S’acaba de publicar la primera encíclica del Papa Lleó XIV amb el títol Magnifica Humanitas (MH), a partir, segons el costum, de les dues primeres paraules llatines del document. El subtítol aclareix que tracta “sobre la custòdia de la persona humana en temps de la intel·ligència artificial”. Per ser una encíclica, estem davant d’un document pontifici major, generalment utilitzat per a qüestions importants. Com que és la primera encíclica del Papa Lleó, es diria que comporta cert caràcter programàtic d’aquest pontificat. Un document que, com assenyalava el prelat de l’Opus Dei, Mons. Fernando Ocáriz, el mateix dia en què es publicava, «serà objecte no només de lectura per a tothom, sinó també de reflexió personal i de desig de transmetre àmpliament el seu missatge».
La importància atorgada a aquesta nova encíclica es va posar de manifest en la seva presentació solemne al Vaticà el 25 de maig, amb presència i discurs final del mateix Lleó XIV, una cosa gens habitual en la presentació d’un document pontifici. Hi van intervenir tres cardenals, alts càrrecs de la cúria romana, dues professores i teòlogues i el Sr. Christpher Olah, cofundador d’Anthropic, una influent empresa nord-americana d’intel·ligència artificial (IA) amb seu a San Francisco.
Antecedents de l’encíclica
La MH està signada amb data 15 de maig del 2026, una data que coincideix amb el 135è aniversari de Rerum Novarum (1891) de Lleó XIII, l’encíclica fundacional de la doctrina social de l’Església moderna. Aquesta coincidència té un alt valor simbòlic. Poc després d’haver estat elegit per ser el successor de sant Pere, el Papa Lleó havia afirmat en el seu Discurs al Col·legi Cardenalici, el 10 de maig del 2025: «avui l’Església ofereix a tothom el seu patrimoni de doctrina social per respondre a una altra revolució industrial i als desenvolupaments de la intel·ligència artificial, que comporten nous reptes en la defensa de la dignitat humana, de la justícia i el treball». En la seva presentació de la MH, Lleó XIV tornava sobre aquesta idea i afirmava: «En un moment de transformació històrica que amenaçava la dignitat humana, l’encíclica Rerum Novarum va oferir la seva paraula evangèlica i social sobre les “coses noves” en curs. Avui ens trobem davant d’una transformació de magnitud semblant, potser amb conseqüències encara més importants. La intel·ligència artificial ja afecta molts àmbits de la nostra vida i influeix en decisions que modelen la convivència humana».
Elaboració acurada
Del contingut del text es pot inferir que l’encíclica s’ha elaborat acuradament. Com a precedents es poden assenyalar dos documents curials, la Declaració Dignitas infinita sobre la dignitat humana i la nota Antiqua et nova sobre la relació entre la intel·ligència artificial i la intel·ligència humana, així com el document Who vadis humanitas sobre de la Comissió Teològica Internacional centrada en l’antropologia cristiana davant d’alguns escenaris futurs de la humanitat. Aquests documents s’esmenten explícitament en la MH.
En la presentació de la MH, el Papa va indicar diverses claus interessants per comprendre’n l’elaboració. Va afirmar que havia escoltat científics i enginyers que treballen amb entusiasme sincer en tecnologies capaces d’alleujar immensos sofriments, responsables polítics que busquen perseverantment normes justes i pares i educadors profundament preocupats pel futur de les noves generacions. També han arribat al Papa «altres veus molt inquietants: la de sistemes d’armes cada vegada més autònoms, pràcticament fora de tot control humà efectiu, i la d’algoritmes que poden bloquejar l’accés a la salut, a la feina o a la seguretat, basant-se en dades contaminades per prejudicis i injustícies». Hi va afegir: «També he escoltat el silenci dels qui no tenen veu quan es prenen decisions que poden generar noves formes d’exclusió i sofriment». Més enllà de l’escolta, la reflexió. En aquest sentit, afegia: «M’he sentit cridat a contemplar la gran transformació amb ulls de fe, amb lucidesa de raó, amb obertura al misteri i amb el clamor dels pobres i de la terra ressonant al meu cor».
Reflexió sobre la doctrina social de l’Església en l’era de la IA
Dels cinc capítols de la MH, els dos primers, en essència, són una reflexió sobre la doctrina social de l’Església (DSI) afrontant els canvis tecnològics i socials afavorits per la IA. Té ple sentit, ja que aquesta doctrina és una realitat dinàmica que es desenvolupa en cada context històric en diàleg amb les ciències i la cultura tenint en compte la Revelació i la tradició viva de l’Església.
En efecte, Lleó XIV reflexiona sobre diversos principis fonamentals d’aquesta doctrina en relació amb la IA. Recorda la dignitat de la persona com a principi central i constant en tot el desenvolupament del Magisteri i clau per jutjar rectament sobre el treball, l’economia, la política i la tecnologia. També fa referència al bé comú, que orienta tota acció social i política i contribueix a una convivència justa i fraterna. En relació amb el bé comú, esmenta els principis de solidaritat, subsidiarietat i justícia social, així com el principi de la destinació universal dels béns. Aquests principis, considerats conjuntament, articulats amb prudència i desenvolupats amb virtuts, contribueixen a promoure el desenvolupament humà integral, adreçat a «promoure tots els homes i a tot l’home» (MH, 35, 82).
Dignitat humana, primacia de la persona i custòdia del que és humà
Central en l’encíclica, i primordial en el capítol tercer, és la grandesa de la persona humana en la seva dignitat ontològica inviolable, com a valor intrínsec i irreductible davant les dinàmiques econòmiques i tecnològiques. Aquesta és «la humanitat magnífica que Déu ha creat» (MH, 1).
L’encíclica (MH, 99) recorda que la IA imita, en molts aspectes, la intel·ligència humana, però no s’han de confondre. La IA sovint supera els humans en velocitat i amplitud de càlcul, però aquesta potència continua lligada exclusivament al tractament de dades, tot i que no té consciència, ni experiència personal, ni responsabilitat moral, ni relacions reals. L’encíclica advoca per protegir la primacia de la persona, a fi que sigui sempre la intel·ligència humana, amb la seva consciència i la seva llibertat, la que guiï les innovacions tècniques i n’estableixi amb responsabilitat l’ús i els límits (MH, 97).
Al centre del debat sobre la IA no només hi ha la innovació tecnològica, sinó una qüestió molt més profunda: com es pot custodiar la llibertat davant la dependència i el risc de mercantilització de la persona (MH 170-181). D’aquest aspecte se n’ocupa el capítol quart de l’encíclica.
Desarmar la ia és més que regular, és fer-la acollidora i posar-la al servei del món humà.
En l’economia digital, sovint, l’individu es converteix en un conjunt de dades que es poden analitzar, vendre i explotar. L’important no és qui és, sinó quant pot aportar en termes de consum, atenció o comportament predictible. Aquesta lògica transforma l’ésser humà en un recurs i en desplaça el valor com a subjecte. Davant d’aquesta mercantilització de la persona, s’imposa recuperar la centralitat de la persona com a subjecte lliure, capaç de decidir i responsable de les seves accions. Això exigeix transparència, garantir mecanismes de control i obrir espais reals de participació en les decisions que afecten tothom.
Ètica en la IA: molt més que evitar un mal ús de la tecnologia
El Papa parla d’aspectes ètics en el disseny, el desenvolupament, el control i l’ús de la tecnologia, inclosa la IA. Assenyala efectes benèfics de la tecnologia i altres de perniciosos per a la humanitat, però afegeix que la bondat de la tecnologia no només depèn de la seva aplicació. La tecnologia «no és neutral, perquè adopta el rostre de qui la concep, la finança, la regula, la utilitza» (MH, 9). No n’hi ha prou d’evitar un mal ús de la tecnologia, també cal analitzar quina mena de dependència crea. Hi ha formes subtils de dependència vinculades a l’economia digital de l’atenció, en què les plataformes i els serveis estan dissenyats per captar el temps i la mirada dels usuaris, explotant-ne les fragilitats i debilitant-ne la llibertat interior (MH, 170). Això planteja responsabilitats per a productors, clients i consumidors, poders públics i tota la societat civil. També planteja qüestions educatives importants.
Educació: reforçar la llibertat interior i el pensament crític
En diversos passatges de l’encíclica, Lleó XIV posa èmfasi en aspectes educatius, particularment fa referència a la necessitat de reforçar la llibertat interior i el pensament crític (MH, 136, 137, 143, 145). En l’àmbit de l’escola i la família, el Papa assenyala «la necessitat creixent d’una nova consciència educativa i la formació en l’ús correcte i crític de les eines digitals, la IA i les plataformes de compra i inversió». En l’àmbit de la universitat, el gran repte és «la integració dels coneixements, formant tant en la capacitat de connectar i fusionar sabers per interpretar la complexitat com en les tècniques de verificació dels fets» (MH, 137). Una conseqüència urgent és «promoure un ús de les tecnologies que reforci la llibertat interior: educació en la sobrietat digital, protecció dels menors i lluita contra els models que prosperen a costa de la vulnerabilitat» (MH, 170).
Desarmar la IA
Una expressió de l’encíclica que ha cridat l’atenció ha estat “desarmar la IA”. Què vol dir això? Ho explica el mateix Papa: «Desarmar la IA significa sostreure-la a la lògica de la competència armamentística, que avui ja no és només militar, sinó també econòmica i cognitiva (...). Desarmar vol dir trencar aquesta equivalència entre poder tecnològic i dret a governar» (MH, 110). En parlar de desarmar la IA, el Papa Lleó no està en contra de la tecnologia, sinó que està en contra d’«impedir-li el domini sobre el món humà. Significa sostreure-la als monopolis, fer-la discutible, refutable i, per tant, habitable, restablint-hi la pluralitat de les cultures humanes i de les formes de vida» (MH, 110). Desarmar és més que regular, és fer-la acollidora i posar-la al servei del món humà.
Utilitzar la IA per construir un món basat en la civilització de l’amor
Des de les primeres línies de l’encíclica, el Papa Lleó reconeix que «la magnífica humanitat que Déu ha creat avui està davant d’una elecció decisiva: aixecar una nova torre de Babel o edificar la ciutat on Déu i la humanitat habitin junts» (MH, 1).
La torre de Babel s’assimila a la concentració de poder que porta al conflicte i a l’enfrontament. La DSI ha advertit sovint dels riscos de la concentració de poder, polític o econòmic, i del risc d’abusar-ne en detriment de les persones. Amb la IA sorgeix la concentració de poder tecnològic. Avui, el control de dades, plataformes digitals i sistemes d’IA està en mans d’un nombre reduït de grans empreses tecnològiques. Aquestes no només ofereixen serveis, sinó que determinen qui accedeix a oportunitats, quina informació circula i quines opcions es presenten als ciutadans. A la pràctica, això significa que unes quantes organitzacions poden influir en les condicions de vida de milions de persones.
A la lògica de la torre de Babel, la construcció de la qual es basa en el poder i l’orgull, Lleó XIV hi contraposa la reconstrucció de Jerusalem en ruïnes en temps de Nehemies a força de paciència i conformant una convivència justa, capaç de protegir la dignitat de tothom (MH, 184). En aquest sentit, davant la cultura del poder, que condueix a la guerra i la deshumanització, el Papa proposa una civilització de l’amor, que promou justícia, diàleg i responsabilitat compartida (MH, 182-228).
La civilització de l’amor, de la qual ja va parlar Pau VI, pot sonar a utopia ingènua i el Papa Lleó ho sap, però ell ho veu més aviat com un projecte exigent (MH, 186). «No és un somni ingenu —afirma—, és una orientació. És el camí que Jesucrist obre dins de la història.» La civilització de l’amor «consisteix a traduir la caritat en estructures de justícia, a donar cos institucional a la fraternitat i a considerar l’altre —tant persona com poble—un aliat necessari per a la construcció del bé comú» (MH, 186).
Gràcia i humanisme cristià
Aquest breu comentari no ha de concloure sense al·ludir a la dimensió espiritual cristiana que respira tot el document i que informa l’humanisme cristià, el qual «no rebutja la ciència ni la tècnica, sinó que les assumeix amb gratitud i realisme, i les situa “amb els peus a terra” dins d’una vocació més alta» (MH, 129). L’ésser humà no està tancat dins dels límits de la mateixa naturalesa, sinó que «està cridat a transcendir-se a si mateix; no per fugir de la realitat o menysprear el límit, sinó per realitzar-se en l’amor. La fe coneix un “més enllà” que neix del do de Déu. Aquesta transformació és obra de l’Esperit Sant» (MH, 129). Aquesta visió porta a admirar la tecnologia com a obra de qui és imatge de Déu i un reflex de la glòria de Déu, i també a donar-li el seu valor just.
Com fa notar l’encíclica, el que salva l’home «no és l’autosuficiència potenciada [per la IA], sinó una relació que allibera, una comunió que transforma (...). Per a un algoritme, l’error és quelcom que cal corregir; per a una persona, pot ser l’inici d’un canvi profund. El futur d’una persona no es pot calcular, sinó que està confiat a la seva llibertat —elevada per la gràcia divina inesgotable— i a les relacions que conrea» (MH, 129).
Domènec Melé
IESE Business School, Universitat de Navarra