Evangeli (Lc 12, 1-7)

Mentrestant, la gent s’havia aglomerat a milers, fins al punt que es trepitjaven els uns als altres. Jesús començà a dir primer als seus deixebles:

—Guardeu-vos del llevat dels fariseus, que és la hipocresia. No hi ha res de secret que no s’hagi de revelar, ni res d’amagat que no s’hagi de saber. Per això, tot el que heu dit en la fosca, ho sentiran a plena llum, i el que heu parlat a cau d’orella en la cambra més retirada, ho pregonaran des dels terrats.

»A vosaltres, amics meus, us dic que no tingueu por dels qui maten el cos i després ja no poden fer res més. Jo us faré veure qui heu de témer: temeu aquell qui, després de prendre la vida, té poder de tirar a l’infern. Us ho asseguro: a aquest sí que l’heu de témer. ¿No es venen cinc ocells per dues monedes? Doncs bé, Déu no n’oblida ni un de sol. Més encara, fins i tot els cabells us té comptats. No tingueu por: vosaltres valeu més que tots els ocells.

Comentari

“Guardeu-vos del llevat dels fariseus, que és la hipocresia”. El Senyor cerca persones que lluitin per ésser coherents, que mirin de viure en unitat de vida. La dita de Jesús recorda la lloança que va fer a Natanael quan Felip el va presentar: “Mireu un autèntic israelita, un home que no enganya” (Jn 1, 47).

Als qui l'escolten i a nosaltres ens ajuda a caminar de cara a Déu: “No hi ha res de secret que no s’hagi de revelar, ni res d’amagat que no s’hagi de saber. Per això, tot el que heu dit en la fosca, ho sentiran a plena llum, i el que heu parlat a cau d’orella en la cambra més retirada, ho pregonaran des dels terrats”.

Jesús espera de nosaltres la senzillesa del nen que se sap davant del seu pare i que no té res a témer. Com escrivia sant Josepmaria a Camí: “Cal arribar a la convicció que Déu està contínuament al nostre costat. –Vivim com si el Senyor estigués allà lluny, on brillen les estrelles, i no ens adonem que també el tenim sempre a la vora.

»I hi està com un Pare amorós —a cadascun de nosaltres ens estima més que totes les mares del món puguin estimar els seus fills—, ajudant-nos, inspirant-nos, beneint... i perdonant.

»Quantes vegades no hem fet desarrufar el front dels nostres pares, tot dient-los, després d’una entremaliadura: ja no ho faré més! —Potser aquell mateix dia hi tornàvem... —I el nostre pare, fingint duresa en la veu, amb la cara tota seriosa, ens renya..., mentre el cor, coneixedor de la nostra feblesa, se li entendreix pensant: pobre noi, quins esforços que fa per portar-se bé!

»Cal que ens convencem, que ens en saturem, que Pare i molt Pare nostre és el Senyor que està al costat nostre i en el cel”[1].

“No es venen cinc ocells per dues monedes? (...) No tingueu por: vosaltres valeu més que tots els ocells”. Amb aquesta senzillesa hem de caminar davant de Déu sense deixar-nos enganyar quan el diable miri de portar-nos pel camí de la hipocresia, de la por, de la dissimulació quan no fem les coses bé.

[1]Sant Josepmaria, Camí, 267.