EL DESENLLAÇ de la trobada amb el jove ric potser va deixar tocat l’ànim dels apòstols. Però aquell esdeveniment és una ocasió que té Jesús per exposar el sentit i el valor del despreniment. Crist necessita deixebles lleugers d’equipatge perquè siguin moguts per l’Esperit Sant, deixebles amb el cor disposat a deixar-se omplir per ell; perquè, com diu santa Teresa de Calcuta, «ni tan sols Déu pot posar una cosa en un cor que ja està ple».^[1] La missió apostòlica reclama una llibertat delicada de cor.

«Us ho asseguro —va començar dient Jesús—: tothom qui per mi i per l’evangeli hagi deixat casa, germans, germanes, mare, pare, fills o camps, rebrà, ja en el temps present, cent vegades més de cases, germans, germanes, mares, fills, camps, i també persecucions, i, en el món futur, la vida eterna» (Mc 10, 29-30). Els apòstols van quedar pensatius en escoltar el Mestre. Han vist, durant el temps que han estat amb ell, què suposa la pobresa del Senyor, que no té ni tan sols un lloc «on reposar el cap» (Mt 8, 20). Són testimonis que Déu «essent ric, es va fer pobre» (2 Co 8, 9).

«La riquesa de Jesús és la seva confiança il·limitada en Déu Pare, és encomanar-se a Ell en tot moment, buscant sempre i només la seva voluntat i la seva glòria. És ric com ho és un nen que se sent estimat pels seus pares i els estima, sense dubtar ni un instant del seu amor i la seva tendresa (...). S’ha dit que l’única veritable tristesa és no ser sants; podríem dir també que hi ha una única veritable misèria: no viure com a fills de Déu i germans de Crist».^[2]

«EL SANT és precisament aquell home, aquella dona que, responent amb alegria i generositat a la crida de Crist, ho deixa tot per seguir-lo».^[3] Podríem pensar que per a Pere i per a alguns dels apòstols, aquest «tot» al que han renunciat no eren massa coses: una barca vella, una casa senzilla, i poc més. Tanmateix, comenta sant Gregori el Gran, «ha deixat molt el que ho ha abandonat tot, encara que sigui poca cosa».^[4] A més, ho van fer amb promptitud. No van seure per calcular-ne els pros i els contres, perquè això no era important.

Però, en realitat, deixar-ho «tot» suposa, sobretot, reorientar l’aspecte més interior, els sentiments d’un mateix, la voluntat, les decisions sobre el futur, els plans i idees. Això és el que veritablement compta, el que constitueix la veritable lleugeresa per caminar amb Déu; i això és el que van fer aquells primers deixebles. «Perquè no ho ha deixat tot el que continua lligat, encara que només sigui a si mateix. Més encara, no serveix de res haver deixat totes les altres coses a excepció de si mateix, perquè no hi ha càrrega més pesada que el propi jo».^[5]

Deixar-ho tot suposa acceptar la invitació de Jesús per omplir-nos cada vegada més de la seva vida divina. «La crida de Déu, el caràcter baptismal i la gràcia fan que cada cristià pugui i hagi d’encarnar plenament la fe. Cada cristià ha de ser alter Christus, ipse Christus, present entre els homes».^[6] Aquest abandonament no és una negació de les nostres característiques personals o dels nostres bons anhels: és, més aviat, omplir-nos de Déu, permetre que ell toqui amb el seu Evangeli cada aspecte de la nostra vida.

EL PREMI QUE Crist ofereix al lliurament dels apòstols —cent vegades més i la vida eterna— supera absolutament el que ells podien imaginar. Així ho havia anunciat el llibre de la Saviesa: «Donà als justos la paga dels seus durs treballs i els va menar per un camí meravellós: de dia era per a ells ombra protectora, claror d’estels durant la nit» (Sv 10, 17).

«Aquest “cent vegades més” està fet de les coses primer tingudes i després deixades, però que es retroben multiplicades fins a l’infinit. Ens privem dels béns i, en canvi, rebem el goig del veritable bé; ens alliberem de l’esclavitud de les coses i guanyem la llibertat del servei per amor; renunciem a posseir i aconseguim l’alegria de donar. El que deia Jesús: “Fa més feliç donar que rebre” (cf. Ac 20, 35) (...). Només acollint amb gratitud humil l’amor del Senyor ens alliberem de la seducció dels ídols i de la ceguesa de les nostres il·lusions. Els diners, el plaer, l’èxit enlluernen, però després desil·lusionen: prometen vida, però causen mort. El Senyor ens demana el desinterès d’aquestes falses riqueses per entrar en la vida veritable, la vida plena, autèntica i lluminosa».^[7]

«Si nosaltres som una miqueta generosos —deia sant Josepmaria—, el Senyor ens guanya sempre: ens dona molt més del que nosaltres li donem. Sempre hi sortim guanyant; és una carta que es pot jugar bé».^[8] I acudia a la intercessió de santa Maria: «Demano a la Mare de Déu que ens sàpiga somriure, que ens vulgui somriure, i ens somriurà. I, a més, multiplicarà a la terra la vostra generositat amb el mil per u. No només el cent per u: el mil per u!».^[9]

^[1] Santa Teresa de Calcuta, El amor más grande, New World Library, Canadà 1998, p. 40.

^[2] Francesc, Missatge, 26.XII.2013.

^[3] Benet XVI, Homilia, 15.X.2006.

^[4] Sant Gregori el Gran, Homilia 5 sobre l’Evangeli.

^[5] Sant Pere Damià, Sermó 9.

^[6] Sant Josepmaria, Converses, núm. 58.

^[7] Francesc, Àngelus, 11.X.2015.

^[8] Sant Josepmaria, Notes d’una reunió familiar, 13.IV.1974.

^[9] Sant Josepmaria, Notes d’una reunió familiar, 19.XI.1972.