LA NOSTRA història està configurada, en bona part, per les trobades que tenim amb altres persones: de vegades són casuals i d’altres, programades; en uns casos formen part de la nostra activitat quotidiana i en d’altres, sorgeixen de manera imprevista. Aquestes circumstàncies, de vegades, generen relacions d’amistat que, fins i tot, ens poden canviar la vida. L’Evangeli narra algunes trobades que Jesús va tenir amb els seus coetanis. Hi ha personatges senzills, als quals una trobada gairebé fortuïta els va transformar per complet, com la dona samaritana. També hi havia figures rellevants que buscaven Jesús per conversar-hi amb intenció d’aprofundir en el coneixement de Déu, com Nicodem. Però també n’hi ha d’altres que l’interroguen no per aprendre, sinó per trobar una contradicció entre la seva predicació i el que diuen les Sagrades Escriptures.

Aquest és el cas, per exemple, dels saduceus, que no creuen en la resurrecció, i s’apropen a Jesús per plantejar-li un cas que, almenys avui dia, potser sembla enrevessat i exagerat: si a una dona se li han anat morint els marits que ha tingut, de quin d’ells serà l’esposa quan arribi la resurrecció? (cf. Mc 12, 19-23). Aquells saduceus no tenen una autèntica set de descobrir la veritat; no dialoguen amb la disposició de canviar en algun aspecte la seva manera de pensar ni per sortir dels seus esquemes. No accepten que «Déu és sempre més gran de com l’imaginem; les obres que fa són sorprenents respecte als nostres càlculs; la seva acció és diferent, sempre, supera les nostres necessitats i les nostres expectatives; i, per això, no hem de deixar mai de buscar-lo i de convertir-nos en el seu veritable rostre».^[1]

Mirant l’actitud dels saduceus, també nosaltres ens podem preguntar: busco apropar-me a la veritat de Déu, sabent que corro el risc d’haver de revisar els meus prejudicis i ajustar els meus esquemes? Estic obert al fet que la grandesa de Déu elevi la meva mirada i els meus plantejaments, de vegades una mica enrevessats? Cap trobada amb Crist no deixa indiferent qui s’hi apropa amb humilitat i sense barreres.

«ANEU EQUIVOCATS precisament perquè desconeixeu les Escriptures i el poder de Déu —respon Jesús a la pregunta dels saduceus—. Quan tots ells ressuscitin d’entre els morts, ja no prendran muller ni marit, sinó que seran com els àngels del cel» (Mc 12, 24-25). I per deixar clar que la resurrecció és una part fonamental del pla diví, i que després de la mort no només l’ànima trobarà la vida, sinó també el nostre cos, el Senyor va afegir que el Déu dels seus pares «no és Déu de morts, sinó de vius» (Mc 12, 27).

Una de les qüestions que més s’ha plantejat l’home al llarg de la història ha estat, precisament, sobre què ens espera després de la mort. I en l’Evangeli, en la paraula de Déu sempre actual, trobem la resposta a aquesta inquietud. Jesús assegura que la vida no acaba amb el caminar terrenal. Estem cridats a ser «per sempre més semblants a Déu»;^[2] hem estat fets per no morir mai, per viure al cel, que no és un lloc físic per sobre nostre, sinó una dimensió nova, en la qual les nostres aspiracions més profundes seran realitzades. «Déu coneix i estima aquest home total que som actualment. És, doncs, immortal el que creix i es desenvolupa en la nostra vida ja des d’ara. És en el nostre cos que patim i que estimem, que esperem, que experimentem el goig i la tristesa, que progressem al llarg del temps».^[3]

En aquest sentit, sant Josepmaria deia que podem fer totes les activitats aquí a la terra, fins i tot les aparentment més petites, amb «vibració d’eternitat».^[4] Darrere del treball ben fet, d’un detall de servei o d’una oració breu, s’amaga un horitzó molt més ampli del que potser veiem a simple vista. Res del que fem no queda infecund, cada gest ens pot preparar per contemplar Déu cara a cara en la vida eterna.

SANT AGUSTÍ, mogut pel desig de conèixer millor Déu per a així estimar-lo més, va aprofundir en la filosofia i en el que ens ha estat revelat per la fe. S’explica que, en una ocasió, passejava per la vora del mar, donant voltes a moltes reflexions sobre la Trinitat. Va veure un nen que corria cap a la vora i omplia un petit recipient amb l’aigua del mar; tornava on era abans i el buidava en un forat fet a la sorra. El nen repetia sense parar l’operació fins que sant Agustí li va preguntar què estava fent. Llavors, li va explicar que volia buidar el mar i portar tota l’aigua a aquell clot. Sant Agustí li va fer veure que allò era impossible, però el nen li va respondre que era molt més difícil comprendre el que ell estava intentant fer: provar de resoldre el misteri de Déu.

«La fe i la raó són com les dues ales amb les quals l’esperit humà s’eleva vers la contemplació de la veritat. Déu ha posat al cor de l’home el desig de conèixer la veritat i, en definitiva, de conèixer-lo a Ell perquè, coneixent-lo i estimant-lo, pugui assolir també la plena veritat sobre si mateix».^[5] I aquesta és la manera en què considerem les coses de Déu, tal com va ensenyar el poble d’Israel: «Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb tot el pensament» (Mt 22, 37). «Què en resta, del teu cor, perquè puguis estimar-te a tu mateix? —pregunta sant Agustí—. Què en resta, de la teva ànima, i què, de la teva ment? Amb tot, diu el qui et va fer ho exigeix tot de tu».^[6]

Sant Josepmaria acostumava a dir que la vida d’un cristià està marcada per la relació filial amb Déu i, alhora, el desig de conèixer-lo en profunditat. «Pietosos, doncs, com infants: però no ignorants, perquè cada u ha d’esforçar-se, en la mesura de les seves possibilitats, en l’estudi seriós, científic, de la fe; i tot això és la teologia. Pietat de nens, doncs, i doctrina segura de teòlegs».^[7] Podem acudir a la Mare de Déu perquè ella ens ajudi a tractar el seu Fill amb confiança i a tenir la fam d’estimar-lo i conèixer-lo cada dia més.

^[1] Francesc, Àngelus, 11.XII.2022.

^[2] Catecisme de l’Església Catòlica, núm. 1023.

^[3] Ratzinger, J., Cooperadores de la Verdad.

^[4] Sant Josepmaria, Amics de Déu, núm. 239.

^[5] Sant Joan Pau II, Fides et Ratio, Introducció.

^[6] Sant Agustí, Sermó 34.

^[7] Sant Josepmaria, És Crist que passa, núm. 10.