«NO JUDIQUEU, i no sereu judicats. Perquè tal com judiqueu sereu judicats, i tal com mesureu sereu mesurats» (Mt 7, 1). Són paraules de Jesús amb les quals ens posa en guàrdia davant la temptació d’erigir-nos en déus per als altres, amb potestat de jutjar a la lleugera la seva conducta, i fins i tot caure en la murmuració. Si el Senyor va venir a renovar el nostre cor, la mirada amb la qual considerem els altres és un terreny privilegiat de conversió. Jesús ens aconsella reconduir la mirada a nosaltres mateixos, abans que sorgeixin consideracions sobre els altres.

Sant Tomàs d’Aquino explica que aquests judicis sorgeixen habitualment d’un cor que sospita amb temeritat dels altres. Determina tres motius pels quals es poden fer aquests judicis: perquè el cor està inundat de coses dolentes i, per això, fàcilment pensa malament dels altres; perquè no guarda un afecte purificat cap a una persona concreta, per la qual cosa tendeix a pensar malament davant de qualsevol indici lleuger, o perquè algunes experiències negatives l’han fet massa susceptible.^[1] En cap d’aquests casos no es tracta d’una actitud generosa cap al proïsme, per la qual cosa no seran una font de felicitat ni pròpia ni d’altri.

Qualsevol visió humana sobre els altres serà sempre limitada: només Déu coneix els cors i pot valorar les veritables circumstàncies del que passa. Ell és sempre comprensiu i sempre està disposat a perdonar. «Però tu, qui ets per a judicar els altres?» (Jm 4, 12), escriu l’apòstol Jaume a les primeres comunitats cristianes. Quan ens deixem portar per aquesta actitud, ens fem acusadors en lloc de defensors. Però si intentem tenir un cor en sintonia amb el de Jesús, mirarem les virtuts i imperfeccions dels altres amb el mateix amor i amb la mateixa misericòrdia amb què ell estima les nostres.

«PER QUÈ et fixes en la brossa que té el teu germà a l’ull i no repares en la biga que tens al teu?» L’experiència dels nostres errors, considerada al costat de Déu, ens ha de portar a ser comprensius amb els errors dels altres. No es tracta simplement de passar per alt els seus defectes. De fet, alguna vegada podrem oferir la nostra ajuda per canviar o millorar a través de la correcció fraterna. Però aquest canvi, d’una banda, no s’aconsegueix d’un dia per l’altre, i, d’altra banda, moltes vegades es pot tractar de la seva pròpia manera de ser, que no suposa cap obstacle rellevant en el seu camí de santedat. Saber que també nosaltres tenim defectes o trets personals que poden no agradar tothom ens porta a mirar amb comprensió les altres persones. «Més que a “donar”, la caritat consisteix a “comprendre” —escriu sant Josepmaria—. Per això, busca una excusa per al teu proïsme —sempre n’hi ha—, si tens el deure de jutjar».^[2]

«Si no som capaços de veure els nostres defectes, tendirem sempre a exagerar els dels altres. En canvi, si reconeixem els nostres errors i les nostres misèries, s’obre per a nosaltres la porta de la misericòrdia».^[3] La mirada de Déu no se centra només en els nostres errors, sinó en tot el que pot treure dels nostres desitjos per fer el bé: ell sempre salva la persona, molt més si som els seus fills. I és en la pregària on podem conrear aquesta mirada. «L’home bo, del bon tresor del seu cor, en treu la bondat, i l’home dolent, del seu tresor dolent, en treu el mal. Perquè del que sobreïx del cor, en parla la boca» (Lc 6, 45). Si fem créixer un cor pur, sense falsedats ni murmuracions, sabrem veure la bondat dels altres i no donarem una importància desmesurada a les coses dolentes. Sant Josepmaria escrivia els seus propòsits en una pregària: «1/ Abans de començar una conversa o de fer una visita, elevaré el cor a Déu. 2/ No m’obstinaré, encara que estigui carregat de raó. Només, si és de glòria de Déu, diré la meva opinió, però sense obstinar-me. 3/ No faré crítica negativa: quan no pugui lloar, callaré».^[4]

LA VIDA del cristià es nodreix i troba la seva realització en la relació personal amb Déu i amb els altres. La substància d’aquest tracte és la caritat: és on sorgeixen l’amistat, la vida familiar, les estructures socials i totes les relacions. «Per a l’Església —alliçonada per l’evangeli—, la caritat ho és tot, perquè, com ho ensenya sant Joan (cf. 1 Jn 4, 8.16) (...) tot prové de la caritat de Déu, tot adquireix forma per ella, a ella tendeix tot. La caritat és el do més gran que Déu ha donat als homes, és la seva promesa i la nostra esperança».^[5]

Poc abans de la seva passió, Jesús va voler deixar un manament nou: «Que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat. Així, doncs, estimeu-vos els uns als altres» (Jn 13, 34). I, tot seguit, perquè tinguéssim una imatge d’aquest camí de felicitat, va demostrar aquest amor amb obres, en rentar els peus dels seus deixebles. «Sabem bé que trobar Déu, estimar Déu, és inseparable d’estimar, de servir, els altres; que els dos preceptes de la caritat són inseparables».^[6]

Els cristians hem estat precedits per tants sants i santes que es van entregar a la caritat, també en la vida ordinària: ho veiem «en els pares que crien amb tant d’amor els fills, en aquests homes i dones que treballen per portar el pa a casa, en els malalts, en les religioses ancianes que continuen amb un somriure».^[7] Les obres de misericòrdia espiritual ofereixen una actitud que s’anteposa a la tendència de jutjar: ensenyar, aconsellar, corregir, perdonar, consolar... Santa Maria és la primera que ens tracta d’aquesta manera i, com a bona Mare, ens pot ajudar a estimar igual les persones que tenim més a prop.

^[1] Cfr. sant Tomàs d’Aquino, Suma de teología, II-II, q. 60, a. 3.

^[2] Sant Josepmaria, Camí, núm. 463.

^[3] Francesc, Audiència, 27.II.2022.

^[4] Sant Josepmaria, Apunts íntims, núm. 399, 18.XI.1931.

^[5] Benet XVI, Caritas in veritate, núm. 2.

^[6] Fernando Ocáriz, Carta pastoral, 19.III.22, núm. 9.

^[7] Francesc, Gaudete et exsultate, núm. 7.