ELS ESCRIBES i fariseus diuen en to de queixa al Senyor: «Els deixebles de Joan dejunen sovint i preguen. El mateix fan els deixebles dels fariseus. Però els teus mengen i beuen cada dia» (Lc 5, 33). La manera de comportar-se de Jesús i els apòstols els incomoda. Per això comparen aquesta actuació amb la dels seguidors de Joan. Saben que hi ha una continuïtat entre la predicació del Baptista i la de Jesucrist; d’aquí que busquin alguna referència comuna com a criteri de comparació per a la seva crítica. Però la raó de fons del seu comportament és que els costa acollir la novetat que porta Jesús de Natzaret. Les veritats anunciades pel Messies i la seva manera d’exposar-les els resulten sorprenents i incòmodes. Una cosa és convidar a la conversió i acceptar que són pecadors; i una altra reconèixer que tenen davant el Salvador del món, fonament i raó de ser del poble d’Israel.

El problema de les comparacions en general, i d’aquesta en particular, és que oculten una veritat més gran. Les comparacions neixen d’una incomoditat, d’una molèstia, d’una rebel·lia. El subjecte que jutja es projecta a si mateix, es posa al davant i utilitza un criteri de judici adequat perquè sembli que té raó. L’experiència personal acumulada s’erigeix en veritat absoluta i la persona no concep que el món sigui una mica més gran que la seva realitat limitada. Les queixes troben en el seu petit arsenal d’idees una estreta vara de mesurar que permet que la postura defensada resulti vencedora. En aquest cas, el punt de referència és qui dejuna més o menys, perquè a alguns escribes i fariseus els agradava que els altres sabessin que dejunaven. Però el problema de les comparacions és que estrenyen la mirada i se centren en algun detall concret que impedeix veure el conjunt i aprendre misteris més profunds que no toca jutjar sinó acollir.

Sant Josepmaria animava a no jutjar sense ponderar bé les coses, per tenir una visió més àmplia. «Cadascú veu les coses des del seu punt de vista... i amb l’enteniment ben limitat gairebé sempre, i foscos o emboirats amb tenebres d’apassionament els ulls, moltes vegades»^[1]. I afegia que pot passar com quan, en contemplar una obra d’art molt abstracta, és difícil reconèixer la figura que representa: «És tan subjectiva i tan malaltissa, que tracen uns trets arbitraris assegurant-nos que són el nostre retrat, la nostra conducta... ¡Que poc que valen els judicis dels homes! —No jutgeu sense passar el vostre judici pel sedàs de l’oració.»^[2].

HI HA comparacions, com la dels fariseus i escribes, que s’utilitzen per criticar. Però també n’hi ha d’altres que poden ajudar a comprendre i il·luminar millor una realitat. Qualsevol aproximació nostra a la vida, al coneixement d’una persona o d’una manera d’actuar comporta un prejudici. En aquesta anticipació hom fa una síntesi del coneixement assolit, projecta la seva manera de veure les coses i també preveu el que sembla que passarà. «Si em poso a estudiar abans, segur que em sortirà millor l’examen». «Crec que aquest regal li agradarà». «Se’l veu cansat i deu ser per aquest motiu». «Si anem per aquest camí és probable que trobem embús».

En tots aquests judicis hi ha uns criteris que permeten entreveure els mitjans més adequats per assolir un fi concret, com pot ser la millor manera de tractar una persona perquè se senti acollida. Però sempre ens quedaria per saber quin hauria de ser el criteri últim de judici. Doncs bé, aquest punt de referència de la nostra actuació té un nom propi. Quan el Senyor pren la paraula i respon als escribes i fariseus, els diu quin és el criteri autèntic per comparar: ell mateix. «¿Estaria bé que féssiu dejunar els convidats a un casament mentre tenen amb ells el nuvi? Però vindran dies que el nuvi els serà pres; llavors ja dejunaran» (Lc 5, 34-35). Dejunar o no depèn de la presència de Jesucrist. Les dues opcions, clarament, són bones, però la presència del Senyor fa que la més apropiada sigui una en concret, perquè el dejuni havia de servir per percebre millor les coses de Déu, i el tenien davant dels seus ulls.

«Com més Jesús ocupa el centre de la nostra vida, més ens fa sortir de nosaltres mateixos, ens descentra i ens fa ser propers als altres»^[3].Quan un passa molt de temps amb una persona, sol passar que acaba adoptant alguns dels seus gestos o expressions. De la mateixa manera, quan seguim de prop el Senyor aprenem a jutjar la realitat amb el seu punt de vista i, sobretot, a acollir-la amb el seu cor. En qualsevol moment, ja sigui a la feina, a la universitat o en el temps lliure, podem preguntar-nos: «Què faria Crist en el meu lloc? (...) Arribarà el dia en què, sense adonar-se’n, el cor de cadascun de vosaltres bategarà com el cor de Jesús»^[4].

JESÚS és conscient que jutjar la realitat com ell proposa implica una novetat no petita. Per això explica dues paràboles per mostrar com pot tenir lloc aquesta transició. «Ningú no treu un pedaç d'un vestit nou per posar-lo en un vestit vell: faria malbé el nou i el pedaç no s'adiria amb el vell. Tampoc ningú no posa vi nou en bots vells: el vi nou rebentaria els bots i quedarien inútils, i el vi es vessaria. El vi nou s'ha de posar en bots nous» (Lc 5, 35-38).

El missatge que porta Jesucrist necessita un cor renovat. No n’hi ha prou simplement de canviar uns comportaments externs. El vi nou reclama uns bots nous; és a dir, superar els plantejaments que fins aleshores guiaven la pròpia vida i deixar que sigui el Senyor el nou punt de referència. I això va ser el que no van fer molts dels contemporanis de Jesús. «El pecat dels fariseus no consistia a no veure Déu en Crist, sinó en un tancament voluntari en ells mateixos; a no tolerar que Jesús, que és la llum, els obrís els ulls. Aquest entossudiment té resultats immediats en la vida de relació amb els nostres semblants. El fariseu que creu que es llum, no deixa que Déu li obri els ulls, és el mateix que tractarà el proïsme amb supèrbia i injustícia»^[5].

Déu posa a la nostra disposició els bots nous amb què podem acollir el seu vi. Aquests bots es poden concretar en la recepció freqüent dels sagraments, en l’oració, en el servei als altres, en la feina ben feta, en l’acompanyament espiritual, en la preocupació per acostar altres persones a Déu… Aquest és el context adequat que necessita el vi perquè millori amb el temps. Després de degustar el bé que ens fan aquest tipus de costums, després de tastar una mica del vi nou que ens porta el Senyor, es percep que aquestes pràctiques són bots adequats per acollir els dons que ell ens ofereix. I com la Mare de Déu, descobrirem que no hi ha millor vi que el que ens ofereix el seu Fill.

^[1] Sant Josepmaria, Camí, n. 451.

^[2] Ibíd.

^[3] Francesc, Missatge, 5-VII-2017.

^[4] Francesc, Discurs, 17-I-2018.

^[5] Sant Josepmaria, És Crist que passa, n. 71.