu i, en canvi, les pluges durant l’hivern són freqüents? Preparen llocs on retenen l’aigua per deixar-la anar després durant el temps de l’estiatge i, d’aquesta, manera disposen de força elèctrica i reg per als camps.

Doncs jo et dic que, en els cursos de recés, arriba gràcia abundant per a l’ànima (...). Tu has de recordar ara aquestes coses, recollir-les com en un gran embassament, per deixar anar —quan sigui oportú— aquesta força motriu que produeix llum i permet regar els camps secs, que ajuda a treballar més tard amb tanta satisfacció, que impedeix que l’esforç d’un mateix decaigui. Fes ara una bona provisió de gràcia divina... i aprofita aquestes aigües quan les necessitis al llarg de la vida».^[16]

Una manera pràctica de retenir aquestes llums és anotar-les d’alguna manera. Així hi podrem tornar més endavant, en l’oració diària o en els recessos mensuals de l’any. Això és important, perquè ordinàriament Déu no demana que ho canviem tot de cop, sinó que avancem com per un pla inclinat. La paciència i la perseverança són indispensables perquè el curs de recés doni tot el fruit que pot oferir al llarg del temps. En canvi, l’actitud de voler-ho transformar tot immediatament pot portar —en veure que no en som capaços— al desànim, a la frustració o, fins i tot, a abandonar prematurament els propòsits, jutjant-los impossibles.

Amb tot, convé no perdre de vista que, més enllà de les metes concretes que puguem formular durant aquells dies, el valor principal d’un curs de recés rau en el que hi hem viscut. El temps que hem passat amb el Senyor —acompanyant-lo en el sagrari—; l’oració agraïda pels dons rebuts; la contrició sincera en reconèixer les nostres faltes i pecats; els actes de fe, esperança i caritat que hem renovat, o les floretes adreçades a la seva Mare són ja en si mateixos un tresor. Tot això perdura, tot i que alguns propòsits potser es debiliten o necessiten reformular-se. Aquesta és, en certa manera, l’aportació més valuosa del curs de recés: ens impulsa a tornar a la vida ordinària amb el desig de buscar la mateixa intimitat amb Déu enmig de les nostres activitats.

* * *

Després de l’ascensió del Senyor, trobem els apòstols de nou al cenacle. Lluc diu: «Tots ells eren constants i unànimes en la pregària, juntament amb algunes dones, amb Maria, la mare de Jesús, i amb els germans d’ell» (Act 1, 14). Maria és present en el primer recés de la jove Església. De la mateixa manera que és sempre present en els nostres dies de recés. La seva presència materna ens sosté perquè, com llavors, puguem perseverar en l’oració i disposar-nos a la missió que el Senyor ens confia.

José Brage

^[1] Apunts íntims, núm. 28.

^[2] Sant Agustí, Confessions, 9, 1.

^[3] Sant Josepmaria, Notes d’una meditació, 25.II.1963, a: Mentre ens parlava en el camí,
núm. 214.

^[4] Alguns autors i tradicions diuen que Azazel és un àngel caigut.

^[5] J. Ratzinger, El Dios de Jesucristo, Sígueme, Salamanca 1979, p. 21.

^[6] Francesc, Audiència, 5.X.2022.

^[7] Per aprofundir en aquest apartat, cf. J. A. García-Prieto Segura, Diccionario teológico de san Josemaría, veu «Retiro espiritual».

^[8] Piu XII, Mediator Dei, núm. 223.

^[9] Cf. A. Vázquez de Prada, El fundador del Opus Dei, II, p. 675.

^[10] Sant Josepmaria, Notes d’una meditació, citat a: P. Rodríguez, Camí, edició criticohistòrica, Rialp, Madrid 2004, p. 438.

^[11] Mientras nos hablaba en el camino, núm. 199.

^[12] Cf. Ibídem, núm. 200.

^[13] Lleó XIV, Homilia, 20.VII.2025.

^[14] Mientras nos hablaba en el camino, núm. 104.

^[15] Francesc, Homilia, 19.IV.2014.

^[16] Mientras nos hablaba en el camino, núm. 110.