«ELL TÉ dalt al cel els graons del tron i sosté la volta del cel sobre la terra —diu el profeta Amós, descrivint el Senyor, creador de l’univers—, crida les aigües de la mar i les aboca sobre la terra» (Am 9, 6). Potser Jesús, en llegir aquestes paraules del profeta, també es meravellaria en considerar com tota la creació ens revela el seu Pare. Tal vegada per això, sovint l’Evangeli ens presenta el Senyor que surt a l’aire lliure, a la vora del llac, com si volgués aprofitar l’imponent marc de la natura —de l’obra del seu Pare Déu— per parlar als qui té a prop.

Tot i que la riba és espaiosa, aquesta vegada el lloc s’omple de seguida. S’ha escampat la veu que Jesús és allí. La platja es fa petita, de manera que el Senyor ha de pujar a una barca. Des d’aquella tribuna oscil·lant i improvisada, s’adreça a la multitud i explica la història d’un sembrador que va sortir a treballar. «Tot sembrant, una part de les llavors va caure arran del camí; vingueren els ocells i se les van menjar. Unes altres llavors van caure en un terreny rocós, on hi havia poca terra, i de seguida van germinar, ja que la terra tenia poc gruix; però, quan sortí el sol, recremà les plantes, i es van assecar, perquè no tenien arrels. Unes altres llavors van caure enmig dels cards; els cards van créixer i les ofegaren. Però una part de les llavors va caure en terra bona i donà fruit: unes llavors van donar el cent, unes altres el seixanta, unes altres el trenta per u» (Mt 13, 4-8).

Per a molts dels presents seria fàcil imaginar-se l’escena, perquè era una realitat que tenien a l’abast. Probablement a més d’un li hauria passat alguna cosa semblant. Jesús busca maneres de fer-se entendre, intenta tocar la intel·ligència i el cor, parla als seus oients en el llenguatge de la seva pròpia experiència. En definitiva, sap posar-se en la pell dels qui l’escolten, perquè el mou un profund esperit de servei. «Déu no és (…) una intel·ligència matemàtica molt allunyada de nosaltres. Déu s’interessa per nosaltres, ens estima, ha entrat personalment en la realitat de la nostra història, s’ha auto comunicat fins a encarnar-se»^[1]. ¿Donem també nosaltres testimoni del missatge cristià amb aquest desig de posar-nos en la situació dels qui ens envolten, coneixent les seves preocupacions i il·lusions?

EN LA paràbola del sembrador, no totes les llavors corren la mateixa sort. Tot i que la llavor sempre és bona —perquè es tracta dels dons i de les gràcies que Déu ha escampat en la nostra vida—, necessita un terreny adequat per créixer i donar fruit. Un cor bloquejat per les pors, pel desig de tenir-ho tot sota control o per l’afany d’acumular béns materials, és un lloc on la llavor no pot entrar. En canvi, una ànima senzilla, disposada a acollir l’amor diví, fa que els talents fructifiquin per contribuir així al bé dels altres.

«Quan els nostres cors són superficials, la llavor no aconsegueix germinar: el cor superficial, que acull el Senyor, vol pregar, estimar i donar testimoni, però no persevera, es cansa i no “s’enlaira” mai»^[2].La llavor necessita terra profunda on arrelar. Moltes vegades els nutrients necessaris per al creixement no es troben en els estrats més superficials: només es poden trobar al fons. El nostre món interior tindrà aquesta profunditat si aconsegueix anar més enllà dels estats d’ànim, si arrela en l’estabilitat madura de les conviccions de fons, en els ideals que volem que inspirin el nostre dia a dia.

La bona llavor requereix un camp treballat amb cura i constància. Els cards creixen de vegades quan els terrenys es descuiden i queden abandonats a la seva sort. «La fidelitat és una donació continuada: un amor, una liberalitat, un despreniment que perdura, i no un simple resultat de la inèrcia»^[3]. La bona llavor arrela quan troba un esforç habitual per tenir una vida de pregària, per conèixer la riquesa espiritual del cristianisme, per cuidar les relacions humanes a la feina i a la família, etc. Cadascun d’aquests àmbits són com els diferents solcs que podem treballar perquè, pacientment, la vida contemplativa arreli en la pròpia ànima.

LA HISTÒRIA del sembrador continua en la vida de cadascun dels fills de Déu. El Senyor continua llançant al camp la seva llavor, desitjós de trobar cors que la rebin. Ell, per mitjà de cadascun de nosaltres, «prossegueix la seva sembra divina. Crist prem el blat amb les seves mans ferides i el xopa amb la seva sang, el neteja, el purifica i el llança dins el solc, que és el món. Tira els grans d’un en un, perquè cada cristià, en el seu propi ambient, doni testimoni de la fecunditat de la Mort i de la Resurrecció del Senyor»^[4].

És consolador saber que la nostra vida és llavor divina en mans del Senyor, llançada a aquest món que ell va crear i que és bo. Quan procurem actuar cercant la glòria de Déu —equivocant-nos algunes vegades, caient-ne d’altres, recomençant sempre—, quan ens mou l’afany que altres descobreixin l’alegria de la casa del Pare, la llavor germina encara que de vegades no n’advertim la florida. «Si ets fidel als impulsos de la gràcia—deia sant Josepmaria—, donaràs bons fruits: fruits duradors per a la glòria de Déu. Ser sant comporta ser eficaç, encara que el sant no toqui ni vegi l’eficàcia»^[5].

De vegades ens podem desanimar en pensar, equivocadament, que al nostre voltant no hi ha un terreny apropiat perquè creixi la llavor divina. El Senyor actua en qualsevol situació, és un sembrador omnipotent, a més que tots desitgen la felicitat de Déu en el fons de l’ànima. Qui treballa al costat del sembrador diví «sap prou que la seva vida donarà fruits, però sense pretendre saber com, ni on, ni quan. Té la seguretat que no es perd cap dels seus treballs realitzats amb amor, no es perd cap de les seves preocupacions sinceres pels altres, no es perd cap acte d'amor a Déu, no es perd cap cansament generós, no es perd cap dolorosa paciència.»^[6]. La Mare de Déu ens podrà ajudar a estar units al seu Fill, amarats de la seva sang, fent cada vegada més fecunda la nostra vida.

^[1] Benet XVI, Audiència, 28-XI-2012.

^[2] Francesc, Àngelus, 16-VII-2017.

^[3] Sant Josepmaria, Carta 2, n. 12.

^[4] Sant Josepmaria, És Crist que passa, n. 157.

^[5] Sant Josepmaria, Forja, n. 920.

^[6] Francesc, Evangelii gaudium, n. 279.