Joan Pau II sovint va insistir que l’home arriba a la seva plenitud en la donació, en el lliurament de si mateix a Déu i als altres. Un any després de la seva defunció, em ve aquesta idea al cap: Joan Pau II s’ha lliurat al Senyor, a l’Església, no només amb generositat, sinó amb autèntic sacrifici; ha buscat el Crist, per estimar-lo i per dur-lo a les ànimes.

La diferència entre el Sant Pare ple de fortalesa física, que va prendre el timó de l’Església el 1978, i Joan Pau II en els seus últims anys, inclinat sota el pes de la fatiga i de la malaltia, no només palesa el pas del temps: assenyala també la mesura total del seu lliurament. Va gastar les seves energies en servir Déu i els homes.

Considerar l’exemple d’una vida santa ens convida a pensar que la Trinitat ens ha posat en aquest món per a quelcom. Podem i hem d’anar més enllà de l’horitzó del propi interès. La vocació natural de l’home és l’amor, no l’egoisme. I per al cristià, la caritat no té confins, no discrimina, està oberta a tots, compromet cadascuna de les accions de la nostra existència.

Es poden analitzar molts aspectes de l’extraordinari pontificat de Joan Pau II i el seu significat en la història de l'Església i del món. Però avui prefereixo recordar aquesta faceta de la seva personalitat: el seu amor a Jesucrist, del que sorgiria la seva capacitat de sacrifici, de donar-se sense reserves, per complir la seva vocació.