Aquest mes reflexionem sobre dues obres de misericòrdia materials, que aborden diferents tipus de pobresa: la de qui no té vestit i la de qui té manca de llibertat.
Vestir el nu no és només protegir el cos de la intempèrie; equival també a ajudar una persona a mantenir la dignitat. El vestit fa possible que cada home i cada dona es presenti convenientment davant dels altres i sovint reflecteix l'elegància cristiana interior.
En meditar la Passió del Senyor és evident que Crist pateix les injustícies dels homes. Ningú, ningú, tret de la seva Mare i poques persones més, no li dirigeix un gest de misericòrdia en les hores de la crucifixió. Li van arrencar fins i tot els vestits, que van ser sortejats entre els soldats. Quan Jesús ens va convidar a vestir el nu, sabia que ni tan sols aquest gest de misericòrdia no li seria concedit a Ell. La nuesa de Crist en la Creu és imatge de l'absència de misericòrdia per part dels homes, de les dones; de la nostra manca d'amor, de la fredor causada per les nostres ofenses i l'egoisme.
El que els nostres avantpassats no van fer en el Gòlgota, en certa manera podem esmenar-ho ara amb els nostres germans els homes. No són pocs, també en les societats opulentes, els qui no disposen de mitjans materials ni per proporcionar-se roba digna, ni per vestir-se amb normalitat. Aquest Jubileu ens ofereix una altra ocasió per “obrir els ulls a les misèries del món”, i descobrir també en el nostre entorn aquestes persones necessitades. Existeixen, o es poden promoure, institucions de caritat amb les quals és possible contribuir de diferents maneres –amb el nostre temps o els nostres diners–, per facilitar roba digna a qui ho necessita.
Alhora, en una societat que ha fet de la moda un pes que en ocasions esclavitza, aquesta pot ser una ocasió per destinar alguns diners a obres de caritat, estalviant-lo de compres de roba originades pel caprici i tenint més cura dels mateixos vestits. També podem esmerçar-nos per donar exemple vestint de manera més senzilla i digna.
Exercirem també aquesta obra de misericòrdia si ajudem –amb caritat, respecte i paciència– els qui, per pobresa d'ideals o de formació, rebaixen la seva pròpia dignitat en la manera de vestir. Suggerir que no se segueixin certes modes de dolent o de gust dubtós, és una tasca educativa dels pares i mares cap als seus fills i filles d'especial importància, i de qualsevol persona cap als amics o amigues. Cadascun de nosaltres és fill o filla de Déu, i també la manera de vestir forma part del reconeixement de la pròpia dignitat. Els hem de fer veure que els vestits, cobreixen un cos informat per l'ànima espiritual, que és l'important, i destinat a la resurrecció gloriosa.
Una altra obra de misericòrdia clara ésvisitar els presos. De nou tornem a mirar el Crist: el Senyor de la Terra va estar captiu la nit prèvia a la crucifixió. Quines hores tan amargues per a Jesús! El van privar de la llibertat tancant-lo, mentre esperava un judici i una condemna absolutament injustos. Paradoxalment, en un acte de completa llibertat, aquell Presoner, amb majúscula, -menyspreat per tots-, ens estava alliberant del pecat i no desdenyava aquest servei perquè és el Fill de Déu, germà de tots els homes i dones.
Qui és privat de la llibertat necessita ser confortat en l'esperança. Per això, en nombroses ocasions, els Papes, també el Papa Francesc, han anat a visitar els presos, i els han transmès paraules d'ànim, convidant-los a aprofitar aquell període de les seves vides per obrir-se a Déu. “Quan Jesús entra en la vida –va dir el Papa Francesc en una presó de Bolívia-, un no queda detingut en el passat sinó que comença a mirar el present d'una altra manera, amb una altra esperança. Un comença a mirar amb altres ulls la seva pròpia persona, la seva pròpia realitat. No resta ancorat en allò que va succeir, sinó que és capaç de plorar i trobar allà la força per tornar a començar”.
Visitar els presos, o ajudar-los en la reinserció social, és servir els qui han estat apartats de la societat. Quina tasca més bonica poden exercir els qui treballen o col·laboren en aquesta tasca! Especialment, atenent els qui es troben presos per motius religiosos, aratan freqüentment.
Pensem també en els qui estan tancats no en presons de ciment, sinó entre reixes d'un altre tipus: aquelles que originen l'alcohol, la pornografia, les drogues, o altres vicis que engrillonen l'ànima i l'enfonsen en un abisme.
Portem a totes aquestes persones la nostra proximitat, la nostra comprensió, els nostres consells i, per damunt de tot, la nostra oració. Recordem-los que Déu no deixa caure de la seva mà a ningú, que no abandona cap dels seus fills. A tots ofereix noves oportunitats, sempre, fins a l'últim instant dels nostres dies.
Sant Josepmaria va anar en ocasions a la presó model de Madrid durant els anys 30 del segle passat. Allà hi havia alguns joves que atenia espiritualment, empresonats exclusivament per motius polítics. Vestit amb sotana, en temps on s'agredia els sacerdots, els ajudava a resar i els animava a aprofitar el temps, estudiant idiomes o repassant el catecisme. Fins i tot, en aquest exercici de la caritat, els va convidar que juguessin a futbol amb presos d'idees oposades –anticristianes–, perquè, d'aquesta amistat que es generava amb l'esport, pogués sorgir el respecte mutu.
Sant Josepmaria sabia que les presons, físiques o morals, poden ser també llocs de trobada amb Crist, llocs de conversió profunda. Per això, recomanava als fidels de la Prelatura que no deixéssim d'ocupar-se d'aquesta tasca amb un sentit cristià i de fraternitat. Si els cristians portem a aquests llocs el bàlsam de la misericòrdia de Déu, molts dels detinguts podran experimentar el veritable alliberament: la consciència de saber-se fills de Déu i, per tant, estimats sense condicions, i protegits també per la nostra Mare, la Verge.