DESPRÉS d’una nit a Betània, Jesús es dirigia a Jerusalem al costat dels seus deixebles. Quan estaven de camí, sant Mateu explica que el Senyor va començar a sentir gana. Sant Josepmaria agraïa aquest detall inclòs per l’evangelista, ja que l’ajudava a estimar i a contemplar la humanitat del Senyor: «A mi, Crist sempre em commou, i particularment quan veig que és Home vertader, perfecte, tot essent alhora perfecte Déu, per a ensenyar-nos d’aprofitar fins i tot la nostra indigència i les nostres naturals debilitats personals, per tal d’oferir-nos enterament —tal com som— al Pare, que accepta de gust aquest holocaust».^[1]

El Senyor, tanmateix, no va poder sadollar en aquell moment la gana que tenia. «Veié de lluny una figuera que ja estava coberta de fullatge i va anar-hi per si hi trobava alguna cosa. Però, quan s’hi acostà, no va trobar-hi res més que fulles, perquè no era el temps de les figues. Llavors digué a la figuera: “Que mai més ningú no mengi fruits teus”» (Mc 11, 13-14). Probablement, els apòstols es van sorprendre en sentir aquestes paraules. Per a ells era evident que, en aquella època, la figuera no podia donar fruit. «Per què la maleeix d’aquesta manera?», es devien preguntar.

El gest de Jesús no és simplement una reprensió a l’arbre per no sadollar la seva gana. La figuera simbolitza el poble d’Israel. Déu s’hi ha apropat amb gana de trobar fruits de santedat i de bones obres, però sembla que no ha trobat res més que pràctiques externes, un conjunt de fulles que no donen cap fruit. «Déu ens ajuda a no caure en una religiositat egoista i empresària. La figuera representa l’esterilitat, una vida estèril, incapaç de donar res. Una vida que no dona fruit, incapaç de fer el bé. Viu per a ell mateix, tranquil, egoista, no vol problemes. I Jesús maleeix l’arbre de la figuera, perquè és estèril, perquè no ha fet el que era necessari per donar fruits».^[2] En aquesta estona d’oració ens podem preguntar: pot oferir al Senyor fruits de correspondència al seu amor pacient, perseverant i magnànim?

QUAN Jesús va arribar a Jerusalem, es va dirigir al Temple. En veure que estava ple de compradors i venedors que negociaven, va començar a bolcar «les taules dels canvistes i les parades dels venedors de coloms» (Mt 21, 12). I no permetia que ningú transportés coses pel Temple. «I els deia: “Diu l’Escriptura: El meu temple serà anomenat ‘casa d’oració’, però vosaltres en feu una cova de lladres”» (Mt 21, 13).

El Temple jueu era el lloc on habitava Déu. Per això la reacció de Jesús és tan contundent: vol defensar la casa del seu Pare de la insensibilitat dels presents. Li dol que un lloc cridat a fomentar la trobada entre Déu i el seu poble s’hagi convertit en un lloc de comerç. D’aquesta manera, duu a terme una purificació del Temple, que va més enllà de l’expulsió dels mercaders. Jesús ha vingut a defensar aquest espai d’intimitat amb Déu, vol fer visible la proximitat del Pare.

Llavors, el Senyor compara el Temple de Jerusalem amb el seu Cos, i així revela la veritat més profunda sobre si mateix: l’Encarnació, és a dir, que ell és el Verb de Déu que va posar la seva casa entre nosaltres. En cada cristià, per tant, Déu trobarà un nou Temple per la participació en la vida de Crist: «Qui m’estima, guardarà la meva paraula; el meu Pare l’estimarà i vindrem a fer estada en ell» (Jn 14, 23). El pecat, en canvi, converteix un lloc tan sagrat com la nostra ànima en un espai per als negocis mundans. En els sagraments i en l’oració, Jesús pot acudir novament a la nostra ajuda, per desarrelar allò que en el més íntim sembla inamovible i que ens és difícil de purificar.

L’ENDEMÀ, Jesús i els apòstols van tornar a passar per aquell arbre que no havia donat fruit. En veure que s’havia eixugat de soca-rel, Pere va comentar: «Mira, rabí! La figuera que vas maleir s’ha assecat» Potser el Senyor va advertir cert estupor dels deixebles en presenciar com s’havien complert les seves paraules, i per això va contestar: «Tingueu fe en Déu. Si algú diu a aquesta muntanya: “Alça’t i tira’t al mar”, sense dubtar-ne en el seu cor, sinó creient que es realitzarà allò que diu, us asseguro que li serà concedit» (Mc 11, 22-23).

El Senyor està preparant els seus deixebles per a la missió que els encomanarà quan ell ja no hi sigui: difondre l’Evangeli per tot el món. Humanament, es tracta d’una tasca difícil d’imaginar i de dur a terme: en un primer moment, els va poder causar vertigen. Però Jesús els assegura que, si tenen fe i confien en l’amor de Déu, ell mateix els empenyerà fins i tot més enllà dels càlculs més magnànims que podrien haver fet. I si en alguns moments les coses no fossin com ells s’esperaven, en els seus cors podria bategar sempre la mateixa certesa: Déu no els abandonarà mai.

Efectivament, viure de fe té un punt de risc, ja que suposa un salt, confiar una mica menys en les certeses d’un mateix per abraçar les seguretats que ens ofereix Déu i que superen el que puguem imaginar. «La fe és, doncs, trobar un tu que em sosté i que en la impossibilitat de fer un moviment humà dona la promesa d’un amor indestructible que no només sol·licita l’eternitat, sinó que l’atorga».^[3] La Mare de Déu va fer aquest salt amb el seu «fiat» a les paraules de l’àngel. La seva vida va adquirir llavors un horitzó inimaginable: amb la seva fe, aquella noia de Natzaret es convertiria en Mare de Déu i de tots els homes.

^[1] Sant Josepmaria, Amics de Déu, núm. 50.

^[2] Francesc, Homilia, 29.V.2015.

^[3] J. Ratzinger, Introducción al cristianismo, Salamanca 1987 (6a), p. 57.