«QUI DE VOSALTRES, si tenia cent ovelles i en perdia una, no deixaria en el desert les noranta-nou i aniria a buscar la perduda fins que la trobés?» (Lc 15, 4). En escoltar avui aquestes paraules, és possible que ens omplim d’agraïment a Déu pel record de tantes vegades en què hem sentit la constància divina per buscar-nos quan estàvem perduts. «Us asseguro —continua Jesús— que al cel hi haurà també més alegria per un sol pecador convertit, que no pas per noranta-nou justos, que no necessiten convertir-se» (Lc 15, 7). Volem comprendre aquesta «alegria més gran del cel» de què parla Crist. Quins misteris amaga? Per què a Déu li alegra tant un pecador que es penedeix? No li importen més les nostres bones accions o la nostra lluita per complir els seus manaments?

Sant Josepmaria procurava ficar-se en aquestes escenes i assaborir-les: «No l’heu sentit parlar també d’ovelles i de ramats? I amb quina tendresa! Com gaudeix descrivint la figura del Bon Pastor!»^[1]. Ell mateix tenia experiència d’haver contemplat escenes semblants al camp: «Si alguna s’havia estimbat —com diuen allà—, si alguna s’havia trencat una pota, es reproduïa la vella estampa: la portaven damunt les espatlles. També he vist com el pastor —pastors rústecs, que sembla que no reuneixen condicions per a la tendresa— porta amorosament entre els braços un anyell acabat de néixer»^[2].

En realitat, aquesta «alegria del cel» per trobar una ovella perduda ens revela el veritable rostre de Déu Pare, que «ho perdona tot i perdona sempre. Quan Jesús dibuixa davant els seus deixebles el rostre de Déu, el descriu amb expressions de tendra misericòrdia. Ell diu que hi ha més alegria al cel per un pecador que es penedeix que per una multitud de justos que no necessiten conversió. Res en els evangelis no suggereix que Déu no perdoni els pecats dels qui estan ben disposats»^[3]. Potser el desafiament és comprendre que som nosaltres els primers que necessitem la misericòrdia de Déu; que som nosaltres els qui, tornant una vegada i una altra cap al pastor, podem alegrar tot el cel.

«VENIU A celebrar-ho: he trobat l'ovella que havia perdut» (Lc 15, 6). L’alegria de Déu és contagiosa. Reuneix tothom i els demana que comparteixin la seva alegria. No ens és possible imaginar el grau de felicitat que Déu experimenta en la seva intimitat, però podem acostar-nos a aquest misteri almenys amb el desig d’aprofundir-hi. Per què Déu és tan feliç quan ens perdona? Una de les raons és que, amb el perdó, no ens perdem la meravella de l’amor de Déu. De fet, la paraula «perdonar» significa donar completament, atorgar una ofrena perfecta. «Què t’he fet, Jesús, perquè m’estimis així? —es preguntava sant Josepmaria—. Ofendre’t... i estimar-te. Estimar-te: a això es reduirà la meva vida»^[4].

D’altra banda, quan algú demana perdó està manifestant, encara que sigui implícitament, moltes coses a la persona ofesa. Els missatges que se solen transmetre són, per exemple: «m’agradaria no haver-ho fet» o «m’encantaria restablir l’afecte que ens teníem». Un fill que demana perdó és un fill que estima el seu pare, se’n refia i l’aprecia. Li dol haver-lo fet patir. Amb la petició de perdó desitgem posar fi a la situació que causa el pecat, que és precisament el rebuig de l’amor de Déu per nosaltres. L’alegria que nosaltres experimentem en ser perdonats, tot i ser ja gran, és un pàl·lid reflex de la que sent Déu quan ens recupera vius.

«L’orant del Salm 27, envoltat d’enemics (...), pot donar el seu testimoni ple de fe afirmant: “Si mai m'abandonessin pare i mare, el Senyor em recolliria”. Déu és un Pare que no abandona mai els seus fills, un Pare amorós que sosté, ajuda, acull, perdona i salva, amb una fidelitat que supera immensament la dels homes, per obrir-se a dimensions d’eternitat»^[5]. I no es queda aquí. A més, ens diu que perdonar-nos és la seva gran alegria.

EN LA CONFESSIÓ podem aprofundir en aquest misteri de l’alegria i el goig divins. «Senyor, tu ho saps tot; ja ho saps, que t'estimo» (Jn 21, 17). Amb aquesta frase, o amb alguna de semblant, diem a Jesús que, encara que de vegades les nostres obres ho amaguin una mica, en el fons l’estimem. És veritat que anem a confessar els nostres pecats, però sobretot confessem la seva bondat, el seu afecte i la seva misericòrdia. No mereixem res i, tanmateix, ens atrevim a demanar perdó. Encara que potser ens hi hàgim acostumat, en realitat, en confessar els nostres pecats desafiem la lògica humana i som introduïts de ple en la divina. Abandonem el judici que instintivament fem sobre la nostra vida per deixar que Déu tingui l’última paraula.

I la sentència és contundent: «Jo et declaro innocent». En el mateix procés veiem com Crist assumeix les nostres culpes, els nostres pecats i la responsabilitat que ens correspon. Carrega els nostres pecats per alliberar-nos-en: «Rebia la correcció que ens salva, les seves ferides ens curaven» (Is 53, 5). «El perdó no és fruit dels nostres esforços, sinó que és un regal, és un do de l’Esperit Sant, que ens omple de la purificació de misericòrdia i de gràcia que brolla incessantment del cor obert de bat a bat de Crist crucificat i ressuscitat»^[6]. I, per si no n’hi hagués prou, ens diu que això l’omple d’alegria. On s’ha vist una cosa semblant?

Transmetre als altres, quan sigui oportú, l’existència d’aquest regal és senyal que el valorem i l’agraïm sincerament. A la Mare de Déu podem demanar-li que siguem apòstols de la Confessió, per acostar els nostres amics a l’abraçada del perdó diví.

^[1] Sant Josepmaria, Apunts d’una tertúlia, 13-III-1955.

^[2] Sant Josepmaria, Cartas 27, n. 22.

^[3] Francesc, Audiència, 24-IV-2019.

^[4] Sant Josepmaria, Apunts íntims, 5, 358-359, 29-X-1931.

^[5] Benet XVI, Audiència, 30-I-2013.

^[6] Francesc, Audiència, 19-II-2014.