Evangeli (Mc 10, 1-12)

Jesús se’n va anar d’allí al territori de Judea, a l’altra banda del Jordà. La gent tornà a reunir-se al seu voltant, i ell els instruïa, com tenia per costum.

Aleshores se li van atansar uns fariseus. Volien posar-lo a prova i li preguntaren si és permès a un home de divorciar-se de la seva dona. Ell els va fer aquesta altra pregunta:

—Què us va ordenar Moisès?

Li respongueren:

—Moisès va permetre de donar a la muller un document de divorci i fer-la marxar.

Jesús els digué:

—Moisès va escriure aquesta norma per la vostra duresa de cor. Però, des del principi de la creació, Déu els va fer home i dona. Per això l’home deixa el pare i la mare per unir-se a la seva dona, i tots dos formen una sola carn. Per tant, ja no són dos, sinó una sola carn. Allò que Déu ha unit, que l’home no ho separi.

Un cop a casa, els deixebles tornaren a preguntar-li sobre això mateix. Jesús els diu:

—El qui es divorcia de la seva dona i es casa amb una altra, comet adulteri contra la primera, i si la dona es divorcia del seu home i es casa amb un altre, comet adulteri.

Comentari

Jesús és al mig de la gent. Allí escolta, acompanya, ensenya, cura. Fins i tot aquells que no volen escoltar, aprendre o ser curats.

Com en aquesta ocasió, en què uns fariseus es presenten davant d'Ell per posar-lo a prova, per intentar treure-li aquesta autoritat moral que tots el reconeixen. Per això, plantegen a Jesús la qüestió del repudi a la dona.

Jesús no s'atura en la casuística, sinó que va al centre del problema: a l'estatut íntim de tota relació d'amor.

Quan un home i una dona s'estimen, aquest amor és una cosa que es pot considerar passatger, transeünt, fins que convingui? Per contra, tota relació, no només conjugal, si és veritable, és indissoluble. Una amistat, si és veritable, és indissoluble.

Un pare no deixa de ser pare. Si un pare nega un fill, està profanant aquesta relació, la veritat d'aquesta relació. Si un pare no reconeix un fill, aquest home ha deixat de tenir cor.

Les relacions entre les persones no són banals, no es redueixen a allò que convé o no convé. En aquesta lògica no hi entra l'amor.

Déu, mitjançant la redempció, trencant el jou de la mentida, comporta alguna cosa que Moisès no podia fer. Moisès s'acaba inclinant davant de la duresa del cor. No podeu fer més.

Jesucrist, morint a la Creu, ha inaugurat la capacitat d'estimar fins al fons, fins a la mort, acceptant els límits de l'altre. Ens dona el seu Esperit, l'Esperit Sant, la seva força, el seu Amor, la Vida divina, que ens fa viure la nostra veritat: fets per a l'amor, per estimar i ser estimats en fidelitat.

Ens ha donat, així, la possibilitat d'unir-nos indissolublement a les persones, d'estimar en fidelitat. Perquè estem cridats a estimar eternament.

Aquest Evangeli no parla només dels matrimonis, parla de totes les relacions humanes. No hi ha cap relació que no estigui cridada a experimentar la passió, la mort i la resurrecció de Jesucrist, la capacitat de perdre's a si mateix per guanyar l'altre, per donar vida a l'altre, per donar-se a l'altre en totes les situacions. Sobretot quan l'altre no és fàcil d'estimar.

Si jo estimo l'altre només quan és agradable, desitjable, llavors acabaré fent-lo servir per als meus interessos. La nostra grandesa inicia quan ens perdem, quan, en nom de Jesucrist, entrem a la lògica de l'eternitat, de la donació, del lliurament.

Una relació comença a destruir-se quan de manera imperceptible, però realment, mata l'amor al cor, mata la decisió d'escollir l'amor, d'escollir l'altre, de defensar-lo i custodiar-lo.

L'adulteri més gran és la traïció de la nostra capacitat d'estimar i ser estimats.