«QUE EN fores, de gloriós, Elies, amb els teus prodigis! Qui es podrà mai gloriar de ser com tu? Feliços els qui et van veure i els qui han anat morint en l’amor de Déu!» (Sir 48, 4.11). El llibre del Siràcida canta les lloances del «profeta Elies, era com el foc, i la seva paraula cremava com una torxa» (Sir 48, 1); i també les del profeta Eliseu, ja que «quan Elies desaparegué en el foc i la tempesta, el seu esperit omplí Eliseu. Durant la seva vida, cap príncep no el va fer tremolar, ningú no va dominar-lo. Res no era massa difícil per a ell; fins i tot en ple son de la mort, el seu cos profetitzà. En vida va fer prodigis, i mort, fou meravellós el que va fer» (Sir 48, 12-14).

Davant d’exemples tan enlluernadors, podríem pensar que la veritable santedat és un ideal llunyà, inassolible per a persones corrents. Tanmateix, el mateix llibre de l’Escriptura afirma amb claredat que «nosaltres, com ells, també viurem» (Sir 48, 11): allotjarem aquesta vida sobrenatural, aquesta vida de Déu que és la santedat. De sant Josepmaria aprenem precisament que «la santedat és el contacte profund amb Déu: és fer-se amic de Déu, deixar obrar l’Altre, l’Únic que pot fer realment que aquest món sigui bo i feliç. Quan Josepmaria Escrivà parla sobre el fet que tots els homes estem cridats a ser sants —comentava el llavors cardenal Ratzinger—, em sembla que en el fons es refereix a la seva experiència personal, perquè no va fer mai per si sol coses increïbles, sinó que es va limitar a deixar obrar Déu. I per això ha nascut una gran renovació, una força de bé al món, encara que continuïn presents totes les debilitats humanes».^[1]

Per la misericòrdia de Déu, cadascun de nosaltres formem part d’aquesta «gran renovació», d’aquesta «força de bé al món»: hem estat cridats a ser sants en el món ordinari, però sants d’altar.

DÉU VOL fer coses grans a través nostre. I per fer-ho només ens demana que, «amb delicadesa d’enamorats»,^[2] cuidem la nostra unió amb ell. I el secret per mantenir viva aquesta relació en què es forja la nostra santedat és la pregària. «El sant és una persona amb esperit de pregària, que li cal comunicar-se amb Déu (...). No hi crec en una santedat sense pregària (...). Això no és només per uns quants privilegiats, sinó per a tots, perquè “tots tenim necessitat d’aquest silenci penetrat de presència adorada”. La pregària del cor és una reacció del cor que s’obre a Déu cara a cara, on es fan callar tots els rumors per tal d’escoltar la veu suau del Senyor que ressona en el silenci. En aquest silenci és possible discernir, a la llum de l’Esperit, els camins de santedat que el Senyor ens proposa».^[3]

Jesús ens ensenya precisament com és la pregària que agrada a Déu: «Quan pregueu, no parleu per parlar, com fan els pagans: es pensen que amb la seva xerrameca es faran escoltar. No sigueu, doncs, com ells, que bé sap el vostre Pare de què teniu necessitat abans que li ho demaneu. Vosaltres, pregueu així...» (Mt 6, 7-9); i Jesús ens ensenya les paraules del Parenostre, «síntesi de tot l’Evangeli»^[4] i «centre de les Sagrades Escriptures».^[5] «La pregària dominical és la més perfecta de les oracions —ensenya sant Tomàs d’Aquino. (...) No només hi demanem tot el que podem desitjar amb rectitud, sinó, a més, segons l’ordre en què convé desitjar-ho. De manera que aquesta pregària no només ens ensenya a demanar, sinó que també omple tota la nostra afectivitat».^[6]

Jesús vol que sentim molt viva la força de la nostra filiació, la grandiositat de l’amor de Déu Pare per cadascun de nosaltres. Per això, ens anima a adreçar-nos a Déu amb confiança de fills: la consciència viva de la nostra filiació ens fa estar segurs davant de qualsevol circumstància, i ens permet llançar-nos a l’aventura.

«LA TEVA VIDA —deia sant Josepmaria— ha de ser oració constant, diàleg continu amb el Senyor: amb les coses agradables i les desagradables, amb les fàcils i les difícils, amb les ordinàries i les extraordinàries... En totes les situacions, t’ha de venir al cap, de seguida, la xerrada amb el teu Pare Déu, buscant-lo al bell mig de la teva ànima».^[7]

Si de vegades no sabem per on començar, ens hi pot ajudar pensar que sempre arribem a Déu Pare en unió amb Jesucrist, per ell i en ell. Per això, la nostra pregària pot consistir senzillament a repetir el nom de Jesús: «La invocació del sant nom de Jesús és el camí més senzill de la pregària contínua —ens diu el Catecisme—. Recitada sovint per un cor humilment atent, no es dispersa en una “onada de paraules” (Mt 6, 7), sinó que “guarda la Paraula i produeix fruit per la constància” (cf. Lc 8, 15). Aquesta invocació és possible “en tot temps”, ja que no és una ocupació al costat d’una altra, sinó l’única ocupació, la d’estimar Déu, que anima i transfigura tota acció en el Crist Jesús».^[8]

Invocar el nom de Jesús, repetir-lo, assaborir-lo, és una pregària bonica i senzilla, que guarda una força insospitada. Per això, sant Josepmaria ens animava: «Perd la por de dirigir-te al Senyor pel seu nom —Jesús— i de dir-li que l’estimes».^[9] Santa Maria va ser la primera a la qual es va anunciar el nom de Jesús, i des d’aquell mateix moment en què va començar a portar el seu fill en el seu si, el repetiria amb afecte infinit, com considerava al seu cor totes les coses (cf. Lc 2, 19).

^[1] Joseph Ratzinger, “Dejar obrar a Dios”, a: L’Osservatore Romano, 6.X.2002.

^[2] Mons. Fernando Ocáriz, Carta pastoral, 14.II.2017, núm. 30.

^[3] Francesc, Gaudete et exsultate, núm. 147-150.

^[4] Tertulià, De oratione, 1.

^[5] Catecisme de l’Església catòlica, núm. 2762.

^[6] Sant Tomàs d’Aquino, Suma de teología, II-II, q. 83, a. 9.

^[7] Sant Josepmaria, Forja, núm. 538.

^[8] Catecisme de l’Església catòlica, núm. 2668.

^[9] Sant Josepmaria, Camí, núm. 303.