QUAN Jesús era tot just un nen nounat, l'ancià Simeó va dir a Maria: «Aquest infant serà motiu que a Israel molts caiguin i molts d'altres s'aixequin; serà una senyera combatuda, i a tu mateixa una espasa et traspassarà l'ànima. Així es revelaran els sentiments amagats al cor de molts» (Lc 2, 34-35). Durant el pas per la terra, el contacte amb Crist difícilment deixava les persones indiferents. La seva paraula i les seves accions convidaven cada home i cada dona a endinsar-se en el cor mateix per conèixer-lo millor. Els relats evangèlics s'aturen amb particular insistència en l'efecte que la trobada amb Jesús va produir als escribes i fariseus. Per a ells, que gaudien en general d'una formació elevada i de reputació social reconeguda, el Senyor els resultava un personatge incòmode. En efecte, feia descobrir a la gent els pensaments dels seus cors; algunes vegades posava de manifest el menyspreu que sentien cap als altres, i com, paradoxalment, els qui eren els guies religiosos es tancaven a la llum de Déu (cf. Lc 18, 9; Jn 9, 41).
El Senyor escandalitzava els fariseus amb la seva conducta i amb la seva doctrina (cf. Mt 15, 12); alhora, l'evidència dels seus miracles els movia a creure-hi (cf. Jn 3, 2), sobretot als qui no havien contagiat amb lògiques mundanes les seves conviccions espirituals. Jesús els convidava a la conversió sincera, a abraçar sense reserves la persona del Fill de Déu, cosa que suposava també abraçar els altres, sense distincions. Aquesta situació es va transformar per a molts fariseus en un atzucac (cf. Jn 9, 16).
Un dia, en no poder tolerar més aquesta tensió, van demanar a Jesús un gest definitiu: «Mestre, volem veure un senyal» (Mt 12, 38). Ells, que són mestres d'Israel, tenien a la seva disposició senyals més que suficients per obrir-se a la llum de la fe; han presenciat com Crist ha respost moltes vegades a les preguntes i ha obrat miracles. De tota manera, Jesús els donarà el senyal definitiu que demanen: «Perquè així com Jonàs va estar tres dies i tres nits en el ventre del gran peix, també el Fill de l'home estarà tres dies i tres nits en el cor de la terra» (Mt 12, 40). Si disposem el nostre interior per deixar-nos sorprendre per Jesús, trobarem en la seva resurrecció el senyal més gran per abraçar-nos-hi i acollir la fe que transforma la nostra vida. Però es tracta d'un senyal reconeixible per als senzills de cor: per als qui no enreden mesquinament els seus coneixements, ni posen la seva honra per sobre de la de Déu.
«SI AFIRMÀVEM que no tenim pecat, ens enganyaríem a nosaltres mateixos, i la veritat no estaria en nosaltres. Però si reconeixem els nostres pecats, ell, que és fidel i just, ens els perdonarà i ens purificarà de tot mal» (1 Jn 1, 8-9). Aquesta és l'experiència de l'apòstol Joan que, com ho demostra el seu Evangeli, va reflexionar molt sobre la llum que Jesús portava al món; una llum que ens allibera de l'esclavatge del pecat (cf. Jn 8, 31-47) i que ens permet viure amb la llibertat dels fills de Déu (cfr. 1 Jn 3, 1-10). Aquesta va ser també l'experiència dels habitants de Nínive que «es van convertir davant de la predicació de Jonàs» (Mt 12, 41). Ens explica la Sagrada Escriptura que l'ensenyament del profeta no va ser especialment brillant o entusiasta, però va ser suficient la gent d'aquella ciutat per canviar de vida i obrir-se a la misericòrdia infinita de Déu (cf. Jn 3, 10).
Déu ens coneix més que ningú, per això sap que el que guareix la nostra ànima és la doble confessió de, d'una banda, la nostra debilitat i, de l'altra, la realitat del seu perdó: «Senyor, vaig pecar. Tingues pietat i misericòrdia de mi». Aquest reconeixement remou un obstacle que moltes vegades ens pot separar: l'orgull. «Si un de nosaltres diu: “Ah, gràcies Senyor, perquè soc una persona bona, jo faig coses bones, no faig pecats grans…”. Aquest no és un bon camí, aquest és un camí d'autosuficiència, és un camí que no ens justifica»[1]. En canvi, escrutar el nostre cor per descobrir-hi totes les vegades que ens preferim a nosaltres mateixos en comptes d'estimar Déu i els altres, és el camí cap a la conversió, que és el secret d'una autèntica alegria.
Els sants sempre s'han sentit necessitats de la misericòrdia de Déu. Sant Josepmaria es definia com un pobre pecador que estimava amb bogeria Jesucrist. I assenyalava que si tenim el desig de tornar sempre a casa del Pare, per refugiar-nos en la seva misericòrdia, trobarem una felicitat que les nostres debilitats no ens podran prendre: «L’alegria és un bé cristià. Únicament s’oculta amb l’ofensa a Déu, perquè el pecat és producte de l’egoisme, i l’egoisme és causa de la tristesa. Llavors, aquesta alegria roman encara en el caliu de l’ànima, ja que ens consta que Déu i la seva Mare mai no s’obliden dels homes. Si ens penedim, si brolla del nostre cor un acte de dolor, si ens purifiquem en el sant sagrament de la Penitència, Déu surt al nostre encontre i ens perdona; i ja no hi ha tristor»[2].
DÉU beneeix amb la seva gràcia abundant a qui s'obre amb senzillesa a les llums que ell envia, encara que de vegades siguin tan tènues com la que van rebre la gent de Nínive. Quan una ànima s'esforça per mantenir-se sensible i a l'escolta, en té prou amb una petita insinuació del Senyor per omplir-se d'amor, d'agraïment, de contrició o de propòsits de lluita. Són ànimes sensibles a la llum, amb una disposició que és un do de l'Esperit Sant.
De vegades, aquestes insinuacions vindran explícitament a través de persones que ens volen, que es preocupen per nosaltres, i que ens donen la seva opinió sobre una cosa que podríem canviar. Altres vegades, l'Esperit Sant ens disposa altrament, empenyent-nos a posar-nos en marxa per buscar la llum. És el que va fer la Reina de Sabà, que va suportar un llarg viatge per escoltar Salomó, en la saviesa del qual es reconeixia l'acció de Déu (cf. 1 Re 10, 1-13). Nosaltres tenim en Jesús algú que és molt més que Salomó, i no hem d'anar fins als confins de la terra per escoltar la veu (cf. Mt 12, 42). La seva llum ens arriba, entre moltes maneres, mitjançant el contacte directe amb la Sagrada Escriptura, mitjançant la lectura d'algun llibre espiritual, o mitjançant l'acompanyament espiritual, on una altra persona ens ajuda a descobrir aquestes insinuacions divines.
Però sempre és l'Esperit Sant qui ens ensenya per on començar, quins camins prendre i com caminar[3]. Qualsevol via per la qual escoltem Déu serà sana i fructífera només si en som conscients, personalment, que és el Paràclit el que ens guia amb suavitat i grandesa d'horitzó. La Mare de Déu, que va viure sempre oberta per acollir la paraula divina, ens podrà ajudar a escoltar amb humilitat i agraïment la veu de Déu.
[1] Francesc, Audiència, 29-III-2023.
[2] Sant Josepmaria, És Crist que passa, núm. 178.
[3] Francesc, Homilia, 6-VI-2022.