Evangeli (Mt 19, 3-12)

Aleshores se li van atansar uns fariseus i, per posar-lo a prova, li preguntaren:

—¿És permès a un home de divorciar-se de la seva dona per qualsevol motiu?

Jesús els va dir:

—¿No heu llegit en l’Escriptura que el Creador, des del principi, els va fer home i dona?

I continuà:

—Per això l’home deixa el pare i la mare per unir-se a la seva dona, i tots dos formen una sola carn. Per tant, ja no són dos, sinó una sola carn. Allò que Déu ha unit, que l’home no ho separi.

Ells li pregunten:

—Doncs com és que Moisès va ordenar que, si el marit vol divorciar-se, doni a la seva muller un document de divorci?

Jesús els respon:

—Moisès us va permetre de divorciar-vos de la muller per la vostra duresa de cor. Però al principi no era pas així. I jo us dic que el qui es divorcia de la seva dona, fora del cas d’una relació il·legítima, i es casa amb una altra, comet adulteri.

Els deixebles li diuen:

—Si la situació entre marit i muller és aquesta, val més no casar-se.

Ell els respongué:

—No tothom comprèn aquest ensenyament, sinó tan sols aquells a qui és concedit.

N’hi ha que no es casen perquè són eunucs des de les entranyes de la mare; altres són eunucs perquè els homes els n’han fet; però n’hi ha que es fan eunucs a ells mateixos per causa del Regne del cel. Qui ho pugui comprendre, que ho comprengui.

Comentari

Molt actual ens resulta la qüestió que uns fariseus van plantejar a Jesús. Sembla que, igual que avui, en els temps i cultures antigues el divorci estava a l’ordre del dia, fins i tot “per qualsevol motiu”. I en un passat més remot, devia ser una cosa tan difosa que àdhuc Moisès, a Israel, va haver de legislar-ho, per posar-li fre, com a mal menor. Tot i això, Jesús, en la seva resposta, es remunta no ja al passat, sinó a l’origen de tot, quan Déu mateix va establir la unió indissoluble entre marit i muller.

El model d’aquesta aliança és la fidelitat de Déu amb el seu poble. Així ho expressa el profeta: “Et prendré com a esposa per sempre, et prendré com a esposa i pagaré per tu bondat i justícia, amor i misericòrdia. Et prendré com a esposa pagant un preu de fidelitat. Així coneixeràs qui és el Senyor” (Os 2, 21-22). L’expressió “fora del cas d’una relació il·legítima” no afirma/anuncia que una infidelitat podria ser causa de divorci. El terme utilitzat en grec (la llengua original del text evangèlic) es refereix més aviat a una unió il·legítima que no es pot guarir (per exemple, l’incest) i que, per tant, cal dissoldre-la. No seria una excepció a la indissolubilitat.

El Creador vol i beneeix el matrimoni, per a la felicitat dels esposos i dels fills i pel bé de la comunitat humana. És una vocació divina i, com a tal, exigeix discerniment, preparació. També demana una voluntat decidida de cercar el bé de l’altre i de la família, de perseverar un dia i l’altre en l’amor mutu. Tot amb l’ajuda de la gràcia divina, per superar les dificultats del camí. Podríem dir que Jesús “pateix” amb cada infidelitat i ruptura: “El Senyor va ser testimoni del teu compromís entre tu i la dona de quan eres jove, però tu li has estat infidel, tot i que ella era la teva companya, la dona amb qui t’havies compromès. Això no ho faria ningú que tingués una mica de seny. Què busca la persona assenyada? Una descendència segons Déu” (Ml 2, 14-16).

Podem imaginar la llar de Natzaret: Jesús nen i adolescent, hi va ser testimoni de l’amor delicat de Maria i Josep. En la perfecta humanitat, “creixia en edat i saviesa, i tenia el favor de Déu i dels homes” (Lc 2, 52), sota l’empara de l’exemple dels pares.