ALS INICIS del cristianisme, la celebració de l’Eucaristia tenia lloc en cases particulars que algunes famílies cristianes —habitualment les que disposaven de més mitjans econòmics i, per tant, d’habitatges més amplis— posaven a disposició de la comunitat. Eren les primitives esglésies domèstiques o domus ecclesiae. A Roma, el primer temple cristià que es va edificar va ser la basílica del Laterà, en els terrenys fins aleshores ocupats per una caserna de la guàrdia privada de l’emperador. El papa Silvestre la va consagrar l’any 318. Al principi, va rebre el nom de basílica del Salvador, però a l’època medieval es va dedicar també a sant Joan Baptista i sant Joan Evangelista. Durant bastants segles, fins al període d’Avinyó, allí hi hagué la càtedra papal, per la qual cosa aquesta basílica va merèixer el títol de omnium urbis et orbis ecclesiarum mater et caput, mare i cap de totes les esglésies, que encara es pot llegir en una inscripció al costat de l’entrada.
Avui commemorem la dedicació d’aquesta basílica. És una ocasió per reforçar la nostra comunió amb la seu de Pere i també per aprofundir en el significat que tenen en la vida cristiana els edificis sagrats, els espais dedicats exclusivament al culte. Un dels prefacis que es poden resar en la missa d’avui resumeix el sentit d’aquesta celebració quan dona gràcies a Déu amb aquestes paraules: «Perquè vós que enriquiu amb la vostra presència la casa d'oració ens hi ompliu dels vostres dons, i ens transformeu en temple de l'Esperit, que brilla amb l'esplendor d'una vida santa. Vós santifiqueu contínuament l'Església, esposa de Crist, figurada en edificis visibles, perquè, com mare feliç per la multitud dels seus fills, sigui un dia rebuda a la glòria del cel»[1]. Les esglésies visibles són símbol de l’Església invisible, formada per tots els batejats com a «pedres vives i escollides»[2]. Per això, en una festa com la d’avui, demanem al Senyor que, amb la seva ajuda, sapiguem edificar l’Església i així assolim l’estada definitiva a la Jerusalem del cel[3].
«ELS AUTÈNTICS ADORADORS adoraran el Pare en Esperit i en veritat» (Jn 4, 23), va respondre Jesús a la dona samaritana que plantejava quin era el lloc adequat per al culte diví. Crist assenyala que, més enllà del lloc material, el més important és que Déu viu en el cor de cada home (cf. Jn 14, 23), i també assegura la seva presència cada vegada que dos o tres es reuneixin en el seu nom (cf. Mt 18, 20). Com després ensenyarà sant Pau a l’Areòpag, «el Déu que ha fet el món i tot el que s'hi mou, Senyor com és de cel i terra, no habita en temples construïts per mans d'home ni té necessitat de cap servei dels homes, ell que a tots dona vida, alè i tota cosa» (Ac 17, 24-25).
Posar en primer lloc la transcendència de Déu i la importància de la interioritat en el nostre tracte amb ell no contradiu, tanmateix, el fet que els homes necessitem llocs on la proximitat del Senyor envers nosaltres es manifesti d’una manera més palesa. I a això s’afegeix la realitat que no ens salvem individualment, sinó com a Església, com a poble de Déu. No és pas casualitat que la paraula església, en el seu origen grec, signifiqui assemblea o reunió. Efectivament, a l’església, gran o petita, ens reunim amb altres fidels cristians i Crist es fa present entre nosaltres, especialment en l’Eucaristia. «El meu temple serà anomenat “casa d'oració”» (Mt 21, 13). Hem llegit aquestes paraules de Jesús a l’evangeli de la missa. Ens poden servir per considerar com és la nostra actitud quan entrem en una església, capella o oratori. ¿Ens sentim realment a la casa de Déu i dirigim de seguida la mirada al sagrari, on es custodia l’Eucaristia? ¿Som capaços d’instaurar un silenci interior que ens permeti pregar? ¿Cerquem adorar-lo i agrair-li la seva proximitat, la seva paciència, el fet d’haver volgut mantenir una familiaritat alhora tan humana com sorprenent?
SANT FRANCESC D’ASSÍS pregava encaridament als custodis del seu orde —els qui guiaven la comunitat de cada lloc— que supliquessin amb tota humilitat als clergues «que venerin per damunt de totes les coses el Santíssim Cos i la Sang de nostre Senyor Jesucrist (…). Els calzes, els corporals, els ornaments de l’altar i tot el que concerneix el sacrifici, els han de tenir preciosos»[4]. La cura dels edificis i dels objectes relacionats amb el culte sorgeix de la fe, de l’amor i de la gratitud envers un Déu que s’ha fet tan proper. Juntament amb la raó, també els nostres sentits i els nostres sentiments ens ajuden a arribar a Déu.
El fundador de l’Opus Dei explicava, amb un exemple gràfic, que l’amor humà era l’explicació per oferir al culte els objectes més bells a l’abast de la mà: «Quan un home regali a la dona estimada, com a mostra d’afecte, un sac de ciment i tres barres de ferro —us tinc dit—, farem nosaltres el mateix amb Nostre Senyor, que està al cel i als nostres Tabernacles»[5]. També solia comentar que comprenia amb facilitat qualsevol mena de falta deguda a la feblesa, però que li era més difícil entendre la deixadesa negligent: «Penso —deia— que les persones que posen amor en tot el que es refereix al culte, que fan que les esglésies estiguin dignament i decorosament conservades i netes, els altars resplendents, els ornaments sagrats pulcres i ben cuidats, Déu se les mirarà amb un afecte especial, i els passarà més fàcilment per alt les seves febleses, perquè demostren en aquests detalls que creuen i estimen»[6].
Segurament Maria va omplir de delicadeses i atencions Jesús a Betlem, a Natzaret i al llarg de tota la seva vida. Avui, dia de la dedicació de la basílica de Sant Joan del Laterà, podem demanar a la nostra Mare una mica d’aquest amor seu.
[1] Prefaci de la Dedicació d’una església fora de l’església dedicada.
[2] Col·lecta, Missa de la Dedicació de Sant Joan del Laterà.
[3] Cf. Postcomunió, Ibídem.
[4] Sant Francesc d'Assís, Primera carta als custodis.
[5] Sant Josepmaria, Cartes 6, n. 28.
[6] Sant Josepmaria, Instrucción para la obra de San Rafael, nota 167.