36. Per què condemnaren a mort a Jesús?

La figura Jesús de Natzaret s'anava fent molt controvertida així que avançava la seva predicació. Les autoritats religioses de Jerusalem es mostraven inquietes amb la revolada que el mestre arribat de Galilea per la Pasqua havia suscitat entre el poble.

Les valoracions històriques entorn de la condemna a mort de Jesús han de ser molt prudents, per no realitzar generalitzacions precipitades que duguin a valoracions injustes.

Les élites imperials també, ja que en uns temps en que periòdicament hi havia rebrots d'alçaments contra l'ocupació romana encapçalats per líders locals que apel·laven el caràcter propi dels jueus, les notícies que els arribaven sobre aquest mestre que parlava de preparar-se per l'arribada d'un «regne de Déu» no resultaven gens tranquil·litzadores. Els uns i els altres estaven, doncs, previnguts contra ell, encara que per diversos motius.

Jesús va ser detingut i el seu cas va ser examinat davant el Sanedrí. No es va tractar d'un procés formal, amb els requeriments que més tard es recollirien en la Misnà (Sanhedrí IV, 1) —i que exigeix entre altres coses que es tramiti de dia—, sinó d'un interrogatori en domicilis particulars per contrastar les acusacions rebudes o les sospites que es tenien sobre el seu ensenyament. En concret, sobre la seva actitud crítica cap al temple, l'aire messiànic entorn de la seva persona que provocava amb les seves paraules i actituds i, sobretot, sobre la pretensió que se li atribuïa de posseir una dignitat divina. Més que les qüestions doctrinals en si mateixes, tal vegada el que realment preocupava les autoritats religioses era la revolada que temien provoqués contra els patrons establerts. Podia donar lloc a una agitació popular que els romans no tolerarien, i de la qual se’n podia derivar una situació política pitjor de la que mantenien en aquell moment.

Estant així les coses van traslladar la causa a Pilat, i el contenciós legal contra Jesús es va dur davant l'autoritat romana. Davant Pilat s’hi van exposar els temors que aquell que parlava d'un «regne» podria ser un perill per a Roma. El procurador tenia davant ell dos possibles fórmules per afrontar la situació. Una d'elles, la coercitio («càstig, mesura forçosa») que li atorgava la capacitat d'aplicar-hi les mesures oportunes per mantenir l'ordre públic. Emparant-se en ella podria haver-li infligit un càstig exemplar o fins i tot haver-lo condemnat a mort perquè servís com escarment. O bé, podia establir una cognitio («coneixement»), un procés formal en el qual es formulava una acusació, hi havia un interrogatori i es dictava una sentència d'acord amb la llei.

Sembla que hi va haver moments de dubte en Pilat sobre el procediment, encara que finalment va optar per un procés segons la fórmula més habitual en les províncies romanes, la anomenada cognitio extra ordinem , és a dir un procés en el qual el propi pretor determinava el procediment i ell mateix dictava sentència. Així es desprèn d'alguns detalls aparentment accidentals que han quedat reflectits en els relats: Pilat rep les acusacions, l’interroga, s'asseu en el tribunal per dictar sentència (Jo 19,13; Mt 27,19), i el condemna a mort en creu per un delicte formal: va ser ajusticiat com a «rei dels jueus» segons es va fer constar en el titulus crucis .

Les valoracions històriques entorn de la condemna a mort de Jesús han de ser molt prudents, per no realitzar generalitzacions precipitades que duguin a valoracions injustes. En concret, és important fer notar —encara que és obvi— que els jueus no són responsables col·lectivament de la mort de Jesús. «Tenint en compte el fet que els nostres pecats atenyen el Crist mateix (cf. Mt 25, 45; Ac 9, 4-5), l'Església no dubta a imputar als cristians la responsabilitat més greu en el suplici de Jesús, responsabilitat que ells massa sovint, han fet recaure únicament en els jueus» (Catecisme de l'Església Catòlica , núm. 598).


Bibliografía: Simon Légasse, El proceso de Jesús. La historia (Desclée de Brouwer, Bilbao 1995); Francisco Varo, Rabí Jesús de Nazaret (B.A.C., Madrid, 2005) 186-188.

Francisco Varo