DESPRÉS que Jesús beneís uns infants que li havien presentat, se li va acostar corrents «un home important» (Lc 18, 18). Potser feia diversos dies que observava el Mestre. Després d’haver contemplat aquell gest d’afecte envers els més petits, va sentir la necessitat d’obrir el seu cor al Senyor. Per això s’agenollà i li plantejà una qüestió que el devia inquietar des de feia temps: «Mestre, què hauria de fer de bo per obtenir la vida eterna?» (Mt 19, 16).

En general, la majoria dels homes necessitem claredat quan ens proposem fer alguna cosa. Volem saber els passos precisos que cal seguir per assolir un objectiu determinat. Déu sap que som així. Per això donà a Moisès uns manaments, perquè els israelites sabessin amb més llum quines obres agradaven al Senyor i quines no. De fet, Jesús respon a la pregunta del jove remetent-lo al Decàleg: «Si vols entrar a la vida, compleix els manaments. No matar, no cometre adulteri, no robar, no declarar en fals contra un altre, honrar el pare i la mare, i estimar els altres com a tu mateix» (Mt 19, 17. 18-19). Però quan el noi li diu que tot això ja ho guarda des de l’adolescència, el Senyor contesta: «Si vols ser perfecte, ves a vendre tot el que tens i dona-ho als pobres, i tindràs un tresor guardat en el cel. Després torna i vine amb mi» (Mt 19, 21).

Jesús demana a aquell jove que faci un pas més en la seva relació amb Déu. Complir els manaments, és clar, és una cosa bona i necessària; però el convida a abandonar-se a les mans del Senyor i a superar la seguretat que pot donar el fer coses bones. Al capdavall, la vida eterna no és assolir una meta gràcies als propis mèrits, sinó que consisteix a escoltar Déu, seguir-lo de prop i, en aquesta relació, comprendre que servir-lo i gaudir de la seva companyia és un do diví. Només compartint la vida amb ell ens adonem de la magnitud del seu amor, que va més enllà d’unes lleis. Crist, amb la seva mort i resurrecció, ens obre les portes del cel. I és ell qui, amb la seva gràcia, sosté les nostres bones obres i ens impulsa a prendre camins nous. Per això Jesús crida aquesta persona a una comunió total amb ell. «Seguir Crist no és una imitació exterior, perquè afecta l’home en la seva interioritat més profunda. Ser deixeble de Jesús significa fer-se conforme a ell»^[1]. El Senyor vol ajudar aquest jove perquè el seu tracte amb Déu no es redueixi només a unes normes que cal complir, sinó que sigui el centre de la seva pròpia existència. I això és el que l’omplirà d’una felicitat que cap realitat terrenal no li podrà proporcionar. «Aquesta és tota la grandesa de la vida que Déu ens demana: no podem portar una vida rasa! (...) i vol que arribeu a conèixer aquest amor que sobrepassa tot coneixement i, així, entreu del tot a la plenitud de Déu»^[2].

EN SENTIR la proposta de Jesús de deixar-ho tot i seguir-lo, sant Mateu assenyala que el jove «se n'anà tot trist, perquè era molt ric» (Mt 19, 22). L’entusiasme inicial va donar pas a l’amargor. Aquella persona s’havia il·lusionat perquè pensava que finalment havia trobat la resposta que sadollaria la seva set de felicitat. Però quan Déu li va demanar el cor i, amb ell, tot el que hi duia dins, no va saber què dir. Estava disposat a fer qualsevol obra bona per entrar a la vida eterna. Però lliurar-se ell mateix, volar en companyia del Senyor, li produïa un vertigen que no era capaç d’afrontar.

Les riqueses van impedir que el jove s’atrevís a seguir Jesús. A més, en observar el seu comportament, també podem intuir un altre motiu: una manera equivocada de concebre la relació amb Déu. Potser va pensar que, per arribar a la vida eterna, calia sacrificar la seva felicitat a la terra; és a dir, no va percebre que allò que el Senyor li demanava no era simplement renunciar a les seves possessions: era una crida a fonamentar la seva felicitat en la presència constant i segura de Déu, i no tant sobre la sorra de les realitats terrenals. «La teva barca —els teus talents, les teves aspiracions, ni res que assoleixis— no t’ha de valer gens, si no és que la deixes a disposició de Jesucrist, que permetis que pugui entrar-hi amb llibertat, que no la converteixis en un ídol. Tu tot sol, amb la teva barca, si deixes de banda el Mestre, sobrenaturalment parlant, te’n vas de dret al naufragi. Únicament si admets, si cerques, la presència i el govern del Senyor, seràs lliure de les tempestes i dels contratemps de la vida. Posa-ho tot en les mans de Déu: que els teus pensaments, les bones aventures de la teva imaginació, les teves ambicions humanes nobles, els teus amors nets, passin pel cor de Crist»^[3].

La petició de Jesús al jove ric no va ser arbitrària. Probablement Crist va reconèixer en el seu cor la causa que s’agenollés allà davant de tothom. Encara que el noi complia els manaments —i això ja era per si mateix motiu de goig—, se sentia insatisfet perquè confiava la seva felicitat terrenal a les riqueses i l’eterna a les bones obres que realitzava. Per això el Senyor li adreça una «crida a una maduresa més gran, a passar dels preceptes observats per obtenir recompenses a l’amor gratuït i total. Jesús li demana que deixi tot allò que llasta el cor i obstaculitza l’amor. El que Jesús proposa no és tant un home despullat de tot, sinó un home lliure i ric en relacions. Si el cor és atapeït de possessions, el Senyor i el proïsme es converteixen només en una cosa entre altres. Tenir massa i voler massa ofeguen el nostre cor i ens fan infeliços i incapaços d’estimar»^[4].

A VEGADES es pot tenir la impressió, com el jove ric, que seguir Jesús suposa renunciar a coses bones per poder arribar a la felicitat eterna. Aleshores es percep el camí cap a la santedat com un continu vèncer-se i perdre’s fins a arribar al cel. Aquesta síntesi és una caricatura d’una realitat molt diferent. Certament, la vida cristiana suposa lluita, combatre la pròpia inclinació quan aquesta ens porta a fer actes dolents; però l’objectiu no és simplement tenir una capacitat més gran de resistència, sinó formar una sensibilitat que ens permeti gaudir del bé que realitzem. Quan experimentem certa oposició a obrar virtuosament, lluitem d’una altra manera quan el que busquem és aprendre a gaudir del bé, encara que ara suposi anar contra corrent, i no tant acostumar-nos a fastiguejar-nos. D’aquesta manera, la formació de les virtuts fa que les facultats i els afectes se centrin en allò que veritablement pot satisfer les aspiracions més profundes, i atorguin llocs secundaris —sempre subordinats als principals— a allò que simplement pertany a l’ordre dels mitjans.

«Qui deixa entrar Crist no perd res, res —absolutament res— d’allò que fa la vida lliure, bella i gran. No! Només amb aquesta amistat s’obren les portes de la vida. Només amb aquesta amistat s’obren realment les grans potencialitats de la condició humana. Només amb aquesta amistat experimentem allò que és bell i allò que ens allibera. (...) Obriu de bat a bat les portes a Crist, i trobareu la veritable vida»^[5]. En els sants veiem persones que han fet del Senyor el centre de la seva vida i han trobat una felicitat que el món no pot donar. El cristià, caminant com un més en la societat, mostra que «qui segueix Crist és capaç —no pas per mèrit propi, sinó per gràcia del Senyor— de comunicar als qui el volten allò que a vegades pressenten, bé que no arribin a entendre-ho: que la veritable felicitat, l’autèntic servei al proïsme, depèn només del Cor del Nostre Redemptor»^[6]. Podem demanar a la Mare de Déu que ens ajudi a obrir les portes de la nostra ànima al seu Fill, perquè ell ens porti a la felicitat a la terra i al cel.

^[1] Sant Joan Pau II, Veritatis Splendor, n. 21.

^[2] Sant Josepmaria, Carta 7, n. 32.

^[3] Sant Josepmaria, Amics de Déu, n. 21.

^[4] Francesc, Missatge, 29-VI-2021.

^[5] Benet XVI, Homilia, 24-IV-2005.

^[6] Sant Josepmaria, Amics de Déu, n. 93.