Belisa

Una de les coses bones de passar un temps al desert és que la immensitat i el no-res et donen claredat de ment per pensar millor.

Sóc metge, dona, i des de fa poc temps el Rafa i jo vivim a Ruwais, un poblet dels Emirats Àrabs que queda a dues hores i mitja d'Abu Dhabi, que és la ciutat més propera.

Deixeu-me ser honesta: Ruwais ni tan sols és un poblet: és un gran campament construït al voltant d’una refineria de petroli, on pràcticament tots els qui hi viuen són treballadors de la indústria. Des que vam arribar aquí hem tingut la sort de poder anar a Missa cada setmana.

La logística de la Missa

L’experiència és d’allò més especial. Com que aquest campament-poble és propietat d’una empresa de l'Estat, que és musulmà, la comunitat catòlica no té permís per construir una església on reunir-se.

Aquí els catòlics, formats principalment per gent de Filipines i l’Índia, tenen una logística organitzadíssima on van canviant de casa cada setmana per celebrar la Missa a un lloc diferent. Es tracta de no molestar cap veí àrab dues setmanes consecutives.

A cada Missa van un mínim de 80 persones, incloent-hi moltíssims nens, que a més assisteixen a classes setmanals de catequesi. De totes les persones que assisteixen només quatre som occidentals.

El sacerdot, que també és de l’Índia, ha de venir des d’Abu Dhabi per celebrar la Missa a dos quarts de vuit del matí. Després va a un altre campament-poble per celebrar una altra missa, i després torna fins a casa, que està a dues hores i mitja de camí. Els pocs sacerdots del país fan això cada dia en diferents pobles.

En aquesta casa senzilla, sobre un altar modest presidit per una petitíssima creu es realitza el miracle de la transsubstanciació, i Jesús es fa present perquè cada un de nosaltres puguem compartir el gran banquet del Pa de Vida eterna. En aquest moment un simplement se n’adona del meravellós que és pertànyer a l'Església Catòlica.

Això és l'Església, la gran família que t’acull a qualsevol racó del món on siguis. Sens dubte no és gens senzill. Perquè la Missa tingui lloc cal l’esforç de molta gent: del sacerdot, de qui deixa la seva casa, del diaca organitzador, de la gent que acudeix, de tots.

Aquesta senyora índia que tinc al costat, que en tants aspectes és tan diferent de mi, en el fons, som molt semblants perquè ens uneix una mateixa lluita i una mateixa Fe. Segur que també ella considera un regal del Cel poder tenir Missa a Ruwais .

Rafael

Estant aquí me n’adono que un és molt afortunat d’haver crescut en un país catòlic. Encara que penso que per tenir-ho tot tan a mà (a "pata de mingo", diria el meu sogre), no ens adonem dels immensos beneficis. Ara em penedeixo de totes les oportunitats perdudes en què no vaig caminar unes quantes passes més per saludar el sagrari de l’hospital, o no vaig anar a alguna de tantes esglésies a oir Missa entre setmana, a combregar...

En països com Veneçuela molta gent és catòlica, com una cosa "cultural": neixes i et bategen (festa inclosa); arribes a tercer grau, i fas la Primera Comunió amb tots els amics de l’escola (festa inclosa), a quart any de batxillerat, fas la Confirmació amb els "panes" (festa inclosa), et cases per l'Església (obvi ... festa inclosa). I moltes vegades no parem a pensar en el grandiós que és que siguem catòlics. És clar que s’ha d’incloure la festa perquè és un fet de moltíssima alegria, però no perquè sigui alguna cosa "cultural" sinó pel significat immens de fons que tenen tots aquests passos que un decideix donar al llarg de la vida per viure cara a Déu!

Aquí la gent que va a Missa no ho fa perquè sigui una cosa "cultural", sinó que estan convençuts que el que creuen és la veritat i que cap esforç és en va. Ha de ser per això que l’ambient que s’hi sent és simplement especial.

Ara entenc millor les paraules de sant Josepmaria, que assegurava a Camí que quan llegim i fem nostra la vida de Jesucrist els que estan al voltant se n’adonen.