LA SOLEMNITAT de la Santíssima Trinitat recapitula tot el que se’ns ha revelat durant la Pasqua: la mort i la resurrecció del Senyor, la seva ascensió a la dreta del Pare i l’efusió de l’Esperit Sant en Pentecosta. En aquesta festa, la litúrgia comença lloant i adorant la Trinitat, que se’ns ha manifestat en Jesucrist: «Beneït sigui Déu Pare i el Fill unigènit de Déu i l’Esperit Sant, perquè ha tingut misericòrdia de nosaltres» (Antífona d’entrada). La Trinitat no és únicament un misteri sobre la identitat de Déu. És, de manera especial, el misteri del seu amor misericordiós cap al món i cap a cadascun de nosaltres.

«Jo et batejo —va dir un sacerdot, mentre vessava l’aigua tres vegades sobre el nostre cap— en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant». I comenta sant Hilari: «El Senyor va manar batejar (...) en la professió de fe en el Creador, en el Fill únic i en qui és anomenat Senyor. Un de sol és el Creador de tot, ja que un de sol és Déu Pare, de qui procedeix tot; i un de sol és el Fill únic, el nostre senyor Jesucrist, per qui tot ha estat fet; i un de sol és l’Esperit, que a tots ens ha estat donat».^[1]

La Trinitat ens va introduir en la intimitat divina en qualitat de fills. L’aigua del baptisme ens va donar la capacitat de relacionar-nos amb les tres Persones. Més encara: vam ser creats per a aquesta relació d’amor; per donar glòria al Pare, al Fill, a l’Esperit Sant. «M’heu sentit dir moltes vegades —predicava sant Josepmaria— que Déu és al centre de la nostra ànima en gràcia; i que, per tant, tots tenim un fil directe amb Déu Nostre Senyor. Què valen totes les comparacions humanes, amb aquesta realitat divina, meravellosa? A l’altre costat del fil hi ha, esperant-nos (...) la Trinitat sencera: el Pare, el Fill i l’Esperit Sant, perquè on hi ha una de les divines Persones, hi ha les altres dues. No estem mai sols».^[2]

CADA VEGADA que ens senyem, recordem el nom de Déu en el qual vam ser batejats. La celebració eucarística comença i acaba amb el signe de la creu. Moltes vegades, passa el mateix quan ens posem a pregar o quan acabem de fer-ho. També hi ha persones que tenen el costum de senyar-se quan entren o surten de casa seva, i en molts altres moments d’oració. «En el signe de la creu i en el nom del Déu viu hi ha contingut l’anunci que genera la fe i inspira l’oració».^[3]

Sant Pau ens recorda que caminem cap a Déu, per mitjà de Crist, que «donant-nos l’Esperit Sant, ha vessat el seu amor en els nostres cors» (Rm 5, 5). Aquesta és l’«esperança que no defrauda». En la plenitud dels temps, Déu ens ha volgut revelar la seva intimitat divina per fer-nos fills de Déu Pare, per la redempció de Déu-Fill, en virtut de la gràcia de Déu-Esperit Sant. El seu amor continua duent a terme l’obra de la nostra salvació i santificació. Un dia, santa Teresa de Calcuta va trobar una anciana en un carrer, coberta de nafres, així que la va començar a netejar. En un moment donat, l’altra dona va preguntar: “Per què estàs fent això? La gent no fa coses com aquesta. Qui t’ho va ensenyar?” Santa Teresa va respondre: “El meu Déu m’ho va ensenyar”. L’anciana va replicar: “Qui és aquest Déu?”. I Teresa de Calcuta va dir amb senzillesa: “Tu coneixes el meu Déu. El meu Déu es diu amor”.

Déu és amor, «no en la singularitat d’una sola Persona, sinó en la Trinitat d’una sola naturalesa» (Prefaci). «No és un amor sentimental, emotiu, sinó l’amor del Pare que hi ha en l’origen de cada vida, l’amor del Fill que mor en la creu i ressuscita, l’amor de l’Esperit que renova l’home i el món».^[4] Déu no és un ésser solitari, que viu allunyat i indiferent de la destinació de l’home; és una família, una font inesgotable de vida que es lliura.

EN EL DISCURS de l’Última Cena, Jesús anuncia i promet l’enviament de l’Esperit Sant: ell serà consol i força per als seus deixebles. El Senyor l’anomena «Esperit de la veritat», perquè ens «conduirà cap a la veritat sencera. Ell no parlarà pel seu compte: comunicarà tot el que senti dir i us anunciarà l’esdevenidor» (Jn 16, 13). L’Esperit Sant no afegeix res de nou al Messies; «allò que us anunciarà, ho rep de mi», diu Jesús (Jn 16, 14). De la mateixa manera que Jesucrist només diu el que sent i rep del Pare, «l’Esperit Sant és intèrpret de Crist. No ens condueix a altres llocs, llunyans de Crist, sinó que ens condueix cada vegada més dins de la llum de Crist».^[5]

En paraules de sant Gregori de Nazianz, «l’Antic Testament ha manifestat clarament el Pare, foscament el Fill. El Nou Testament ha revelat el Fill i ha insinuat la divinitat de l’Esperit. Avui l’Esperit viu entre nosaltres, i es fa veure amb claredat».^[6] El Paraclet «ensenya ara als fidels totes les coses espirituals de què cadascú és capaç, però també encén als seus pits un desig més viu de créixer en aquella caritat que els fa estimar el que coneixen i desitjar el que no coneixen».^[7]

«Amb l’acció de l’Esperit Sant ha irradiat una llum nova sobre la terra i en cada cor humà que l’acull; una llum que revela els racons foscos, les dureses que ens impedeixen de portar els fruits bons de la caritat i de la misericòrdia».^[8] De la mateixa manera que quan un flascó de perfum es trenca la seva olor s’escampa per tot arreu, quan el Cos de Crist es trenca a la creu, el seu Esperit es va vessar als cors de tothom.^[9] Podem demanar a Maria, filla, mare i esposa de Déu, que ens ensenyi a entrar en la comunió trinitària per viure i donar testimoni de l’amor que dona sentit a la nostra vida.

^[1] Sant Hilari, Tractat sobre la Santíssima Trinitat, llibre 2, 1, 33.35.

^[2] Sant Josepmaria, Apunts de la predicació, 8.XII.1972.

^[3] Benet XVI, Àngelus, 30.V.2010.

^[4] Francesc, Àngelus, 26.VI.2013.

^[5] Benet XVI, Homilia, 7.V.2005.

^[6] Sant Gregori de Nazianz, Discurs 31, 25-27 (PG 36, 159).

^[7] Sant Agustí, Tractat 97,1 (Sobre l’Evangeli de sant Joan).

^[8] Francesc, Àngelus, 11.VI.2017.

^[9] Cf. Sant Hipòlit, Comentario al Cantar de los Cantares 13, 1.