Estimats germans que heu volgut que dins d’aquest any de la Mercè, tan ric en celebracions, es commemorés el fort lligam que uní aquesta imatge venerable de la nostra Mare amb sant Josepmaria, precisament en el dia en que celebrem la seva festa per primera vegada després de la seva canonització. Us ho agraïm de tot cor.

La Litúrgia de les Hores que els preveres resem el dia de la festa de la Mare de Déu de la Mercè recull una narració entranyable de sant Lluc. L’Evangelista escriu que quan Jesús anà a Natzaret, on s'havia criat, el dissabte, com tenia per costum, va entrar a la sinagoga i s'aixecà a llegir. Li donaren el volum del profeta Isaïes, el desplegà i va trobar el passatge on hi ha escrit:

«L'Esperit del Senyor reposa sobre meu, perquè ell m'ha ungit. M'ha enviat a portar la bona nova als desvalguts, a curar els cors adolorits, a proclamar als captius la llibertat i als presos el retorn de la llum, a posar en llibertat els oprimits, a proclamar l'any de gràcia del Senyor»

És el mateix salm que hem cantat en l’antífona d’entrada.

Després -continua sant Lluc-, Jesús plegà el volum, el retornà a l'ajudant de la sinagoga i es va asseure. Tots els qui eren a la sinagoga tenien els ulls posats en ell. També la seva mare el contemplava, acollint en el seu cor cada una de les seves paraules. Tothom l'aprovava i es meravellava de les paraules plenes de gràcia que sortien de la seva boca. I deien: -¿No és el fill de Josep, aquest?

Aleshores començà dient-lis: -Avui es compleix aquesta escriptura que acabeu d'escoltar (cfr. Lc 4, 16-22; Is 61,1).

La Mare de Jesús comprenia cada cop amb més claredat la missió que el Fill li confiava. Ella seria d’ara en endavant el consol dels desvalguts, la llibertat dels oprimits. A la plenitud de gràcia -gratia plena- proclamada per l’Àngel, s’hi corresponia una plenitud d’amor envers Déu, i de misericòrdia envers nosaltres.

Per això l’Església la reconegué com a Mare de Déu de la Mercè, Princesa de Barcelona, Auxili dels cristians, Consol dels afligits. I sota aquesta advocació s’acollí sant Josepmaria quan se li tancaren totes les portes en la tasca que Déu li havia confiat...

El 25 de febrer de 1946, don Álvaro del Portillo -el més estret col·laborador de sant Josepmaria- va viatjar a Roma per a aconseguir un reconeixement de la Santa Seu per l’Opus Dei, que llavors era blanc de moltes incomprensions i calúmnies; un reconeixement que li permetés estendre el seu missatge evangèlic per tots els països del món. No fou possible aconseguir-ho: “Vostès han arribat amb un segle d’anticipació”, li digué un alt prelat.

Sant Josepmaria, en contra del parer dels metges i malgrat la gravetat de la diabetis que patia, anà a Roma. Pel camí va fer dues parades, una al Pilar i l’altra a Montserrat, per resar davant la Mare de Déu. El 21 de juny va reunir els seus fills de Barcelona a l’oratori del centre de l’Obra que hi havia al carrer Muntaner. Tots els presents recordarien, passats els anys, la seva pregària feta en veu alta:

-“Senyor, ¿Tu has pogut permetre que jo de bona fe enganyi a tantes ànimes? ¡Si tot he fet per la teva glòria i sabent que és la teva Voluntat! ¿És possible que la Santa Seu digui que arribem amb un segle d’anticipació?”

I afegia amb paraules de sant Pere:

-“Heus aquí que ho hem deixat tot i t’hem seguit. ¿Què serà de nosaltres?” (Mt, 19, 27)

Després, amb la devoció que li tenia des de la seva infantesa i amb l’abandó absolut del fill petit que s’ha donat del tot a fer la Voluntat del Pare però es veu completament superat per les circumstàncies, es va dirigir a la Mare de Déu de la Mercè en la seva Basílica. Aquí es va lliurar ell mateix a la Mare de Déu, i en les seves mans hi va deixar totes les seves intencions.

A les mans de la Mare tot va anar bé, i sant Josepmaria tornà el 21 d’octubre a la Basílica de la Mercè a donar gràcies a la Mare de Déu. A partir d’aquell moment les visites a la Mercè serien habituals i han estat després continuades pels seus successors i per moltes de les seves filles i fills.

Nosaltres volem avui imitar sant Josepmaria i posar tots els nostres afanys i les nostres vides en les mans de la Mare de Déu de la Mercè, amb la seva mateixa disponibilitat plena a la Voluntat divina.

Volem fer com sant Josepmaria, que vivia convençut de què tot allò que fos seu interessava a Maria, perquè a un fill petit –i tots ho som– no li cal fer res per atraure el cor de la seva mare.

Amb gran seguretat ens ho recordava el Sant Pare: «L’home, en la seva realitat singular (perquè és «persona»), té una història pròpia de la seva vida i sobretot una història pròpia de la seva ànima»; per a un fill de Déu, aquesta història serà sempre un història mariana.

Sí, existeix una història mariana de la nostra vida que convé repassar de tant en tant, perquè augmenti el nostre agraïment i la nostra confiança, ja què tots som fills de Maria; i «res convida tant a l’amor –diu sant Tomàs– com el fet de saber-nos estimats».

“T’aconsello -ha deixat escrit sant Josepmaria- que facis, si no l’has feta encara, l’experiència de l’amor matern de Maria. No n’hi ha prou amb saber que Ella és Mare, considerar-la d’aquesta manera, parlar així d’Ella. És la teva Mare i tu ests el seu fill; t’estima com si fossis l’únic fill seu en aquest món. Tracta-la en conseqüència: conta-li el que et passa, honora-la, estima-la. Ningú no ho farà per tu, tan bé com tu, si tu no ho fas”

Cada un de nosaltres, al repassar la seva pròpia vida i veure com en ella es manifesta la misericòrdia de Déu, descobrirà milers de motius més per a sentir-se fill de Maria d’una manera molt especial.

Que aquest descobriment es tradueixi en obres concretes de més tracte i devoció a la Mare de Déu: penso que pot ser un bon propòsit que tots podem treure en el dia d’avui.

Que així sia