AMB FREQÜÈNCIA Jesús era convidat a dinar a les cases de persones molt diverses: anava a la llar dels seus deixebles i dels seus amics; participava als banquets que l'organitzaven com a mostra d'agraïment, com és el cas del publicà Zaqueu; fins i tot, menjava amb els dirigents del poble quan els ho demanaven. En una ocasió, explica sant Lluc, Jesús va acceptar la invitació d'un conegut fariseu. L'amfitrió, en veure que el Senyor es va asseure a taula sense haver respectat el costum de rentar-se les mans, es va incomodar. Probablement, la resta de comensals també se'n van adonar i van criticar interiorment l'actitud del Mestre.

El text no explicita si aquest gest del Senyor el va fer pensant a oferir un ensenyament. El que ens explica l'evangelista és que Jesús va aprofitar la situació per transmetre un missatge als allà presents: que als ulls de Déu allò transcendent no és només allò extern —«el qui ha fet el defora, ¿no ha fet també el dedins?»—, és a dir, les raons que mouen el cor (Lc 11, 40). «Però ai de vosaltres, fariseus, que pagueu el delme de la menta, de la ruda i de qualsevol llegum, però deixeu de banda la justícia i l'amor de Déu! Havíeu de complir això, sense passar per alt allò altre» (Lc 11, 42). El to de les paraules és dur. Jesús els acusa d'hipocresia i desemmascara la seva conducta enganyosa. Perquè alguns fariseus estaven més pendents d'aparentar externament que de viure d'acord amb la veritat. Estaven tan entossudits per la literalitat de la llei que s'oblidaven de l'esperit que l'animava.

En cert sentit, l'actitud dels fariseus també es pot donar avui dia. Una cosa semblant passa quan vivim els nostres compromisos diaris amb Déu i amb els altres de manera freda i automàtica. Potser sabem que és una cosa que cal fer, però no acabem d’intuir el veritable valor. És llavors quan potser el motor que inspira aquestes accions és la inèrcia, el desig de quedar bé o simplement la por del que pugui passar si les ometem. Déu no només vol que complim amb allò establert, sinó sobretot que ho fem per amor. «Estima i fes el que vulguis», ensenyava sant Agustí. I continuava dient: «Si calles, calla per amor; si crides, crida per amor; si corregeixes, corregeix per amor; si perdones, perdona per amor. Si tens l'amor arrelat en tu, cap altra cosa sinó l'amor seran els teus fruits»^[1].

ALGUNS fariseus no reconeixien l'acció de Déu a les obres de Jesús. Davant la senzillesa i naturalitat amb què el Senyor actuava, aquests fariseus vivien pendents d'una multitud de petits preceptes que havien de fer escrupolosament, convençuts que així agradaven a Déu, mentre descuidaven la rectitud del seu cor i la caritat amb els altres homes. En l'ensenyament de Crist, per contra, el secret de la justícia no s'atura principalment en la importància o en la perfecció material del que es duu a terme, com en l'amor que ho fa de la millor manera possible. «Feu-ho tot per Amor (...) La perseverança en les coses petites, per Amor, és heroisme»^[2], repetia sant Josepmaria, perquè «Tot el que es fa per Amor adquireix bellesa i es fa gran»^[3]. Així, no hi ha feines o tasques de poc relleu, ja que la importància rau en l'amor amb què es realitzen.

Referint-se a la santificació del treball, predicava en una ocasió el fundador de l'Opus Dei: «feu-ho tot per Amor i lliurement; barreu sempre el pas a la por o a la rutina: serviu el Nostre Pare Déu»^[4]. D'aquesta manera, ens resultarà natural i necessari preguntar-nos, especialment quan examinem la nostra consciència, pels motius que ens empenyen a comportar-nos d'una manera determinada: què em mou a realitzar aquesta acció concreta: l'amor a Déu i als altres o la meva pròpia satisfacció personal?

Limitar-se simplement a respectar unes regles acaba fàcilment esdevenint un pes. D'alguna manera això és el que li va passar al germà gran del fill pròdig. Tot i que semblava que feia moltes coses bé —no s'allunyava del seu pare, treballava amb cura a la finca—, no gaudia de la vida que duia; fins i tot podem intuir que envejava la decisió del seu germà i les diversions que hauria tingut. Per això cal cercar sincerament el bé dels manaments divins i d'allò que neix com a fruit de la nostra relació amb Déu i amb els nostres germans: això és una cosa alliberadora, que ens permet assaborir allò que és realment valuós. Perquè no només importa el que faig, sinó també el bé que persegueixo quan ho faig. La vida és un viatge en què anem purificant a poc a poc les nostres intencions i ens endinsarem a adquirir els béns millors, rectificant la direcció en adonar-nos que el rumb s'ha torçat. I així, lluitant per triar allò que és millor per a nosaltres, creixerà el desig d'estimar Déu sobre totes les coses.

EN EL TRACTE amb Déu, el cristià necessita protegir uns temps i un ordre a la pròpia vida perquè les altres realitats del món no sufoquin el que és essencial i el que en realitat dona sentit a la resta. Planificar i tenir unes prioritats és, al capdavall, el que procurem realitzar amb qualsevol activitat que ens interessa: cuidar la nostra família, créixer en un aspecte professional, mantenir les amistats, descansar i estar en bona forma física... En cas contrari, és fàcil que les presses i les urgències del dia a dia ens arrosseguin, fins al punt d'allunyar-nos dels béns que desitgeu. El conjunt de pràctiques de pietat que componen la jornada d'un cristià sant Josepmaria en deien pla de vida. Es tracta de moments que permeten descobrir que «hi ha alguna cosa santa, divina, amagada en les situacions més comunes»^[5] al bell mig del treball i de les altres activitats. Per això, el pla de vida respon a la necessitat de l'ànima «de cercar Déu, de trobar-lo i de tractar-lo sempre, admirant-lo amb amor enmig de les fatigues del seu treball ordinari»^[6].

Sant Josepmaria prevenia les persones de l'Obra perquè aquest pla de vida no es transformés en un programa encarcarat i rígid, la realització del qual fos un fi en si mateix. Per contra, els seus continguts, deia, «No han de convertir-se en normes rígides, com compartiments estancs; assenyalen un itinerari flexible, acomodat a la teva condició d’home que viu al bell mig del carrer, amb una feina professional intensa, i amb uns deures i relacions socials que no has de negligir, perquè en aquests quefers continua el teu encontre amb Déu. El teu pla de vida ha de ser com el guant de goma que s’adapta amb perfecció a la mà que el fa servir»^[7]. Aleshores s'entén que el compliment d'aquest pla no té com a objectiu un mer «complir i mentir»^[8], no és una cosa que calgui fer i ratllar per quedar-nos tranquils: són mitjans que ens obren a Déu i a les necessitats del proïsme. Podem acudir a la intercessió de la Mare de Déu perquè ens ajudi a obrar en tot moment per amor, amb el desig d'identificar-nos amb el Fill.

^[1] Sant Agustí, Homilies sobre la 1 Jn (homilia setena), núm. 8.

^[2] Sant Josepmaria, Camí, n. 813: «Feu-ho tot per Amor (...) La perseverança en les coses petites, per Amor, és heroisme».

^[3] Sant Josepmaria, Camí, núm. 429.

^[4] Sant Josepmaria, Amics de Déu (Treball de Déu), núm. 68.

^[5] Converses amb monsenyor Escrivà de Balaguer, Rialp, Madrid, 2000, p. 114.

^[6] Sant Josepmaria, Carta 3, núm. 13.

^[7] Sant Josepmaria, Amics de Déu, núm. 149.

^[8] Beat Àlvar del Portillo, Carta 15-IX-1975, núm. 8.